PalmaHi ha una forta tendència antianimalista molt marcada a la filosofia espanyola contemporània, que va des d’Ortega y Gasset fins a Víctor Gómez Pin, i passa per Fernando Savater, i que posa en el punt de mira de les seves crítiques l’ètica animalista i el pensament antitaurí.
Ortega pensa la relació entre humans i animals a través de dues de les seves passions, la caça i la tauromàquia. L’obra de referència sobre la caça és el Prólogo a veinte años de caza mayor del conde de Yebes (1942). Per a Ortega, caçar és una ocupació seriosa que es fa per diversió, gust i afecció, una manera d’assolir la felicitat. La caça implica que el caçador ha d’acceptar una moral esportiva que li exigeix entrenament, acceptació del perill, coratge, vigor i sacrifici. Destaca com un gran avanç la domesticació del ca i d’altres animals com la fura i les aus de rapinya. Aquest ensinistrament els desanimalitza parcialment i els situa en l’escala evolutiva a un nivell subhumà, que es manifesta en el cas del ca en l’ampliació del seu repertori i gramàtica de lladrucs com a pseudollenguatge. Des del punt de vista ètic, Ortega defineix el bon caçador com aquell que manté una relació ambivalent amb l’animal i que sap expressar una certa inseguretat i mala consciència sobre la seva pròpia activitat. Malgrat aquest remordiment, Ortega no admet la caça fotogràfica incruenta perquè sense la tragèdia de la mort de l’animal no hi ha caça. És precisament la mort de la peça la que dona sentit i realitat a tot el que ha fet anteriorment el caçador. La finalitat del caçador és matar l’animal i obtenir la satisfacció d’aconseguir-ho. El discurs d’Ortega favorable a la caça adopta una deriva antropocèntrica quan humanitza els animals, assegurant que els animals que mantenen una relació venatòria amb els humans reclamen que se’ls consideri preses, com si estiguessin en disposició d’imposar a l’home l’obligació de caçar-los. La caça defineix un mode escapista de ser home, consistent a reviure l’enyorada existència animal, primitiva i senzilla, i recuperar el “ser paleolític” i l’home silvestre, almanco per unes hores. Caçar suposa gaudir d’unes “vacances d’humanitat” a través de la immersió en la naturalesa. A la metafísica de la caça d’Ortega, el caçador, immers en el camp de caça, perd de vista el món humà, el present i la història, i se sent unit místicament a l’animal que encalça i imita els seus moviments i el seu comportament, mimetitzant-se amb l’entorn per no ser vist. La mirada atenta del caçador equival a l’actitud del filòsof d’estar meditant en contacte amb les idees i amb permanent alerta. Ortega reconeix que sempre hi ha hagut escassetat de caça, però es lamenta que la disminució tan extrema de peces caçables posa en perill la caça esportiva. Sens dubte, pensa que l’origen d’aquesta situació és la racionalització i la humanització de tot el planeta, i el ràpid progrés tècnic que permet la fabricació d’armes cada vegada més mortíferes. Desconfia de l’eficàcia de les mesures adoptades per combatre aquesta decadència: no creu que sigui suficient la creació de santuaris per a la fauna ni que es pugui aturar amb una major vigilància i control, ni tan sols amb millors lleis de caça ni amb una bona gestió dels vedats.
Des de jovenet, Ortega es declara tauròfil, assisteix amb assiduïtat a les places de toros i arriba a torejar com a afeccionat. A diversos actes públics es presenta com a torero, en un sentit metafòric. La seva afecció pels toros és prou coneguda a Alemanya, fins al punt que els cercles filosòfics alemanys es dirigeixen a ell com a “torero de l’ésser”. Des de la publicació de les Meditaciones del Quijote (1914) anuncia la voluntat d’escriure un tractat de tauromàquia que mai va arribar a fer i que havia de dur per títol Paquiro o de las corridas de toros. Ortega dedica alguns textos breus a pensar seriosament la tauromàquia. Així, a Notas para un brindis defensa la idea que per conèixer la tauromàquia en la seva veritable essència, com qualsevol altra realitat existent, cal abordar-la amb filosofia, representar-la des del moment de la seva inexistència i el no-res originari. A Toro y torero dona la definició d’un espanyol de soca-rel sobre el toro, segons la qual es tracta d’un mascle boví de quatre o cinc anys que reuneix tres virtuts: casta, poder i peus. A Sobre las corridas de toros o secretos de España celebra el bicentenari de les corrides de toros i destaca l’entusiasme dels espanyols per aquesta festa nacional, amb independència de l’actitud imbècil dels homes que opinen sobre els toros sense pensar. Un dels arguments que utilitza a favor de les corrides és que sense corrides no hi hauria toros de lídia.
Fernando Savater escriu Tauroética (2011), un llibre en el qual s’enfronta als filòsofs animalistes antitaurins, com Jesús Mosterín, i en general, als filòsofs que, com Peter Singer, reclamen la igualtat i la llibertat animal. Savater discuteix els arguments antitaurins des de l’ètica aplicada, amb l’estil provocador que el caracteritza sostenint que “la tortura sí és cultura”, i amb l’interès de fons de delimitar èticament les relacions amb els animals. Per a Savater, els animals tenen necessitats instintives, però no interessos electius, la qual cosa vol dir que no tenen més remei que actuar d’una manera determinada per la biologia i que, per tant, no poden ser equiparats èticament als humans, ni poden gaudir de drets perquè no tenen deures. Savater també fa un al·legat metafísic a favor de “protegir” les corrides de toros. Es refereix a les corrides com a expressions artístiques i culturals atàviques i premodernes. Per a Savater, les corrides són espectacles que mostren al públic la mort amb més cruesa que crueltat, tenen un valor simbòlic perquè anticipen la mort, i posen en evidència la condició mortal humana a través del risc que assumeix el torero davant el toro. En darrer terme, el filòsof basc intenta desviar l’atenció dels defensors del benestar animal, assenyalant que l’autèntic problema no recau en el sacrifici d’alguns centenars de bous a les places, sinó en l’assassinat de milions i milions d’animals criats a granges per servir d’aliment humà, com si no fossin exemples d’un mateix problema.
La centralitat de l’home
El filòsof espanyol Víctor Gómez Pin, seguint la tradició cartesiana, defensa un humanisme radical molt combatiu contra l’animalisme, al qual acusa de ser un pensament escandalosament antihumanista i sectari promotor d’atencions ridícules cap als animals de companyia, com dur els cans a la perruqueria, organitzar jornades de teatre i lectures poètiques per a animals i serveis de cirurgia estètica, en lloc d’ocupar-se dels problemes humans. Gómez Pin interpreta com una ofensa contra la dignitat humana l’equiparació de les necessitats dels animals als interessos humans, a la vegada que considera que dedicar esforços al benestar animal impedeix centrar-se a resoldre la vulneració dels drets humans i l’explotació dels refugiats i els immigrants. Gómez Pin es lamenta de la pèrdua de singularitat de l’ésser humà a favor dels animals, no està d’acord amb la dissolució de les fronteres entre les espècies i proposa recuperar la centralitat de l’home i els seus problemes.
