Sense escapatòria. Tres de tres

Del nom de Miquel Mas Fiol ja n'havíem pres bona nota. Ara toca fer-ho dels tres protagonistes d’aquestes tres històries que l’autor i director de CR#SH. Tothom pot caure ha dibuixat amb tanta cura com humor. Són Alba Flor, Carla Vilaró i Gerard Franch. Ells també són molt responsables que a La Villarroel haguessin de prorrogar les funcions per la gran acceptació que va tenir aquest producte. Un producte que potser podria semblar dirigit exclusivament a un públic adolescent, però no, per la senzilla raó que tots hem estat adolescents i alguns, pares d’adolescents, com a mínim, i si afegim que toca i pasta temes universals i intemporals, està clar que no hi ha acotacions que puguin afeblir el discurs, ni d’un bon tros. Qualsevol espectador que vegi aquesta obra, tingui l’edat que tingui, i si en té dues també, reconeixerà les tres circumstàncies que envolten els tres protagonistes. Tres històries molt actuals, però que podrien haver succeït en qualsevol moment de la història de la humanitat i a qualsevol lloc de l’univers, Plutó inclòs.

Difícil saber per on començar. El ritme? No dona treva. No té ni un moment en el qual baixi la intensitat ni la fluïdesa de la narració. Cada frase és definitòria, cap és gratuïta i forma part d’un engranatge de gran precisió. Els temes? Tan sols són tres, però suficients per abastar i apamar, amb multitud de petits detalls, un fresc on és molt difícil no reconèixer-se en un moment o un altre. Ja no tan sols en les diferents situacions que viuen els protagonistes, que no és difícil que succeeixi, sinó en algun altre de tots els altres protagonistes, els el·líptics, que hi són i en tot moment. Sobre l’escenari tan sols hi caminen les víctimes, però no hem d’oblidar que no hi ha víctimes sense botxins, amb la qual cosa no hi ha escapatòria. Tots hi som, en un lloc o un altre. La interpretació? Impossible fer-ne una classificació. Un indubtable ex-aequo. I no és fàcil, perquè hi podria haver un paper més agraït que un altre, però tampoc. Tots brillen amb la mateixa intensitat, havent de desenvolupar gran quantitat de registres amb unes variacions subtils, eficaces i mil·limètriques, gairebé imperceptibles, perquè, si no, com ho fan per mostrar uns personatges tan febles i per tantes circumstàncies, perquè mai tan sols n’hi ha una. Ens fan riure, però no deixen en cap moment la seva condició de perjudicats, com tampoc no es perd per les bardisses el missatge que pretén i aconsegueix Miquel Mas Fiol.

Cert que per a l’espectador hi pot haver uns moments més punyents que altres o que la història toqui més de prop, o fins i tot que pugui interessar més o menys, però està clar que totes elles tenen un denominador comú. Són autèntiques i aquí no hi ha preferències ni diferències. CR#SH. Tothom pot caure no tan sols escorxa l’adolescència. Va molt més enllà.

P.S. No he contat quines són aquestes tres històries per una raó molt senzilla: vagin a veure-la.