Filosofia discafòbica (IV)

PalmaEls filòsofs contractualistes Thomas Hobbes, John Locke, Jean-Jacques Rousseau i Immanuel Kant mostren la seva pietat i compassió particulars amb els discapacitats, però aquest gest d’empatia no es tradueix en cap consideració política ni jurídica concreta. La seva teoria política de la societat fundada en un pacte racional els discrimina i els impedeix participar-hi a causa de les seves mancances i limitacions. Segons aquests autors, l’estat modern sorgeix hipotèticament mitjançant un contracte social originari en el qual intervenen exclusivament persones lliures, iguals i independents, propietàries i capaces de realitzar algun tipus d’activitat econòmica. D’acord amb el contractualisme modern, per viure en societat, els individus racionals estan disposats a renunciar de manera voluntària a la llibertat de la qual gaudien en l’estat de naturalesa, i acceptar les lleis i obligacions civils, a canvi d’obtenir protecció i seguretat i altres drets de ciutadania. Consegüentment, l’acord originari implica l’exclusió social i la marginació de les persones amb discapacitat, especialment d’aquelles que tenen les facultats intel·lectuals i cognitives afectades i molt per davall dels estàndards normatius.

A més a més, Thomas Hobbes, en el capítol VIII del tractat polític El Leviatà (1651), defineix els folls com persones dominades per les passions, però sobretot endimoniats, posseïts pel dimoni. En el capítol XXVI de la mateixa obra, agrupa els nascuts imbècils, els nins i els bojos sota el terme d’irracionals, diu que estan fora de la llei i l’Estat, i els equipara als animals, perquè no són capaços de comprendre ni autoritzar les accions d’un sobirà. Finalment, en el capítol XXIX, compara la debilitat d’un estat i la disposició a la rebel·lió amb els cossos dels nins de “mala qualitat” derivada d’una “concepció viciosa”, que en termes actuals seria equivalent a una malaltia hereditària, que segons Hobbes es fa visible amb afeccions com “els càlculs i les fístules”. Hobbes diu també sobre aquests nins deficients que els espera una mort prematura.

La facultat d’enraonar

A l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690), John Locke es refereix als idiotes i als bojos; ve a dir que els imbècils han perdut la facultat d’enraonar i que els folls, en canvi, la conserven, però l’usen de manera equivocada seguint principis falsos, convertint les seves imaginacions i fantasies en realitats. Considera que les semblances entre un idiota i un simi són molt estretes, perquè ambdós són irracionals i estan incapacitats per parlar. Aquesta analogia el du a plantejar-se si els idiotes no formen part d’una espècie diferent de la dels humans raonables, i tendeix a pensar, seguint l’autoritat de l’admirat teòleg Richard Hooker, que la distància entre els homes actuals i els idiotes és tan gran com l’existent entre els homes primitius i els homes cultes. En un altre fragment, acaba equiparant els idiotes amb els animals monstruosos. Sobre la qüestió de si els folls i els beneits són homes lliures, respon que no ho són, perquè no actuen de manera raonable ni són capaços d’emetre judicis per orientar la conducta. A l’epígraf 60 del capítol VI ‘Sobre el poder patern’, del Segon Tractat sobre el govern civil (1690), tracta dels idiotes i llunàtics i diu que són incapaços d’assolir un grau de raó suficient per poder conèixer les lleis i viure segons les normes socials, però mentre que els simples seran dependents de per vida dels seus pares i mai podran aspirar a ser lliures ni disposar de propietats privades, els bojos no disposen momentàniament de la raó perquè pugui guiar les seves decisions i, fins que no canviï el seu estat, tant els bojos com els imbècils estan condemnats a una vida de dependència, marginació i reclusió dins l’esfera privada i familiar, sotmesos a la voluntat i l’autoritat dels pares.

La comprensió kantiana de l’home com a ésser moral, a partir de la seva autonomia, racionalitat i responsabilitat, hereva de l’antropologia aristotèlica vinculada a la singularitat humana definida per la sociabilitat i la parla, i més exactament per la facultat d’enraonar, esdevé un obstacle insalvable per al reconeixement dels discapacitats mentals i d’aquells altres individus que tenen grans dificultats per interactuar socialment, dins la categoria de persones amb drets i deures. Segons els principis morals establerts per Kant a la Fonamentació de la Metafísica dels Costums (1785), els discapacitats severs, a més dels fetus i les persones en estat terminal, no tenen la consideració d’éssers humans, en ser indignes; són més aviat coses, perquè no són capaços d’elaborar judicis morals ni de prendre decisions ni d’actuar amb autosuficiència i autonomia personal, ni tampoc de complir amb les exigències que caracteritzen qualsevol ésser racional per naturalesa, i sobre les quals l’autor fonamenta la dignitat humana. La conseqüència pràctica més greu de la concepció kantiana és que deixa la vida dels discapacitats amb limitacions cognitives profundes fora del regne de la moral, en els marges de la humanitat i, per tant, desprotegits i sense valor, a l’esguard de la bona voluntat.

La discapacitat sensorial

El filòsof alemany Johann Gottfried Herder, alumne de Kant, estudia l’home a partir del llenguatge i anticipa el gir lingüístic de la filosofia contemporània. Des d’aquest interès antropològic, valora negativament la discapacitat sensorial, com la mudesa i la sordesa. Així, en el llibre IV de l’obra Idees per a una filosofia de la història de la humanitat (1784-1791), diu que els sords i els muts estan mancats de simpatia cap als homes i els animals perquè per desenvolupar la simpatia i altres sentiments humanitaris és necessari disposar de veu i llenguatge, mentre que en el llibre IX assegura que els sords i muts de naixement sempre es comportaran com “nins” i “animals humans”, imitant i reproduint el que veuen mitjançant gestos, però sense aprendre realment ni formar idees ni tampoc relacions d’idees, perquè la incapacitat per parlar els impedeix desenvolupar la intel·ligència, de la qual el llenguatge és el senyal distintiu. A més, segons Herder, “només el llenguatge ha fet humans els homes”. Precisament, una de les idees essencials expressades a l’Assaig sobre l’origen del llenguatge (1771) és que l’home es defineix específicament per tenir llenguatge. En aquesta obra deixa molt clara l’equivalència existent entre ser home i ser parlant, amb la qual cosa es dedueix que els muts són humans deficients, però li sembla que els invidents i muts, amb l’ajuda de l’oïda i el tacte, podrien arribar a conèixer la naturalesa a través dels seus sons i, fins i tot, elaborar un petit diccionari mental, encara que reconeix que el llenguatge d’aquests mutilats seria molt imperfecte, pobre i singular. En un altre passatge, Herder desmenteix la tesi de Diderot segons la qual un cec de naixement hauria de mostrar-se més insensible que un vident a les queixes d’un animal que sofreix, perquè entén que la ceguesa estimula el sentit de l’oïda, i “es torni més atent i agut” i percebi els sons amb major nitidesa i força.