Durant l’Edat Mitjana i el Renaixement, es practica una medicina caníbal o canibalisme medicinal, promogut per metges, sanadors i bruixes, consistent a recomanar i proporcionar fragments de carn humana momificada com a remei per tractar determinades malalties, des de maldecaps fins a epilèpsies. D’acord amb aquestes creences, s’ha de comprendre la convicció del filòsof neoplatònic Marsilio Ficino sobre les propietats curadores de la sang humana. De fet, en el llibre II dels tres que formen part de la seva obra Sobre la vida (1489), aconsella als ancians que beguin sang fresca, directament del braç de joves sans i alegres, quan es trobin famolencs i assedegats, coincidint amb la lluna creixent, i d’aquesta manera retardaran el seu envelliment i conservaran el vigor i la salut. Ficino té la consideració de demanar que la sagnia sigui amb l’autorització del jovenet. En relació amb el tractament, no s’estalvia alguns detalls una mica escabrosos, i descriu que els malalts han de xuclar la sang d’una de les venes obertes en un braç, com si fossin sangoneres, en una quantitat aproximada d’una o dues unces, i que, immediatament en acabar-ho de fer, ingereixin les mateixes quantitats de sucre i vi. Fins i tot, preveu que per facilitar la digestió de la sang crua, es cuini o mescli amb sucre.
La filosofia cristiana tracta el canibalisme en relació amb el pecat i el problema teològic de la resurrecció, a través d’Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino. Agustí d’Hipona tracta la ingesta de carn en els seus escrits polèmics dirigits contra la secta cristiana dels maniqueus, que coneixia bé perquè en va formar part durant nou anys. Així, en la Rèplica a Faust (400-403), considera fals que menjar carn d’animals sigui un acte impur i pecaminós o un crim caníbal, perquè, a diferència dels maniqueus, Agustí no creu que els animals tinguin ànima humana, ni que menjar carn sigui contrari a la voluntat de Déu expressada en els textos sagrats. En conseqüència, un bon cristià pot menjar carn animal, sense remordiments. Quant al canibalisme, pròpiament dit, la lectura del que diu a la Rèplica a Adimant (394) parafrasejant les paraules de l’apòstol Marc, segons el qual “no taca l’ànima allò que entra per la boca, sinó allò que en surt”, pot dur a una certa confusió i pensar que menjar carn humana no és pecat, com sí que defensa, perquè la carn, com altres aliments, entren per la boca, es digereixen i s’expulsen, però no provenen del cor o l’ànima, com sí que fan els mals pensaments i els pecats.
Fe en la resurrecció
D’altra banda, Tomàs d’Aquino intenta justificar racionalment la fe en la resurrecció abordant en els capítols vuitanta i vuitanta-u del llibre IV de la Suma contra gentils (1260-1264), la dificultat que els cossos separats amb violència de les seves ànimes puguin ressuscitar. Concretament, es demana què succeirà als caníbals quan sigui el moment de la resurrecció, si els autèntics propietaris podran reclamar els seus cossos devorats, i de quina manera retornarà la carn a les víctimes si ha estat l’aliment compartit per diversos caníbals i els seus fills. Aquino respon dient que les víctimes dels caníbals conservaran la seva identitat humana, i que tot el que va estar unit materialment en un home concret tendeix a ressuscitar amb ell, de manera que la carn menjada ressuscitarà en la persona que la posseïa originàriament, i en els casos en què únicament s’alimentaren de carn humana, Déu intervindrà aportant la quantitat de carn necessària per garantir la plenitud corporal. En definitiva, per a Aquino, els caníbals i les seves víctimes recuperaran els seus membres en el moment de la resurrecció, i mantindran la integritat i el mateix grau de perfecció que tenien en vida.
El segle XVI, el descobriment del canibalisme i els sacrificis humans practicats pels amerindis produeix un xoc cultural que obliga a pensar la identitat humana i els seus límits. En aquest context, el filòsof i catedràtic de Teologia de la Universitat de Salamanca, Francisco de Vitoria, imparteix les conegudes Relliçons sobre els indis i el dret de guerra, en les quals mira de determinar si es pot justificar una guerra justa contra els indis. De les tretze Relliçons que es conserven, n’hi ha una, la que es titula Sobre la temprança (1537), en la qual es demana específicament si és lícit fer la guerra als pobles recentment descoberts que mengen carn humana, com els indis del Yucatán habitants de la colònia espanyola a Mèxic, anomenada en el seu temps Nova Espanya. D’entrada, Vitoria està convençut que la raó per la qual els indígenes són antropòfags és per les propietats nutricionals de la carn, sense anar més enllà. Però el punt important de la seva dissertació té a veure amb la diferenciació moral entre canibalisme i sacrificis humans. Per una banda, condemna l’antropofàgia per ser una pràctica malvada, perversa i impròpia de nacions civilitzades, però, a la vegada, disculpa els sacrificis humans perquè considera que són actes que demostren fe religiosa i tenen el seu origen en la ignorància i no en la mala fe. A més, en el seu judici moral té en compte que els sacrificis humans són una pràctica habitual en els orígens de la religió judeocristiana, segons les referències que figuren a l’Antic Testament. La seva posició final és que els indígenes no poden ser condemnats jurídicament per aquests actes pecaminosos perquè no obren malament voluntàriament, sinó per ignorància i incapacitat de raonar. Si no poden ser condemnats pels tribunals, aleshores tampoc no poden ser perseguits ni castigats. Aquesta posició tolerant de Vitoria en relació amb els caníbals anticipa el relativisme cultural que adoptarà Montaigne.
L’antropofàgia
El filòsof escèptic Michel de Montaigne situa la reflexió sobre l’antropofàgia més enllà de l’àmbit teològic, en l’escrit titulat Els caníbals (1578?) corresponent al primer llibre dels Assaigs, partint del testimoni de tres líders indígenes desplaçats fins a Rouen, procedents del Brasil, convidats pel monarca Carles IX i que va tenir l’oportunitat d’entrevistar, juntament amb les lectures de textos clàssics i obres de viatgers. La seva idea és que l’antropofàgia és un costum relacionat amb la guerra i la cohesió social. De manera que els salvatges no són caníbals per necessitats nutritives, sinó que el canibalisme és un acte social, que es repeteix periòdicament, amb un ritual predeterminat, en el qual participen els membres de la comunitat indígena, reunits en assemblea, i que té com a principal finalitat expressar públicament la venjança contra els seus enemics. Després de descriure amb detall l’acte caníbal, critica que els seus contemporanis s’horroritzin d’aquests assassinats rituals i, en canvi, no siguin capaços de denunciar els crims de religió entre veïns i conciutadans d’un mateix país. Es mostra comprensiu amb l’antropofàgia i els sacrificis humans, i projecta una imatge bonista dels caníbals per a la posteritat. Vol fer una defensa del relativisme cultural en front de l’etnocentrisme occidental, donant validesa a la idea que tots els costums són igualment bons o dolents, negant la superioritat cultural europea i posant en qüestió la distinció clàssica entre nacions bàrbares i civilitzades.
