Bellver.- Que Gustav Mahler faci un tomb per Mallorca sempre és motiu d’alegria, encara que la tragèdia fos l’estendard de la seva truculenta existència. Pablo Mielgo, al capdavant de la Simfònica, versió reduïda, va iniciar el segon concert al castell amb unes paraules per al compositor i la seva música amb una evocació d’esperança en el futur. No sé si era el més idoni per parlar d’aquesta circumstància, però, en qualsevol cas, el concert va ser de gran nivell.
Per començar, les Lieder eines fahrenden Gesellen, conegudes com Les cançons del camarada errant, Les cançons del caminant o Rapsòdia en quatre poemes, interpretades per José Antonio López, acompanyat pels primers mestres de l’orquestra, arranjades per Arnold Schoenberg. La història dels poemes no podia ser una altra que un dels múltiples i neguitosos enamoraments del músic en un dels seus moments d’escàs optimisme, per a l’ocasió en comptes de la seva relació amb la soprano Johanna Richter, tot i que finalment les va dedicar a la seva anterior i no menys dissortada passió per Joséphine Poisl. Quatre frases dels poemes per fer un tast del que posteriorment es traslladà al pentagrama. En el primer, per exemple, “la primavera ha passat, ja no és moment de cantar”. Romanticisme cap al melodrama. Al segon, “i la meva felicitat? Tornarà? No, no, mai no tornarà a brotar”. Dramàtica. Al tercer, “i quan desperto del meu somni voldria jeure dins la negra tomba. Tragèdia en estat pur, sembrada de frases breus, contundents, desesperades. Al quart, amb una mica de llum, “vaig oblidar el que era el turment de viure. Tot era clar i nou”. Cadascun d’ells musicats en funció del text i, per tant, d’una estructura tan variada com diversa, deutora, en la seva majoria, menys la tercera, de la música popular de la seva bohèmia infantesa. Circumstàncies que formen part de la malenconiosa realitat de Mahler i que han quedat al prestatge literari, mentre que la seva interpretació és el que es manté ferm en el pas del temps. José Antonio López és un dels grans, que no necessita presentació i, sobretot, sempre garanteix el nivell de la funció. A Bellver no va ser una excepció. La intensa sensibilitat que requereix la composició va brollar amb la magnificència i elegància consubstancial del baríton, com també és la seva pulcra vocalització, amb la qual arrodonia la delicada i solvent intervenció de la Simfònica, convertida en el complement perfecte del cantant.
Tot seguit, de nou Mahler, la quarta simfonia, segurament la que ha tingut més arranjaments per a gran orquestra de cambra, a càrrec de Klaus Simon. No és una tasca gens senzilla. L’estructura simfònica, tot i ser la menys ‘titànica’ del seu repertori, està distribuïda amb una precisió majúscula, de manera que tota la disposició musical aguanti amb eficàcia el delicat conjunt. Mielgo i el seu grup varen lluir, com no podia ser d’altra manera, en el tercer moviment, el Ruhevoll, aquest adagi que Mahler va definir com a “divinament alegre i infinitament trist”, ja que mentre el componia veia el rostre de la seva mare “somrient a través de les seves llàgrimes”. Una simfonia que no va agradar el seu dia, Munic, 25 de novembre de 1901, a la seva parròquia, que esperava una altra obra monumental, amb apoteosi metàl·lica inclosa, de la que Mahler havia prescindit a consciència. Tan sols la música era l’essencial, per això només hi va incorporar text al darrer moviment, Sehr behaglich, per a soprano. L’encarregada per a l’ocasió, Irene Mas. Tot plegat, un vespre d’exquisideses, de format petit i contingut immens.
