Un espectacle magnífic: la confirmació definitiva de Victoria Szpunberg

Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

Un èxit amb una obra de quasi tres hores de durada sense entreactes, en diverses llengües i que, no obstant, rutlla per sobre del temps amb la suavitat d’uns esquís sobre la neu. Explica la peripècia vital d’una família al llarg de cent anys, un periple que va des d’Ucraïna a Barcelona passant per Buenos Aires sense perdre mai l'interès. Un camí marcat pel drama, que coqueteja amb la comèdia, i amb un final que arrenca els espectadors del seient. Szpunberg ha treballat sobre la història de la seva família, però, més que els individus, els protagonistes d’aquesta obra són els col·lectius. Començant pels jueus que fugen dels soviètics a la Ucraïna de principis del segle XX, seguint pels argentins que fugen de la dictadura de Videla i acabant a la dolça Catalunya. Per tots ells i elles, l’autora té una mirada entre tendra i irònica que accentua els trets característics de cadascú sense obviar el rerefons del drama mortal que va perseguir la seva família.

Profunditat i lleugeresa, seriositat i humor, i sobretot agilitat marquen aquesta proposta. La mort i la tragèdia —evocada en la dansa de calaveres de Verges— anuncien l’inici a cop de tambor. La música és un recurs sàviament empleat per la directora, que, a l’escena de Buenos Aires, no renuncia al Cambalache d'Enrique Santos Discépolo. Música i humor a dojo. Fantàstic Carles Pedragosa —músic habitual de Jordi Oriol i ja present en l'anterior obra de l'autora, El pes d'un cos—, ara llançant la paraula còmica a unes hilarants transicions de l’espectacle. Clara Segura i Sergi Torrecilla són els veterans d’una companyia jove que tira endavant una complexa i estupenda funció en el marc d'una magnífica escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau. No se la perdin.