Esther López i Júlia Truyol: "Fer feina en col·lectiu de vegades és difícil, però també és necessari"

PalmaSón “les mallorquines de La Calòrica”, amb permís del dramaturg Joan Yago, i són també dues actrius illenques de trajectòria sòlida i en constant evolució, com la mateixa companyia teatral que van contribuir a fundar fa 15 anys i que ara fa el bot a l’audiovisual. Esther López i Júlia Truyol són dues dels sis intèrprets de Sala Polivalent, sèrie que s'estrena el pròxim dilluns 3 de març a TV3 i on tot canvia a cadascun dels sis episodis, amb l'excepció de l'espai on tenen lloc totes les accions, una sala polivalent per on desfilen sis grups de gent que poc o res tenen a veure entre ells. Tant López com Truyol hi interpreten un total de sis personatges diferents.

Ja se sap que amb La Calòrica això de canviar tant de personatge no és gens excepcional, però com ha estat fer-ho també a una sèrie?

— Esther López: Doncs ha estat difícil perquè hem tingut poc temps. Vàrem gravar en deu dies i tampoc vàrem tenir molt de temps per assajar. I quan has de fer un personatge per capítol tens por que s’empastin, que s’assemblin entre ells. I ha estat tot molt ràpid i molt intens.

— Júlia Truyol: La veritat és que aquí ha estat més bogeria que a un espectacle normal, amb el minutatge d’un rodatge tot és diferent i en aquest cas no ens podíem permetre deixar un bocí d’un capítol per a l’endemà perquè la sala i tot ja era diferent. Però alhora ha estat molt divertit, ha estat un repte molt gran. 

— E. L.: Al final, els personatges també estan escrits des de punts diferents i la caracterització també ha ajudat molt. A mi veure el personatge ja vestit i pentinat m’ajuda molt a col·locar-lo, i amb això tant de vestuari com de caracterització han fet una feina brutal. 

N’hi ha algun que hagi estat el vostre preferit?

— E. L.: Personatge preferit no en tenc cap, però sí que puc dir que al capítol de la classe de ceràmica m’ho vaig passar molt bé. I això que era molt difícil, perquè és un pla seqüència, però com que em vaig passar una bona estona fent fang em va ajudar a concentrar-me i a estar tranquil·la, i em va permetre connectar amb una cosa que no havia provat mai i que m’ha encantat. A més, era el darrer que gravàvem i el meu personatge era mallorquí, així que per això també em feia encara més il·lusió, per dur un personatge mallorquí a TV3. 

— J.T.: Jo tampoc en tenc cap de preferit, tots han estat un repte. Un perquè xerra de manera diferent a com ho faig jo, un altre perquè el seu conflicte me quedava molt allunyat, i l’altre perquè la caracterització era una mica més extrema. Per mi ha estat molt engrescador poder confluir amb tots ells, i crec que és un valor afegit de la sèrie, veure el viatge que fan els actors i les actrius, que ara fan d’aquest i després faran d’aquell altre. 

Són tots personatges que es troben a un mateix espai, a aquesta sala polivalent que li dona títol. Fins a quin punt us sembla important reivindicar els espais col·lectius, la creació de comunitats, en un moment en què lindividualisme va a més?

— E. L.: El tema dels espais col·lectius en relació amb l’època que estam vivint és un tema que ens té un poc obsessionats ara mateix. De fet, el nostre pròxim espectacle, La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable), també parla un poc d’això. Cada espectacle que feim acaba tenyint el següent, i aquí hi ha una base molt forta de parlar sobre la col·lectivitat. 

— J. T.: És l’eix temàtic principal de la sèrie: com són d'importants els espais comuns en aquesta punyetera societat tan individualitzada i com de molt necessitam que hi hagi xarxes entre nosaltres. Quan vas pel món tot sol et poden sortir bé moltes coses, però sempre hi ha qualque moment en què necessites els altres. Com a companyia hi creim molt, en això, i pensam que ara, més que mai, és important valorar-ho. 

— E. L.: És que nosaltres feim feina en col·lectiu, fa anys que convivim. I de vegades és difícil, clar, però també és necessari. Avui dia el que és fàcil és que cadascú faci les seves coses i això fa que de cada vegada tot vagi a pitjor. Nosaltres volem viure en col·lectivitat, pensant en els altres, i la societat sembla que ens duu cap a l’altra banda. I no pot ser mai bo, això ens allunya de la mateixa naturalesa humana, que és conviure i ajudar-nos. Jo crec que és un valor important que hem intentat que traspassi la pantalla. 

— J. T.: Ara ja passa que vas pel carrer i sembla que si no t’asseus a una terrassa a consumir, no pots habitar carrers ni places, i això no pot ser. És classista i, a més, ens lleva espais comuns, i és l’hora de reivindicar-los, de manera contundent. Que no ens llevin ni un metre quadrat d’ells, que en puguem fer bandera, d’habitar-los. 

Ara fa quinze anys del naixement de La Calòrica i seguiu com sempre i, alhora, millor que mai. Quin és el secret de l’èxit?

— E. L.: Quan pensam en el que més valoram d’aquests quinze anys precisament sol ser això que xerràvem, la col·lectivitat. Tenir un lloc on expressar les nostres idees i neguits, i poder fer les coses que volem fer. Quan ets actriu de vegades has de fer encàrrecs i coses amb les quals potser no connectes tant, però tenir un lloc on pots fer i dir el que vols és una sort. És difícil, també, perquè al final és com una família, i s’han d’estar revisant els rols constantment, i per això no voldria romantitzar-ho, però crec que és important fer aquest esforç i créixer junts.

— J. T.: Hem estat molts d’anys fent feina sense cobrar, gairebé pagant per fer-la, com hi ha estat molta altra gent que no ha tingut la sort d’aconseguir el volum de reconeixement i de feina que tenim ara nosaltres. Però crec que això ens unia molt. Dins la precarietat, o t’uneixes o t'enfonses. I per això crec que el secret de l’èxit, si n’hi ha cap, és resistir.  

La companyia sorgeix el 2010, en un moment de crisi econòmica i en què al món del teatre hi havia una generalitzada “manca de recursos”, com diu a la web de La Calòrica. Com ha canviat l’escena en tots aquells anys?

— E. L.: El 2010 estàvem en un moment de crisi bastant heavy i vàrem tenir clar que havíem de generar-nos les nostres pròpies feines. No n’hi havia. El que hi havia eren sales buides on podies exhibir els teus espectacles a 50/50, meitat de recaptació per a la companyia i meitat per a la sala. Era tot molt precari. Avui dia sí que hi ha més laboratoris de creació i més oportunitats, però encara queda molt per fer. Hi ha hagut moltes companyies que han desaparegut pel camí. 

— J. T.: El món de les arts escèniques és, per se, un món precari. Hi ha molta gent que no pot viure de la seva feina i això no té res a veure amb el talent. Ara bé, després de la crisi de 2008 la cultura va patir molt i, en general, crec que estam en un moment millor, on hi ha un interès, unes ganes d’anar a veure concerts, al teatre, al cinema… La creativitat no ha faltat mai, però, encara que siguin moments difícils sempre n’hi ha. 

En el teu cas, Esther, tornes a la televisió cinc anys després de Mai Neva a Ciutat, sèrie d’IB3 Televisió on interpretaves la protagonista, Neus Perelló. La trobes a faltar?

— E. L.: Jo sempre enyoraré na Neus Perelló. De fet, abans de començar a rodar Sala Polivalent em vaig posar capítols de Mai neva… perquè és cert que em va canviar la vida. Em va empoderar i em va ensenyar una part de l’ofici que no havia tastat mai i que em va flipar. Vaig poder fer feina molt lliure i sempre estaré agraïda a IB3, a en Joan Fullana i a en Joan Yago perquè em van canviar la vida. 

A tu, Júlia, t’hem vist no fa tant a una producció de Netflix, El cuerpo en llamas. Què et va aportar aquella experiència que t’hagi servit per a Sala Polivalent?

— J. T.: La sèrie va ser un regal, poder fer feina amb gent que en sabia tant. Ara bé, són dos projectes que no tenen res a veure. Per a Sala Polivalent segurament em va servir més fer la sèrie diària de TV3. Com si fos ahir, que implicava adaptar-te a uns ritmes i a unes adversitats que eren similars. L’altra va ser una experiència meravellosa, però són produccions amb pressuposts considerables i que, per tant, es poden permetre anar més relaxats. Són projectes quasi oposats, et diria, tot i que al final qualsevol experiència davant la càmera, igual que sobre l’escenari, suma i et fa créixer. 

Després de 15 anys amb La Calòrica, podríem dir que estau en una etapa de certa maduresa com a actrius. Com l’encarau?

— E. L.: Jo no sé si estic en una etapa de maduresa. De fet, diria que no. Crec que estic en un moment molt diferent de quan vaig començar, i tant, i que La Calòrica ha estat una escola increïble, però encara estic descobrint milions de coses de què soc capaç. I sé que en trobaré perquè quan em pens que hi ha un límit, m’adon que l’he romput. A cada espectacle de La Calòrica hi trob un repte interpretatiu, i sempre que pens que ja no puc anar més enllà la feina em demostra que sí, que sí que puc, i això ho trob molt interessant. 

— J. T.: Jo tampoc em consider una actriu molt madura tot i que faci 20 anys que estic en aquest ofici [riu]. Consider que estic en un moment d’assoliment, això sí, d’haver assolit certes coses i que això et permeti triar una mica més què vols fer, cap on vols anar. Ara intent focalitzar cap a projectes que m'interpel·lin ideològicament. Pens que en el moment en el qual estam és important que els que ens dedicam a la cultura siguem compromesos. No vol dir que no puguem fer entreteniment, perquè és lícit, però sí que crec que, ja que tenim el privilegi de tenir aquest altaveu és important connectar amb la gent des d’allà i tenir un compromís amb la responsabilitat que això significa. Ara, no sé si tot això té a veure amb la maduresa, exactament. 

— E. L.: No, no, de maduresa res. Jo almanco encara em veig en una etapa prepúber. [riu]