PalmaEn el context de la Revolució Industrial, Karl Marx formula una filosofia materialista de la naturalesa. Per a Marx, la naturalesa és el substrat material que proporciona els mitjans de subsistència, i la seva dominació és una condició necessària perquè es produeixi l’emancipació humana. Marx defensa que l’home ha d’aconseguir sortir de l’estat natural de necessitat apropiant-se de la naturalesa a través del treball i la tecnologia i així obtenir els recursos suficients per satisfer les seves necessitats materials. Mitjançant aquesta apropiació, es fa a si mateix i adquireix el grau d’autonomia suficient per alliberar-se de la dependència exterior. Però la relació amb la naturalesa és dialèctica perquè, si bé l’home humanitza la naturalesa, transformant-la i explotant-la a font de recursos, també la humanitat es naturalitza, en tant que la vida social és el producte de l’evolució natural. Aquest dinamisme impedeix concebre la naturalesa separadament de l’acció humana transformadora. Des d’un punt de vista pràctic, l’acció humana sobre la naturalesa és violenta perquè li arrabassa els seus fruits, amb la finalitat d’obtenir les matèries primeres que permetran iniciar i mantenir la producció industrial i els cicles d’acumulació de capital; i a la vegada no la deixa reposar, ni ser ella mateixa, perquè la racionalitat moderna imposa un ritme d’explotació sostingut per evitar paralitzar la producció. A mesura que l’home va transformant la naturalesa, va adquirint major coneixement i poder sobre ella i es va desfent del domini que inicialment exercia sobre ell. D’altra banda, Marx diu que la naturalesa en el seu estat original no té gens de valor, que és el treball humà el que l’hi dona. Aquest valor és quantificat de manera reduccionista com a monetari. Finalment, es pot dir que el materialisme marxià és profundament antropocèntric i es mostra incapaç de preveure la influència determinant del desenvolupament econòmic i tecnològic en el deteriorament ambiental que està en l’origen del col·lapse de la civilització industrial.
En el moment present, des del marc teòric del capitalisme verd, s’ha desenvolupat un corrent filosòfic anomenat ecomodernisme, també conegut com a ecopragmatisme. Es tracta d’un pensament postambiental i reformista que defensa la necessitat d’impulsar des de les institucions una modernització ecològica que abordi la crisi ecosocial de dimensions globals amb solucions tecnològiques compatibles amb les dinàmiques capitalistes de mercat i que posi el desenvolupament econòmic com a destinació final de totes les polítiques. L’ecomodernisme té les seves arrels teòriques en el pragmatisme nord-americà i la filosofia moderna, està inspirat directament en el pensament del filòsof postambientalista, Bruno Latour, i està representat per científics de prestigi, com James Lovelock, pare de la hipòtesi Gaia i referent ecologista. La influència de Latour en els ecomodernistes es manifesta clarament en l’acceptació de la idea que ja no és possible distingir entre societat tecnològica i naturalesa. Els ecomodernistes comparteixen la convicció de Latour que la societat forma part de la naturalesa, que ja no existeix una naturalesa salvatge que s’hagi mantingut intacta i que hagi de ser preservada, amb independència de l’acció humana transformadora perquè la naturalesa realment existent és socionaturalesa, una producció social.
Segons els ecomodernistes, la Terra ha entrat en una nova era geològica, l’antropocè, l’era dels humans, en la qual el planeta sencer s’ha humanitzat a través del coneixement i la tecnologia, i la humanitat ha evolucionat paral·lelament a partir de la Terra. Els ecomodernistes defensen la bondat de l’antropocè i posen l’accent en els èxits i els progressos mèdics, econòmics i polítics assolits i, més concretament, en l’increment de l’esperança de vida, la capacitat de resistència i resiliència als canvis extrems en el clima, la globalització de la democràcia liberal i l’imperi de la llei, la disminució de la violència, l’emancipació de la dona i la universalització de la llibertat.
L’ecomodernisme s’ha presentat en societat a través del Manifest ecomodernista (2015), subscrit pel filòsof nord-americà Mark Sagoff, juntament amb economistes, ambientalistes, sociòlegs, enginyers i altres col·legues procedents del món acadèmic que s’agrupen entorn del think tank postecologista de l’Institut Breakthrough dels EUA. En el Manifest, declaren la necessitat de reduir l’impacte ambiental de les activitats humanes, però rebutgen la idea de viure en harmonia amb la naturalesa com una estratègia vàlida per evitar el col·lapse ecològic i econòmic. Aspiren a disminuir radicalment la dependència natural, deslligant les activitats humanes de la naturalesa. Neguen qualsevol limitació material al creixement, convençuts de la desmaterialització de l’economia. Minimitzen l’ecodependència i les limitacions físiques a l’expansió econòmica, que consideren irrellevants i superables tecnològicament. En aquest manifest també defensen incrementar el creixement econòmic a través de la intensificació de la producció i el desacoblament de l’economia en relació amb la naturalesa. No assumeixen el col·lapse civilitzatori associat a la sobreexplotació dels recursos naturals, més enllà de qualsevol límit físic o racional. El programa ecomodernista proposa incrementar els nivells de progrés i benestar mitjançant el creixement econòmic i la implementació de l’agricultura intensiva, els aliments modificats genèticament, la dessalinització, la geoenginyeria i l’agroindústria i la concentració urbana de la població i, en definitiva, un conjunt de mesures contra les quals ha lluitat tradicionalment el moviment ecologista. A més a més, l’agenda política i ambiental ecomodernitzadora xoca contra l’ecologisme polític, a causa de la proposta d’intensificar l’ús de l’energia nuclear per frenar el canvi climàtic, amb l’argument que no hi ha res en l’atomisme que no sigui natural.
Capitalisme verd
Els ecomodernistes han abandonat el paraigua conceptual del desenvolupament sostenible perquè el consideren suficientment amortitzat, i se situen ideològicament en el capitalisme verd d’orientació estatista i el neoliberalisme, sense posar en qüestió el productivisme, recomanen fer un ús més intensiu de la tècnica, la innovació i modernització tecnològica, i rebutgen l’ètica de l’autocontenció i el decreixement. Els ecomodernistes responsabilitzen l’ecologisme de no deixar-se seduir pels cants de sirena del green new deal, d’elaborar un discurs anticientífic, excessivament alarmista, i el culpabilitzen d’errar en les seves prediccions catastrofistes, i provocar l’estancament en les polítiques ambientals. També acusen aquest ecologisme de primitivisme, perquè cerca una sortida nostàlgica apostant per la recuperació de formes de vida preindustrials, pròpies del passat, en comptes de basar-se en la ciència i les innovacions tecnològiques.
