Roger Pistola: "Al festival de Jazz de Manacor vaig veure un dels millors concerts de la meva vida"

PalmaDesprés de l'èxit de la primera edició, el Festival Jazz Manacor torna amb una programació que inclou grans noms de la música actual com Salvador Sobral, Benji Habichuela i Caramelo de Cuba, entre molts altres. També hi sonaran, en format duet, els manacorins Jorra Santiago i Roger Pistola, en una actuació que tendrà lloc dissabte dia 27 de setembre a la plaça del Rector Rubí. Pistola, qui assegura que a la primera edició del festival, celebrada fa poc menys d'un any, hi va veure un dels millors concerts de la seva vida, reconeix que la seva relació amb el jazz ha canviat al llarg dels anys. "Abans de fer el grau no m'interessava gaire el jazz, em feia son. Però estudiar-ne em va servir per aprendre recursos i combatre el meu pànic a la improvisació", assegura.

Existeixen tota una sèrie de prejudicis al voltant del jazz, com que és mal d'entendre o que no tothom té l'oïda preparada, que fan que hi hagi gent que encara sent certa por d'acostar-s'hi. Per què pensau que passa això?

— És el mateix que passa amb la música clàssica, que des del moment en què es va convertir en una música elitista es va cavar la seva pròpia fossa. La mateixa paraula 'conservatori' ja ho diu tot. El jazz és per definició una música basada en la improvisació i l'experimentació, no és 'conservadora'. I va néixer dels bars dels barris baixos i, per tant, era la música del poble. I si era la música del poble significa que és apta per a tothom, no és difícil d'entendre ni necessites tenir una oïda d'or. El que passa és que quan la classe alta, amb els seus aires de "tu no ho entendries", se la va apropiar, va quedar congelada en el temps. I qualsevol cosa que es queda aturada durant massa estona, s'estanca i es podreix. Com a màxim, es converteix en una peça de museu. Citant Drexler: "Lo mismo con las canciones, los pájaros, los alfabetos / Si quieres que algo se muera, déjalo quieto".

I com es pot combatre?

— Jo crec que és molt important la feina d'associacions com s'Escat, una associació autogestionada i independent que ofereix, des de fa uns quants anys i de manera incansable, una programació regular i de qualitat, amb concerts i jam sessions setmanals. I amb això el que fan és tornar el jazz a la seva funció original, l'acosten al poble, a tothom. En conec més d'un que no havia anat mai a un concert de jazz, pel mateix prejudici que has exposat, i gràcies a les jam sessions gratuïtes de s'Escat li ha canviat el xip i pensa: "Ah, però si això m'agrada". Veure interactuar músics d'una manera despreocupada i comunicar-se és universal. No és un privilegi reservat a uns pocs. Està a l'abast de tots. Que no et diguin el contrari.

El festival de Jazz de Manacor, en tot cas, és una aposta de l'Ajuntament de Manacor. Com ho valorau?

— Va sorgir com una iniciativa de s'Escat, que varen presentar el projecte per fer un primer festival de Jazz a Manacor i aquest hauria hagut de ser molt miop per no adherir-s'hi –podria haver passat. El primer any, l'any passat, va ser espectacular. No fa falta dir res més que això: varen dur Maria Schneider, un dels millors concerts de la meva vida! I n'he vist uns quants!

Quins són els principals referents que us han marcat, del món del jazz?

— El jazz que més m'estira és el més tranquil, el més cool, el més pop. Som molt fan de Chet Baker i de Bill Evans, i de segons quines èpoques, de Miles i de Mingus. Però, sobretot, de Brad Mehldau.

I tot això segur que serà present a l'actuació que oferireu amb Jorra Santiago el pròxim dissabte, 27 de setembre, a la plaça del Rector Rubí. Com us l'heu plantejada?

— No sé exactament què farem perquè encara no ens hem vist per assajar. Però li he demanat si pot venir amb el contrabaix perquè crec que s'hi escau.

Amb Jorra Santiago formau un duet molt sòlid, que ha participat i impulsat molts projectes junts en els darrers anys, com si fóssiu els Paul McCartney i el John Lennon manacorins. Però, qui és qui?

— Jo sempre he estat més de John Lennon, pel seu vessant antisistema. Jorra és més de Scott Walker, directament.

Com valorau actualment l’escena musical de Manacor, una de les que històricament més impuls ha tingut?

— D'una manera moderada. Hi ha uns quants grups. No és l'efervescència dels anys noranta, ni tampoc el desert inhòspit de principis dels dos mil.

Més enllà de Manacor, què en pensau, de l'escena musical mallorquina?

— Mira, fa poc vaig acompanyar Mon Joan Tiquat en les semifinals del concurs Pop-Rock de Palma. I em va sorprendre gratament saber que s'hi havien presentat fins a 96 grups diferents. Això demostra que grups n'hi ha, n'hi ha molts. Et poden agradar més o manco (a mi no m'agrada quasi res), però la gent amb ganes de fer coses sempre és benvinguda. El que és molt alarmant, però, és la manca d'espais on fer concerts. Cada vegada n'hi ha manco i les poques sales que queden els plou merda de per tots els costats. És una tragèdia, s'hi ha de posar remei.