PalmaAuditori del Conservatori.- Com no podia ser d’altra manera, l’auditori del Conservatori va registrar, segurament, la millor entrada de la temporada de Studium Aureum. La raó era molt senzilla, el programa anunciava la interpretació de la Missa de Rèquiem, de Wolfgang Amadeus Mozart. Un himne, un senyal identitari de la formació que des de fa quaranta anys destil·la delicadesa dins el món de la música coral de les illes. L’expectació, per tant, era màxima, com també ho era l’exigència en l’execució per part de cor habitual, amb Margalida Cloquell, Waltraud Muncher, Antonio Aragón i Joan Miquel Muñoz com a solistes, mentre que l’orquestra incorporava alguns instruments que donaven valor afegit a la transcripció, com dos corns di bassetto, dos fagots, dues trompetes naturals i quatre sacabutxos. És clar que Ponseti volia fer un salt en el temps, transportar el nombrós públic a un moment de la història que no han pogut falsificar ni edulcorar les múltiples llegendes que envolten el que probablement és el Rèquiem més conegut i al mateix temps el més desconegut. Desconegut perquè ningú sap de debò fins a on va arribar la genialitat de Mozart, perquè tot són aproximacions i no poques elucubracions, des de les llàgrimes que li varen caure al compositor quan li cantaren la Lacrimosa, just a punt de morir i de la qual ell tan sols era autor dels primers vuit compassos, o l’angoixa que li va produir l’encàrrec mitjançant el misteriós correu, o la metafísica importància que donà Mozart a la comanda, que sembla que no va ser tanta com perquè fos una missa de difunts per a ell mateix, com figura en una carta que suposadament envià al seu amic i còmplice de tres òperes i moltes més malifetes, Lorenzo da Ponte, poc abans del darrer sospir... Ja ho canten, excel·lents els solistes, al Tuba mirum, quan diuen “Cum vix justus sit securus”.
El programa de mà detalla amb cura l’autoria de cada un dels fragments de la composició, que sempre s’agraeix, però que en qualsevol no eleva en absolut la benmereixença dels meritoris, Eybker i Süssmayr, que la varen fer possible. Per una raó molt simple, el comte Walsegg, el misteriós responsable de l’encàrrec, mitjançant el seu intendent, Leutgeb, l’emmascarat home de negre, ja havia pagat la meitat de l’import, i pagà la resta amb la intenció de fer passar la composició com a pròpia. Constanza Mozart va ser l’encarregada d’embolicar la troca. L’únic que ja no és llegenda, sinó història, és la interpretació de Studium per celebrar el seu quarantè aniversari, que no és poca cosa. I per aquest motiu hi posaren tota la intensitat i emoció possibles, que naturalment es va traslladar al pati de butaques amb eixordadors aplaudiments a la conclusió i que varen obtenir recompensa. Més Mozart, amb el motet Ave verum corpus, i els quatres solistes incorporats al cor. Per molts anys et lux perpetua.
