En Figuera, la màquina del temps

PalmaCada any per aquestes dates, una multitud es congrega a la plaça de Cort de Palma per celebrar Cap d’Any. I ho fa al so de les campanades d’en Figuera, el rellotge que és a la façana de l’Ajuntament. La seva història es remunta a més de sis segles, quan arrenca la trajectòria d’aquesta màquina del temps.

Segons la llegenda, el primer ‘en Figuera’ –hi ha hagut successives maquinàries– seria encara molt més antic: l’haurien duit amb ells els jueus que emigraren a Mallorca, quan Jerusalem va ser presa per l’emperador romà Vespasià. Pel que fa a la campana, hauria estat a la sinagoga, a aquella mateixa ciutat, on s’havia condemnat a mort el Bon Jesús.

Va haver de ser el cronista Joan Dameto qui determinàs que allò era impossible. En efecte, els rellotges de maquinària daten de finals de l’Edat Mitjana. En Figuera en fou un dels pioners: aleshores, Mallorca comerciava amb mig Europa, no era cap lloc perdut. Se suposa que va ser el primer rellotge públic de tot l’Estat.

Cap al 1384, el Gran i General Consell, institució del regne de Mallorca, comprà als dominics una torre, situada al que ara és el carrer de Victòria, molt a prop de la plaça de Cort. Allà es va instal·lar el rellotge, amb la seva campana. Des de llavors, va ser coneguda com a torre de les Hores o d’en Figuera.

Per què, en Figuera? Aquest nom li ve del constructor de la seva campana originària: l’argenter Pere Joan Figuera. El 1386 la campana es va instal·lar a la torre, la qual cosa degué tenir la seva complicació, perquè pesava 1.567 quilograms. Eren els temps de Pere el Cerimoniós, el monarca que havia tornat a integrar les Illes a la Corona d’Aragó.

Disposar d’un rellotge no era cap caprici de les institucions illenques, ni per fer bo. Al llarg de segles, les campanades regiren la vida ciutadana. Com recull Pere Galiana, “se sentien des de tota la ciutat i gran part del terme”. Regulaven els torns de reg dels horts i orientaven els vigilants nocturns sobre els horaris de les seves rondes.

El dia de catorze hores

Per descomptat, els tocs eren diferents, segons quin fos l’avís que s’havia de transmetre. El toc de queda, o ‘Seny del Lladre’, consistia en vint-i-cinc campanades precipitades, tres hores després de la posta de sol. Es tancaven les portes de la ciutat. A partir d’aquell moment, tothom havia de quedar a casa. Si algú havia de sortir per necessitat imperiosa, havia de dur un fanal. I si no el duia, el detenien i el ficaven a la presó –com per queixar-se del confinament del covid. Aquesta mesura coercitiva va ser vigent fins al 1865.

En aquells temps, sense alarmes de mòbils, els diversos tocs advertien de les urgències corresponents. El ‘Via Fora’ era una crida a la col·laboració ciutadana en cas de perill. El de foc n’era una d’específica per als incendis, i tan exacte que, segons com sonàs, se sabia a quin barri era el desastre. El de pronunciament servia per anunciar un canvi de govern i a les autoritats locals també se les convocava amb toc de campana.

El ‘sometent’, o repic, era una altra emergència. Es va fer sonar el 1868, quan la revolució Gloriosa va expulsar –temporalment– els Borbó: “No sé quantes hores va estar la campana d’en Figuera dona-li que li dones, vibrant i commovent l’aire i els cors”, recordava Miquel dels Sants Oliver d’aquell episodi.

En Figuera anunciava les hores de manera molt diferent de com ho fa ara, i també de com es feia a la Península. Una raresa illenca, però no del tot original: era el sistema babilònic –comptar les hores des de l’alba–, importat per via italiana. El màxim d’hores previstes no eren dotze sinó catorze, que són les de llum a l’estiu. És a dir: a l’hivern tocava més hores a la nit que al dia, i a l’estiu just al contrari. El viatger francès Alexandre de Laborde el qualificava a començament del XX d’“únic en el món”, potser una mica exageradament.

Però les coses s’espenyen amb el pas del temps. A la campana de Pere Figuera se li obriren esquerdes i va haver de ser refosa, devers el 1680, per Joan Cardell. Com observa Galiana, el plec de condicions corresponent “no tindria res a envejar als actuals”, pel seu rigor –llevat, és clar, de puntuals magarrufes, que també n’hi ha. La campana havia de ser exactament igual, Cardell havia de donar un any i un dia de garantia, se’l penalitzaria per cada dia de retard i havia d’avalar el compliment del contracte amb tots els seus béns.

Ben igual va passar amb la maquinària. Ja en data tan primerenca com el 1463, es va haver de contractar un treballador perquè tocàs les hores, manualment. Amb aquest no frissar que caracteritza els mallorquins, no fou fins al 1823 que l’Ajuntament va instal·lar, a la torre de les Hores, el rellotge que abans havia estat a la desapareguda seu de la Inquisició, al que ara és la plaça Major. També se n’aprofità la campana, per donar els quarts i les mitges.

El rellotge que va venir de París

Finalment, també li va tocar el torn a la mateixa torre. El 1824, una ventada s’endugué part de la construcció. Per molt que s’intentà reparar, el 1848 la torre es va haver d’esbucar. Va ser en aquest moment quan en Figuera es va traslladar a on és ara: la seu de l’Ajuntament. Per allotjar les campanes i la maquinària, es va edificar una nova torre, a dalt de tot de l’edifici, amb dues plantes. Una torre que, per cert, va ser desplaçada, en fer-se’n una reforma a finals del XIX.

L’esfera del rellotge es va instal·lar a la façana, per a la qual cosa es va haver de condemnar el que originàriament era un balcó, a la segona planta. Es va acabar amb aquella extravagància babilònica i, perquè quedàs ben clar, s’hi va posar la inscripció: “Temps mitjà”. És a dir: dotze hores, sia estiu o hivern. El 1902, es va fer una passa més: en Figuera es va adaptar, com la resta dels rellotges de l’Estat, a l’hora del meridià de Greenwich, la referència internacional.

Darrere l’esfera d’en Figuera hi havia l’arxiu en el passat, abans que es traslladàs una part a l’actual Arxiu del Regne de Mallorca, al carrer de Ramon Llull, i una altra, l’estrictament municipal, a can Bordils. El 1960, una forta ratxa de vent va colpejar l’esfera –no, no fou un llamp; això és la pel·lícula Retorn al futur– i aquesta va caure a la plaça i es va fer bocins. Però, a més, varen estar a punt de sortir volant els documents que s’hi custodiaven.

Cap a mitjans del segle XIX, la maquinària de l’antic rellotge dels inquisidors tampoc no donava gaire més de si. Se’n va dur un de nou de París, d’on venien abans els nins. Es va triar com a data per tocar les campanades per primera vegada el 10 d’octubre del 1863, que era l’aniversari de la llavors reina Elisabet II –es veu que això de fer la pilota a la monarquia no és d’ara. Aquella meravella de la tècnica tampoc no va satisfer tothom: segons l’escriptor Miguel Villalonga, cap a finals del XIX en Figuera era “un perfecte model d’inexactitud”.

Tan popular arribà a ser el rellotge de Cort per als mallorquins que va donar el seu nom a una publicació així titulada, En Figuera, del 1893. Era de caràcter humorístic i entre els seus col·laboradors hi figuraven personalitats ben destacades de l’època, com Gabriel Llabrés, Mateu Obrador, Miquel dels Sants Oliver, Pere d’Alcàntara Penya, Gabriel Alomar, Frederic Soler Serafí Pitarra i la poeta Marcelina Moragues, entre d’altres.

Amb el pas del temps, també la màquina parisenca va començar a donar símptomes de cansament. Una d’aquelles nits de Cap d’Any en què la multitud s’havia concentrat a la plaça de Cort per celebrar les dotze campanades, se’n varen quedar tots amb les ganes, perquè no sonaren. Cap al 1964, el Consistori –aleshores encara de designació franquista, com tots–, es va plantejar la necessitat de comprar una maquinària nova. S’havia consultat amb rellotgers mallorquins, de Barcelona i de París i tots havien coincidit en el fet que reparar-la no sortia a compte.

Va ser llavors quan, com narra Galiana, es va produir el miracle. Un dels regidors va assegurar que ell coneixia l’home capaç de fer funcionar en Figuera. Era el rellotger del Coll d’en Rebassa, Fernando Fernández: nascut el 1931 a Ibeas de Juarros (Burgos), havia vingut a Mallorca amb la seva família i s’instal·laren a Porreres. Era un home de múltiples habilitats: músic, inventor i reparador de qualsevol cosa, fossin màquines de cosir, fonògrafs, bàscules o, per descomptat, rellotges de qualsevol casta.

El rellotger Fernández va pujar a la torre de Cort, va examinar meticulosament la maquinària i en va fer el diagnòstic: “Això té arreglo”, per a satisfacció del Consistori. I, en efecte, la va fer funcionar. El moment decisiu va arribar, per descomptat, la nit de Cap d’Any d’aquell 1964. Un pic més, la multitud es va concentrar davant la façana de Cort, contenint l’alè. Idò bé, les campanades varen sonar, exactes, solemnes i pausades –perquè s’havien alentit intencionadament, com es fa cada any per a aquest moment decisiu, no sia cosa que la gent faci mala via amb la ingesta del raïm.

Allò va ser el començament d’una bona amistat, entre home i rellotge, que es perllongaria gairebé fins a la mort del “salvador d’en Figuera” o “autor del miracle d’en Figuera”, com el va qualificar la premsa, el 2008; si bé ja llavors, per motius de salut, havia hagut de donar el relleu a un altre rellotger: Pere Caminals. El 2004, el rellotge de Cort es va aturar: Fernández havia estat internat a l’hospital.

Cada any, pocs dies abans, els mitjans mallorquins ofereixen l’habitual reportatge amb el rellotger que posa a punt en Figuera per al gran moment: les campanades de Cap d’Any. Però el rellotge de Cort és molt més que això: és el testimoni silenciós –o potser no tant– de sis segles d’història de Ciutat.

Informació elaborada a partir de textos de Pere Galiana Veiret, Gaspar Valero, Bartomeu Bestard, Catalina Cantarellas, Miquel dels Sants Oliver, Luis Ripoll, Miquel Ferrà i Martorell i Valentí Puig i la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM).