Festa major, de traca i mocador
'Carmina Burana' és una composició peculiar que combina diferents llengües
Festa major, a la fi. Programada fa dos estius al pati de la Misericòrdia, però la pandèmia va decidir que seria per a més endavant. Tot un espectacle amb més de dos-cents integrants entre músics i cantaires sobre l’escenari era un risc elevat i evident. Els protagonistes: l’Orquestra Simfònica dirigida pel ser titular, Pablo Mielgo; l‘escolania dels Blauets de Lluc, que dirigeix Ricard Terrades; la Coral Universitat de les Illes Balears, amb Joan Company al capdavant; juntament amb els solistes Amparo Navarro, soprano; Joaquín Asiaín, tenor, i Günter Hammer, baríton. L’Auditorium del passeig Marítim, ple de gom a gom. Un ambient excepcional, augmentat exponencialment i amb un valor afegit, com és la Carmina Burana, de Carl Orff. Amb aquesta peça és anar a tir segur, però s’ha de fer i s’ha de fer bé. Els aplaudiments finals varen ser, com era d’esperar, de traca i mocador, i l’únic jurat que s’ha de tenir en compte. Per una altra banda, molt de públic no habitual que, tot i això, no va 'intercalar' ni tan sols un aplaudiment entre els diferents poemes cantats, amb el risc afegit per les petites pauses que entre un i altre va incorporar Mielgo.
Carmina Burana és una composició peculiar, que combina diferents llengües, el llatí, culte o vulgar, l’alemany o el provençal antic i altres tantes maneres d’encarar musicalment els diferents poemes de goliards que conformen la famosa cantata de Carl Orff. Era una ruptura amb el romanticisme d’una manera poc usual, anant cap enrere, tornant als principis, a la senzillesa, a partir d’uns textos medievals, però amb un inici demolidor, la coneguda i reconeguda O fortuna, que també utilitza per tancar la peça. Un principi que, tot i la seva espectacularitat, segurament a causa d’un escenari completament obert no facilitava la projecció de les veus més llunyanes, les dels membres masculins de la coral, que varen rescabalar, per exemple, amb Swaz hie gat umbe, en la petita lluita amb les veus femenines, o amb In taberna quando sumus. Els Blauets varen complir amb escreix i lluïren les seves virtuts juntament amb la soprano amb Amor volat undique. Una soprano que va fer una interpretació una mica sui generis, però amb molt de color i no poques floritures amb Dulcissime. El tenor, Joaquín Asiaín, ja s’ha dit, és un especialista per un paper molt particular i va estar simpàtic i a l’altura, mentre que el baríton, Günter Hammer, el que ho té més complicat, amb un si bemoll agut, que tan sols es pot qualificar d’excèntric, va començar la seva intervenció una mica dubitatiu, per anar millorant a mesura que avançava l’enèrgica partitura. I d'energia no en va faltar per part de la Simfònica i la Coral com a rúbrica per a una vetlada espectacular.
