Ferran Palau: “M’interessa molt més el ‘mainstream’ que l’‘indie’”

PalmaEscoltar la música de Ferran Palau es podria definir quasi com una experiència religiosa o “de fe”, com ell diu. Els seus sons eteris i vaporosos parlen de coses intangibles com l’amor i la naturalesa, i combinen ritmes pausats amb una cadència vocal que s’acosta involuntàriament al rap. Perquè se sent còmode amb la “indefinició”, a les seves portades sempre se l’intueix, però és impossible identificar-lo més enllà de la P que porta estampada a la gorra que ha esdevingut la seva senya d’identitat.“Easyloving” és l’etiqueta que defineix el gènere musical de Kevin, el seu darrer treball, amb el qual ha aconseguit vendre totes les entrades disponibles per als seus dos concerts d’aquesta setmana a Mallorca.

Qui és en Kevin?

És una paraula que va arribar a mi i va ser inevitable posar-la al disc. Kevin funciona per a mi com Blanc: és com un plantejament per arribar a transformar-se en alguna cosa. No és ningú o és tothom o és qui tu vulguis que sigui.

Quina ha estat la vostra evolució al llarg dels quatre discos?

El primer disc no té un estil definit, està fet amb guitarra acústica. Però vaig tenir la necessitat de fer un disc auster, sense instruments elèctrics. A partir del segon disc, Santa Ferida, vaig començar a trobar el meu estil i l’he anat perfilant.

La vostra estètica també ha començat a cobrar més importància.

Potser als inicis no ho tenia tant en compte. Ara diria que és quasi tan important com la música. S’ha de cuidar molt aquest tema per convertir el que fas en una cosa completa de 360 graus. Trobo que avui en dia hi ha tants d’artistes que has de tenir elements perquè la gent et pugui reconèixer.

Han evolucionat també les vostres influències?

Sempre he estat molt obert musicalment. Sobretot m’interessa el que es fa ara, el que fa la gent jove. No és veritat que tot el d’abans fos millor. Internet ha fet que puguem accedir a tota la música del món i això fa que es creïn nous estils i nous sons.

Fins i tot us heu sentit inspirat per la música del vostre fill.

M’ha donat moltes idees perquè de vegades, quan fa anys que fas cançons, pots acabar caient en tics repetitius. De vegades necessites noves maneres de frasejar les paraules i d’encaixar-les, i la música urbana, el reggaeton i l’RnB -que és el que li agrada al meu fill-, són molt rics en aquest tema.

De fet, algunes de les vostres lletres semblen estar fetes per com sonen les paraules.

Absolutament, hi ha molt poca literalitat en el que dic i molt poca narrativa. Tampoc tinc una veu gaire melòdica. Hi ha gent que diu que sembla que rapegi, però jo no tinc aquesta sensació.

Diríeu que us heu decantat cap a la música comercial?

M’interessa el mainstream molt més que l’ indie, sobretot perquè -sense deixar de ser jo mateix mai- el que vull és arribar al màxim de persones. La música pot funcionar a Catalunya, però també a altres territoris. Això em comença a passar ara i no m’havia passat abans, que m’escriuen d’arreu d’Espanya i fins i tot de fora.

Trobau que us limita cantar en català?

No ho sé. En els directes faig una versió de Kinder Malo que m’ha obert la idea de fer algunes cançons en castellà. Ho he intentat i encara no m’agrada. Estèticament no és el meu rotllo. Crec que soc capaç de traspassar fronteres amb el català, és molt més difícil tenir personalitat cantant en castellà.

Teniu un cantant fetitxe?

Tyler the Creator és un referent, M.I.A., FKA Twigs i Rosalia també, crec que és una diva. Jo soc del Baix Llobregat, he conviscut molt amb aquesta realitat choni i la sento molt propera.

De fet, algunes de les vostres bases s’assemblen al trap.

He agafat aquestes influències i les he portades al meu terreny. El trap en realitat és una música molt lenta, la caixa està quasi al tempo de les meves cançons.

Com definiríeu la vostra música?

La meva dona es va inventar l’etiqueta “easyloving” per definir el disc nou. És aquesta música de lounge, de relax, i de cançons d’amor però tranquis.

A què fa referència el vocabulari religiós que normalment feis servir?

A tots els meus discos hi ha referències així, sobretot a la fe. L’esperança és una arma de doble tall: si tens esperança en alguna cosa, vol dir que et falta. Cadascú a la seva manera resa, no tens per què creure en déu.

També feis referència al món de la naturalesa.

Utilitzo la naturalesa perquè és una cosa molt neutra i em permet no localitzar les cançons en llocs concrets. Sempre hi ha un tu i un jo i un espai infinit. M’agrada la indefinició. Intento que tant la música com el disseny i les lletres transmetin el mateix: una cosa que no es pot agafar ni tocar.