Un fill de Canes radiografia el racisme que batega al cor d’Europa

En l’obra de Cristian Mungiu –guanyador de la Palma d’Or de Canes per 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies–, hi conflueixen dos corrents centrals del cinema social europeu de les darreres dècades: l’aspror del realisme més rigorós (escola Dardenne) i la contundència del film de tesi (el segell Loach). Dues forces en disputa que tornen a reconciliar-se a R.M.N., un drama parsimoniós i incisiu inspirat en uns fets reals que van passar l’any 2000 a la frontera entre Romania i Hongria, on la decisió de la gerent d’una fàbrica de pa de contractar treballadors provinents de Sri Lanka va despertar una onada de rebuig entre la població local.

Interessat en potenciar el vessant abstracte i universal del seu cinema, Mungiu explora la cara més animalística de l’ésser humà (a través d’unes disfresses d’ós tradicionals a Romania) i sublima l’anhel romàntic de la protagonista del film, que toca al violoncel el tema més icònic de la banda sonora de Desitjant estimar de Wong Kar-wai. Tanmateix, en l’imaginari de Mungiu, el discurs instructiu sempre s’imposa al suggeriment poètic, com demostra un imponent pla seqüència de 17 minuts que posa en escena una convulsa reunió veïnal. En conseqüència, R.M.N. (les inicials d'Imatge per Ressonància Magnètica en romanès) acaba perfilant una transparent denúncia del primitivisme que batega en el cor d’una Europa segrestada pel fantasma de la intolerància.