Carme Riera: “El meu fill pegava potades als meus llibres perquè sentia que li prenien la mare”

PalmaCinquanta anys després de publicar el seu debut, Te deix, amor, la mar com a penyora, l’escriptora Carme Riera (Palma, 1948) ha deixat per escrit algunes reflexions al voltant de la literatura a Gràcies, un títol que dedica als seus lectors i que publica Edicions 62. El llibre serveix per descobrir també alguns aspectes no tan coneguts sobre l’autora, com que va començar a escriure en català gràcies a Aina Moll, que troba que l’informe del censor sobre el seu primer llibre “ho encerta bastant” i que és una gran fan d’Els Simpson.

No us hauria imaginat mai veient Els Simpson, ni molt manco fent-los un homenatge a un llibre vostre.

— M’agraden moltíssim, trob que fan una crítica humorística brutal, i de vegades quan en cerques els noms pels personatges et venen coses de gent que coneixes o homenatges així. I això em va passar amb Barbara Simpson, d’Una ombra blanca.

Els veis encara ara?

— I tant!

A Gràcies queda clar que heu fet de la literatura la vostra vida.

— Bé, ha estat més aviat una manera de viure. Si hagués hagut de viure de la literatura estaria molt molt prima [Riu]. He fet de professora tota la vida, pensa que els autors, quan publicam un llibre, només en rebem un 10%, que és molt poc.

O sigui que no es pot viure de la literatura?

— Bé, si ets algú molt important, un Ken Follett… Potser sí, però res més. Per mi la literatura ha estat un motiu de vida, però no una manera de guanyar-me-la.

I tot comença de petita, amb aquelles històries que sentíeu contar al vostre voltant.

— Jo sempre dic que som escritora per tot allò que sentia de petita. Ja era tímida, de menuda, i per això escoltava darrere les portes, i tot allò em va crear aquesta cosa fantàstica d’anar a cercar les paraules que no entenia. Quan deien “aquesta senyora plora perquè el senyor li posa les banyes”, jo no sabia què volia dir, això de posar banyes, i ho demanava. En aquell temps els adults eren un món i els infants, un altre, i la gent xerrava i contava coses. Era interessantíssim, apassionant, i el mallorquí que empraven era preciós, molt ric.

En tot això una figura clau va ser la vostra padrina.

— Sí, hi havia un vincle enorme. Les padrines eren molt importants, allò que t’explicaven servia de nexe entre el passat i el present, tot i que crec que tot això ja s’ha perdut. De fet, avui he sentit una notícia espantosa, que les adolescents confien els seus pensaments a la intel·ligència artificial. És espantós, això.

Què us confiava la vostra padrina? De què us parlava?

— Quasi totes les històries eren com relats. Per exemple, son pare no volia que ella es casàs amb el nòvio que tenia llavors, i com que anava a confessar-se, amb un germà d’Antoni Maura, per cert, el confés li va dir que no li donaria l’absolució si no el deixava. Imagina’t, fins on arribava el control de tot!

I el va deixar?

— I tant que el va deixar, i va pensar de fer-se monja, però no li ho van permetre tampoc. I llavors es va casar amb un altre home, que va ser el meu padrí.

“Jo tenc la sort, al meu entendre immensa, de tenir dues llengües, la qual cosa sé que no agrada gaire ni aquí, a molts catalans, ni allà, a molts castellans. Però a mi em pareix un luxe del qual no vull prescindir”, escriviu a Gràcies. Sembla que us defensau d’alguna cosa, com si us sentíssiu qüestionada, per dir-ho.

— Sí, sempre passa, que hi ha gent que li agradaria que defensàs només el català, o només el castellà, però jo defens les dues llengües. Estic a la frontera [Riu]. El català s’ha de potenciar, només faltaria, si no ho feim aquí no ho farà ningú, és una llengua extraordinària per explicar coses, com ho és també el castellà, amb què pots parlar amb argentins i equatorians i… Per mi, veure el món a través de les llengües és una riquesa enorme.

Vox ha demanat al Parlament balear que no es tradueixin al català les intervencions dels seus diputats.

— Això és una beneitura enorme, em sembla una falta de… De tot, ho trob un doi. Precisament allò interessant és tenir les dues llengües i que funcionin alhora.

Al llibre parlau molt de les vostres lectores, que deis que són més que els lectors. És una sospita o una certesa?

— Una certesa. Jo sempre he connectat molt més amb les lectores, de l’editorial també m’ho diuen, tot i que també tenc molts i molt bons lectors, i els estic molt agraïda.

També explicau que durant el Sant Jordi del 1975 en què acabava de sortir La penyora, com us hi soleu referir, mentre sèieu esperant signar llibres vàreu veure passar el vostre fill, que encara era petit, amb els companys de l’escoleta. I allò us va fer dubtar si éreu una mala mare, si “millor que escriure contes era tenir esment dels fills”. Us ha pesat molt, al llarg dels anys, això de sacrificar la vida familiar?

— El meu fill gran, aquest que dic que vaig veure aquell dia, pegava potades als meus llibres perquè sentia que li prenien la mare. De vegades fins i tot ratllava els meus manuscrits, perquè jo escrivia amb ell assegut a damunt. I jo ho entenc perfectament, tot això. He hagut de fer molts esforços, i he rebut molts retrets perquè no vaig jugar amb ell tant com ho hauria d’haver fet, i això em sap moltíssim de greu. Però jo llavors preparava oposicions, i escrivia i… De vegades he pensat si m’hauria d’haver aixecat d’aquella taula i ho hauria d’haver deixat tot, i de vegades no sé com vaig fer tot el que vaig arribar a fer.

Aquest Gràcies apareix juntament amb una edició especial pel cinquantè aniversari de Te deix, amor, la mar com a penyora. Ara que torna a sortir, us hi sentiu encara reconeguda?

— Vaig dubtar si l’havíem de revisar i posar al dia, però l’editora em va dir que si havia sobreviscut aquests cinquanta anys l’havíem de deixar com estava, i vaig trobar que tenia raó. Ara bé, m’he adonat que hi ha paraules que hi surten, com culpa o moralitat, que ja no s’utilitzen. M’han semblat termes d’època, d’un altre temps, qüestions que avui dia ja no tenen el pes que tenien.

En aquesta edició es recupera el pròleg que us va dedicar, a la primera de totes, Guillem Frontera.

— I n’estic molt contenta, molt, però m’ha passat una cosa espantosa [Riu]. Jo el Te deix… el vaig dedicar al meu home, i es veu que ja fa un grapat d’edicions que van llevar la dedicatòria. Com que tots aquests anys jo no m’hi he fixat, ara m’he trobat amb això, que a la nova edició no hi surt tampoc la dedicatòria original, i li he hagut de demanar a l’editora que li expliqui que ha estat a causa d’això, que no he estat jo qui l’ha llevat! [Riu].u