PalmaEl canibalisme és un fenomen que pràcticament ha desaparegut de la humanitat, excepte en casos puntuals d’extrema follia, i que s’atribueix popularment a estadis humans primitius. Però s’ha de dir que estan documentats actes de canibalisme en períodes històrics recents, la majoria dels quals han anat associats a accidents, com ara naufragis, guerres i situacions d’extrema necessitat en què està en joc la pròpia supervivència i que introdueixen un dilema moral definit en termes de matar o morir. L’antropologia cultural ha estudiat aquest costum, en el marc del primitivisme i les pràctiques màgiques i rituals, i ha aportat algunes raons que expliquen les causes de la seva existència, apel·lant a l’estat de necessitat, la tradició, la guerra i la religiositat.
Els manuals de filosofia i la seva història oficial no recullen la relació entre canibalisme i filosofia. Aquest tema ha passat molt desapercebut, i no ha despertat l’interès dels estudiosos perquè produeix una gran repugnància i rebuig. A més, la confirmació de la seva existència podria contaminar el bon nom de la filosofia i d’alguns filòsofs molt estimats. Una altra de les possibles causes per no entrar a explicar l’existència d’una filosofia caníbal és que no tindria gaire importància, perquè seria el resultat d’una simple provocació, sense cap base doctrinal ni fonament racional, ni cap transcendència pràctica. Una vegada més, la filosofia ha de fer l’esforç d’autoreflexivitat, girar-se sobre si mateixa i vèncer l’autocensura, en aquest cas, per enfrontar-se a la vergonya que pot provocar reconèixer l’existència de posicions filosòfiques favorables al canibalisme, que van més enllà d’una simple provocació, i que tenen fonaments doctrinals.
En l’antiga Grècia, l’antropofàgia està prohibida i s’oposa frontalment als costums, les normes i les lleis establertes, de manera que és una pràctica impròpia de pobles cultes i, per tant, atribuïble únicament a bàrbars, estrangers i nacions incultes. Per això, pot sorprendre que des de l’interior mateix de la civilització grega sorgeixen escoles de pensament molt representatives, com el cinisme i l’estoïcisme, que no només s’ocupen de pensar el canibalisme, sinó que a més es mostren favorables a aquesta pràctica que avui és considerada, amb raó, un crim que atempta contra la vida i la dignitat humana.
Els cínics
Els defensors del canibalisme a la filosofia antiga s’agrupen entorn de la secta filosòfica dels cínics. Les seves opinions favorables a la conveniència de practicar el canibalisme es poden agrupar en cinc arguments, que a la vegada són coherents amb el materialisme i antiplatonisme de la seva filosofia. El primer argument és de caràcter ecològic i econòmic i parteix de la idea que un cadàver humà ja no és una persona, que la persona desapareix amb la mort. Segons aquest argument, alimentar-se de carn procedent de cadàvers humans és un costum pràctic que cerca aprofitar un recurs alimentari, que si no es consumís es perdria. El segon argument, l’antropològic, pressuposa que no hi ha unes cultures superiors a unes altres, que els costums grecs no són millors als bàrbars. Si es dona per bo aquest punt de partida, aleshores no es pot reprovar l’acte en què una família consumeixi les restes d’un familiar mort. En tercer lloc, es pot parlar d’un argument materialista i cosmològic, segons el qual els àtoms de la matèria circulen a través del cosmos d’un cos a un altre. Aquest trànsit permet que els àtoms pertanyents a un cos humà puguin estar presents en una menja qualsevol. Des d’aquest punt de vista, seria inevitable ser antropòfag perquè tots els cossos formen part d’una unitat material, una sola substància, de dimensions còsmiques. En quart lloc, es pot parlar d’un argument metafísic. Des d’aquesta perspectiva, el canibalisme representaria una crítica contra la metafísica platònica i una negació de la idea de la immortalitat de l’ànima. Així, es podria ser caníbal perquè no hi ha vida després de la mort. Finalment, el cinquè argument de l’antropofàgia té relació amb l’estil de vida cínic. Seria una manera pràctica i radical de manifestar el rebuig a les convencions socials en general i, especialment, contra aquelles que generen major consens, a la vegada que seria un atac dirigit contra els cultes religiosos representats pels rituals d’enterrament i incineració.
Una aproximació als textos dels autors cínics permet afirmar que el cinisme és una filosofia caníbal, i que en la majoria dels casos convida a practicar la necrofàgia, però també a realitzar rituals que impliquen assassinar un familiar per alimentar-se posteriorment de la seva carn. Així, segons cita el bisbe Teòfil d’Antioquia en l’obra A Autòl·lic, els cínics Zenó, Diògenes i Cleantes ensenyen l’antropofàgia i defensen que els fills han de devorar els seus propis pares, encara que destaca els dubtes sobre si la desobediència d’aquest precepte hauria de tenir greus conseqüències sobre els desobedients, pensant si haurien de ser devorats en senyal de càstig. El mateix Teòfil interpreta l’antropofàgia de Diògenes convidant els fills a menjar-se els pares com un signe d’ateisme.
Estoïcisme antic
Alguns destacats representants de l’estoïcisme antic, com Zenó de Cítion i Crisip de Soli o Tars, també adopten la idea del canibalisme, influïts per l’escola cínica. El bisbe Epifani en el seu llibre Contra les heretgies, cita un fragment en què Zenó proposa evitar cremar les despulles humanes i llançar-les als animals per mirar de no desaprofitar-ne la carn. D’altra banda, Sext Empíric en l’Esbós de l’escepticisme pirronià conta que el cínic Crisip convida a practicar l’antropofàgia dient que les carns dels morts si són aprofitables no s’han d’enterrar ni cremar perquè poden servir d’aliment. De la mateixa manera que també s’han de consumir els propis membres amputats. Si es fa així, la matèria no es tudarà i podrà formar part d’un mateix. Crisip és conscient que el canibalisme contradiu els costums dels ciutadans, però considera que els filòsofs que posseeixen l’art de viure han de ser capaços de posar en pràctica conductes alternatives, encara que siguin impopulars. El mateix Sext Empíric, sense citar cap estoic en concret, recorda que aquesta escola de pensament no només afirma que no hi ha res d’immoral en menjar la carn d’altres homes, sinó que a més és partidària de menjar-se’n la pròpia.
Sembla que tant els cínics com els estoics no varen ser tan valents amb els fets com amb les paraules, i que no s’atreviren a posar en pràctica la part més salvatge i animal de la seva filosofia. És conegut que la seva dieta era molt austera, i consistia en pa de civada, peix en salaó, llegums, una mica de sal i aigua fresca provinent d’alguna font. Menjaven per necessitat i no per plaer, amb l’únic objectiu de satisfer la gana i la set i mantenir la independència i autonomia vital.
Les reflexions cíniques i estoiques entorn de l’antropofàgia i necrofàgia no tindran continuïtat ni influència filosòfica i hauran d’esperar a ser recuperades per filòsofs com Montaigne i Voltaire, com a punts de referència útils per explicar les diferències antropològiques entre les nacions occidentals i els pobles amerindis del Nou Món.
