Escenificar la mateixa 'Traviata' vint anys després

MadridFins al 23 de juliol, i al llarg de divuit funcions, el Teatro Real de Madrid programa el muntatge de La traviata que el 2005 es va estrenar al Festival de Salzburg amb direcció escènica de Willy Decker. Vint anys després d’aquelles primeres representacions, protagonitzades per Anna Netrebko, Rolando Villazón i Thomas Hampson, l’espectacle manté la seva solidesa gràcies a una dramatúrgia que contemporitza la història de la dama de les camèlies, sense trair l’essència de l’obra però reforçant i visibilitzant alguns aspectes que les lectures tradicionals han deixat de banda.

Ja fa unes quantes dècades que l’escenificació operística viu immersa en discussions bizantines entorn de les llibertats que els directors d’escena es prenen a l’hora de muntar una òpera o una altra. Aquests dies, per exemple, el Liceu acull unes funcions de Rusalka dirigides per Christoph Loy que han aixecat polseguera pel fet que el dramaturg alemany no ambienta l’acció original en el context del suposat conte de fades en què es basa l’òpera de Dvorák. Per sintetitzar, potser caldria recordar que l’òpera és teatre (musical) i que ja fa més d’un segle que el mateix teatre (de text) viu també una important sacsejada amb lectures que permeten explorar els interlineats de les obres en què es basen molts dels espectacles que han estat i segueixen sent referencials.

Ja ho va dir Roland Barthes en el cèlebre i breu assaig sobre la mort de l’autor: quan un creador dona un text per acabat, aquest ja no pertany a l'autor, sinó a qui el llegeixi. Per tant, un text teatral (i això inclou l’òpera) pot ser llegit de la manera que es vulgui i, per tant, representat d’acord amb una concepció dramatúrgica que posarà l’èmfasi en un aspecte o un altre que potser l’original no explicita, però que el director escènic o el dramaturg voldrà desvetllar. Agradi o no, aquesta és la realitat i no són acceptables arguments contraris que etiqueten determinats escenificadors d’oportunistes, provocadors o sicaris a sou per fotre l’espectador. Com en tot, hi ha propostes més o menys convincents, més o menys equivocades, però no crec que s’hagi de qüestionar l’honestedat intel·lectual d’un dramaturg que ha pensat i repensat la manera de presentar una òpera a ulls dels seus contemporanis.

Tornant a aquesta Traviata que ja és un clàssic de l’escenificació operística del segle XXI, l’accent feminista de Willy Decker li permet fer-nos oblidar produccions de cartró pedra que resulten vistoses i prou, sense profunditat dramàtica i que encaren l’òpera de Verdi com si estiguéssim en un museu ranci i amb olor de naftalina. I és que l’òpera de Verdi és el sòrdid relat sobre una prostituta que té la mala sort de caure en desgràcia, cosa que despulla una societat hipòcrita i tant o més malalta que la protagonista, tot i que no de tuberculosi (la malaltia que pateix Violetta i que la durà a la tomba), sinó de menyspreu i de sexisme.

És així com Decker situa l’acció escènica en una mena de cercle, com circular és la música de vals que acompanya el cèlebre “brindis” del primer acte. Tan circular com el temps que assetja Violetta, amenaçada permanentment per un immens rellotge que marca el progressiu final de la seva vida, i també per la presència del doctor Grenvil –un personatge tradicionalment secundari però que aquí té trets de gran protagonisme–, que personifica un àngel anunciador de la mort imminent de Violetta.

L’accent, però, és el del masclisme, assenyalat per Decker com a xacra social. Violetta viu en un “món mascle” (per dir-ho en paraules de Terenci Moix) que serà letal per a la protagonista, independentment de quina hagi estat la seva professió. El dramaturg alemany no jutja Violetta, sinó que ens deixa a nosaltres com a espectadors lliures perquè jutgem no pas la “traviata”, sinó la societat que l’envolta. Una societat que pot ben ser la nostra, la que des de la platea es deleix per la música sense ser conscients que l’obra mestra de Giuseppe Verdi és la banda sonora d’una realitat que no és tan bella com la partitura.

Aquest és, penso, el sentit de l’escenificació operística avui dia: les obres del passat es poden i s’han de llegir en clau crítica, que pot ser feminista, postcolonial o el que es vulgui. Cancel·lar les obres del passat perquè parlen del maltractament a la dona o perquè mostren amb impúdic desvergonyiment la mirada eurocèntrica no penso que sigui la solució. Sí que ho és, en canvi, el recurs d’una escenificació al servei d’una relectura que permeti accentuar la denúncia contra tot allò que sigui injust i reprovable. Vint anys després de l’estrena a Salzburg, la creació de Willy Decker sobre La traviata convida a obrir els ulls, a trencar la mirada com feia Luis Buñuel a l’inici de la pertorbadora Un chien andalou per, violentats amb el que passa a l’escenari, saber llegir la nostra realitat, que no té res de teatral ni d’operística.