Divulgador de la filosofiaUna mirada retrospectiva cap a la contribució de la filosofia a l’odi contra els jueus no pot passar per alt la referència a Nietzsche, encara que sigui per desmentir l’acusació d’antisemitisme. Nietzsche no era antisemita, és una conclusió a la qual s’arriba fàcilment, valorant la seva conducta particular i llegint la seva correspondència. La imatge antisemita de Nietzsche és una construcció interessada de la seva germana Elisabeth, per posar la seva filosofia al servei de la causa nacionalsocialista, a través de la gestió del llegat filosòfic nietzschià i de la manipulació dels escrits pòstums, agrupant les notes desordenades dels anys de la follia entorn d’una publicació que va titular La voluntat de poder (1901). En la construcció de l’antisemitisme de Nietzsche és decisiu el compromís antisemita de la germana i el seu marit, Bernhard Förster, i del cercle d’amistats més íntim, encapçalat pel compositor Richard Wagner i la seva esposa, Còsima, així com també el paper destacat dels seus editors Ernst W. Fritzsch i Ernst Schmeitzner, en la difusió de la ideologia antisemita. Si bé és cert que Nietzsche, en les seves obres, critica els jueus i el judaisme per haver desnaturalitzat la vida, petrificat els valors i donat lloc a la moral dels esclaus, actuant amb ressentiment contra la naturalesa i creant un Déu-Jesús que després assassinen.
L’antijudaisme es converteix en un antisemitisme ideològic a través de les obres d’Arthur Schopenhauer i Martin Heidegger, que du al genocidi, la solució final a la qüestió jueva, adoptada pel nazisme en el segle XX. De manera molt asistemàtica, Schopenhauer deixa clares mostres d’antisemitisme a Parerga i paralipòmena (1851), definint els jueus com a usurers i mestres de la mentida, i referint-se al judaisme com la pitjor de totes les religions, perquè no transmet cap doctrina de la immortalitat, ni aporta cap sentit metafísic a la vida, ja que és una religió teista, immanent, orientada a ensenyar a lluitar amb altres pobles i a actuar amb crueltat contra les altres religions. Considera que el poble jueu és marginal i està condemnat a viure errant, parasitant altres pobles i formant una comunitat teocràtica, unida per un patriotisme sense pàtria, en què la religió s’identifica amb la política. D’aquí que no sigui partidari d’atorgar als jueus el dret a la participació política, sinó de promoure l’assimilacionisme, obligant a renunciar a la seva fe i a cristianitzar-se a través de matrimonis mixtos. També insulta els jueus en diversos fragments de l’obra pòstuma Senilia (1852-1860), en què destaca la pudor d’all que desprenen. Amb reiteració, lamenta que els professors de filosofia ensenyin mitologia jueva en comptes de filosofia i que els jueus redueixin la seva moral a l’obediència a les lleis divines, dissimulant el seu descontentament davant les desgràcies mundanes, amb falses alabances a Déu.
L’antisemitisme de Heidegger
La sospita d’antisemitisme metafísic de Heidegger es confirma amb la publicació el 2014 del primer volum dels Quaderns negres, un conjunt de notes i reflexions filosòfiques que el pensador no va autoritzar que es publicassin en vida, en considerar que els seus contemporanis no estaven preparats per entendre-les. En diversos passatges d’aquests Quaderns, responsabilitza els jueus de l’oblit de l’ésser; concretament, acusa el judaisme de ser el principal responsable d’engrandir la diferència ontològica entre ésser i ens, promovent el predomini de l’ens i del pensament metafísic basat en una racionalitat buida i calculadora. Heidegger ja havia expressat el seu antisemitisme anteriorment, a través de la correspondència amb Elfride, la seva esposa, i la preocupació per la judaïtzació de la cultura i la Universitat alemanyes, reclamant la substitució de l’elevat nombre de jueus presents en l’ensenyament universitari per “educadors autèntics i autòctons”, i l’alliberament de la cultura alemanya de la contaminació judaica.
A la primera part d’Els orígens del totalitarisme (1951), Hannah Arendt observa que en el segle XIX es produeix un gir cap a un antisemitisme racial. Segons la pensadora jueva, aquesta nova discriminació contra el poble jueu té relació amb el seu caràcter apolític i és una reacció contra el procés d’emancipació iniciat a Alemanya i França, en el segle XVIII. D’altra banda, Arendt, en el llibre Eichmann a Jerusalem (1963), confirma l’existència de jueus col·laboracionistes amb el règim nazi que facilitaren l’extermini dels seus germans. Es tracta d’una conclusió que ja havia anticipat en les cròniques periodístiques escrites durant el judici a Adolf Eichmann, l’oficial alemany responsable de la deportació de més d’un milió i mig de jueus europeus als camps d’extermini, i que la converteixen en enemiga pública número u del sionisme, que la demonitza i l’acusa de filonazi, sentir autoodi per ser jueva i mostrar més simpatia per Eichmann que pels jueus. A més, les seves obres són censurades per l’estat d’Israel.
La intolerància de la comunitat jueva contra els seus propis membres té un dels antecedents històrics més llunyans en l’excomunió del filòsof d’origen jueu Baruch Spinoza. El succés té lloc a Amsterdam el 1656, quan Spinoza és acusat per les autoritats rabíniques de ser un heretge i negar l’existència dels àngels, la immortalitat de l’ànima i la resurrecció, així com la llei mosaica, i és condemnat a l’excomunió i el desterrament. Spinoza es defensa d’aquestes acusacions el mateix any, escrivint una Apologia per a justificar-se de la seva abdicació de la sinagoga, un text que, malauradament, s’ha perdut i en el qual, segons referències indirectes recollides per estudiosos spinozistes, vendria a anticipar la interpretació racionalista de la Bíblia desenvolupada posteriorment en el Tractat teològic-polític (1670), publicat anònimament per evitar noves represàlies. Probablement, els rabins actuen amb duresa contra Spinoza per protegir la comunitat, molt pressionats pel mandat del govern del país que els obliga a mantenir l’ordre intern, perseguint les opinions religioses poc ortodoxes i altres incompliments de les regles i els preceptes.
Lluita interna entre jueus
Molt recentment, el sionisme ha acusat la filòsofa jueva Judith Butler de ser antisemita i defensar els atacs de Hamàs i Hezbolà contra Israel. Butler interpreta que l’acusació d’antisemitisme contra ella destapa l’existència d’una lluita interna entre jueus entorn de l’acceptació de la identificació de l’estat d’Israel amb el judaisme. Els dos bàndols enfrontats estarien formats, d’una banda, per aquells jueus que consideren que no poden continuar essent-ho a causa de la violència del seu estat, i de l’altra, hi hauria els jueus que acusen els jueus més crítics de ser antisemites i odiar-se a si mateixos. Butler, a diferència dels sionistes radicals, entén que és possible sentir-se jueva i no donar suport a les accions israelianes contra la població civil palestina. La seva aposta per la no-violència condemna tant la resistència armada del poble palestí com la violència d’Israel, i passa per resoldre políticament el conflicte palestinoisraelià posant fi a l’ocupació de Palestina i promovent la cohabitació democràtica entre els dos pobles en condicions d’igualtat.
