Les escultures sensuals, poètiques i punyents de Lluís Cera

BarcelonaL’escultor Lluís Cera (Barcelona, 1967) prové d’una nissaga que des de la generació del seu besavi ha treballat per a altres escultors com Josep Maria Subirachs i Rosa Torres. La seva formació va arrancar al taller familiar i més endavant a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on es va interessar per altres materials, com la fusta, el ferro i el marbre. “Quan vaig entrar a la facultat ja era un especialista de l'escultura en pedra”, afirma Lluís Cera, que està representat en col·leccions privades catalanes destacades com la Fran Daurel, la de la Fundació Vila Casas i de la Lluís Coromines.

Al llarg de la seva trajectòria, Cera ha exposat sobretot en galeries internacionals, com ara la sala del prestigiós galerista alemany Walter Bischoff. Ara es poden veure mitja dotzena dels seus treballs a l’exposició permanent de la galeria Villa del Arte de Barcelona (passeig de Gràcia, 38-40). “A Alemanya tinc obra pública, i estic representat en col·leccions alemanyes, austríaques i suïsses”, diu l’artista. Entre les peces exposades a Villa del Arte hi ha alguns dels seus característics nusos, unes peces que admeten múltiples lectures: poden fer pensar en el virtuosisme de Cera per convertir uns materials d’entrada rígids i freds com la pedra i el marbre en unes peces aparentment flexibles. Aquestes peces també fan pensar en la sensualitat que desprenen les seves superfícies polides i l’encaix entre els diferents materials. “Els nusos representen un moment gairebé d’enginyeria”, diu Cera. Més profundament, aquestes escultures són el reflex del poder terapèutic de l’art i de l’impacte que ha tingut la impossibilitat de comunicar-se amb la seva mare arran de les depressions continuades que va partir ella. “És com un nus que tens des de ben petit i que vas arrossegant, i a vegades penses que fas art per curar-te”, diu Cera.

El talent de Lluís Cera no es limita a saber treballar diferents materials, sinó que també va descobrir una tècnica per gravar-hi textos, que poden ser poemes, lletres de cançons, partitures i altres escrits. Així que una altra vegada les obres poden ser uns contenidors de memòria personal. “Segons què explica el text, em pot portar a fer una escultura d’una manera o d’una altra”, diu l’artista.

La trajectòria expositiva de Lluís Cera va començar a la Sala Gaspar a mitjans dels anys 90, amb unes peces figuratives en les quals ja es troben elements que lliguen els seus personatges, com els immigrants d'Humans, massa humans, que està exposada al jardí d'escultures del Poble Espanyol, i uns personatges atrapats dins un bloc de pedra que recorden els esclaus de Miquel Àngel. D’aquest moment també crida l’atenció que Cera va fer unes escultures amb lletres i unes figures metàl·liques que es van avançar a les de Jaume Plensa. “En aquell moment ell feia animals de ferro colat i era ell qui observava la meva exposició”, diu Cera.

Després de la Sala Gaspar, Cera va mostrar la seva evolució cap a l’abstracció a la galeria María José Castellví, on va exposar fins que la galeria va tancar el 2010. En aquestes exposicions va expressar el tema constant de les vicissituds que marquen una vida i el sentiment de no tenir sortida amb escultures com unes fetes amb un conjunt de peces d’un trencaclosques. "A vegades hi ha gent que em diu que faci una escultura que expressi que me n'he sortit. Potser sí que ho he fet, però he continuat fent aquestes peces", conclou l'artista.