El que sí que batega en les dues versions és el poderós sentiment antimonàrquic dels personatges, un eco d'actualitat que no és l'únic de Libertad. "Per això serveix la història, per explicar per què en ple segle XXI seguim sent incapaços de posar-nos d'acord, de tenir estabilitat política o de ser ciutadans en lloc de súbdits –apunta el director–. Però és el mateix que passa en qualsevol país quan mires al passat". A ell, tanmateix, no li agrada rememorar una part del seu passat: quan va dirigir la sèrie Alatriste, el seu únic treball d'època abans de Libertad. "Va ser un fracàs dolorós per la noblesa del material literari i del bon repartiment que teníem –recorda a desgrat–. Però hi havia massa culleres al plat i les coses no van sortir bé".
Enrique Urbizu: “Els meus alumnes creuen que Curro Jiménez és una marca de torró"
El director basc estrena als cinemes 'Libertad', una versió de la seva sèrie sobre bandolers
BarcelonaTot i que tanca la història amb un homenatge a Centaures del desert, a Enrique Urbizu (Bilbao, 1962) no li agrada qualificar de western el seu últim treball com a director, Libertad. Però així han volgut definir molts aquesta història de bandolers de principis del XIX que desprèn l'aire de violència i fatalisme de cert western crepuscular en què el director basc assegura que no s'inspira. “És que de seguida que veieu un senyor a cavall amb barret dieu que és un western, però si va per Saragossa 200 anys abans que un anglosaxó trepitgés l'Amèrica del Nord llavors ja no parlem de western, no?”, argumenta el director amb vehemència. “En realitat el western ens deu més a nosaltres que nosaltres al western: els cavalls, la cadira, els arreus, els noms... Tot plegat és una qüestió cultural”, diu.
L'èmfasi d'Urbizu té a veure amb la seva voluntat de reivindicar un gènere encara més oblidat: el cinema de bandolers. El fenomen del bandolerisme va tenir el seu moment de glòria cinematogràfica a mitjans del segle XX i un últim pic de popularitat amb la sèrie Curro Jiménez, però porta dècades desaparegut de les cartelleres i apareixent molt de tant en tant a la televisió –Bandolera i Serrallonga van ser els dos últims intents fallits de ressuscitar el gènere–. Per al director, es tracta d'un problema que té les arrels en “el desconeixement de la pròpia història” que hi ha a Espanya. “I tanmateix la novel·la històrica triomfa, però ni així s'animen a fer cinema històric, perquè és molt car”, assenyala. Libertad no dissimula el seu interès per recuperar una tradició cultural tan potent a nivell iconogràfic com la del bandolerisme. “Però ja veurem què passa, perquè els alumnes que tinc a l'escola de cinema creuen que Curro Jiménez és una marca de torró”, diu amb escepticisme.
Els bandolers d'Urbizu no són ja com l'Algarrobo i l'Estudiante, emblemàtics sequaços del Curro. A Libertad un dels protagonistes és una dona, la Llanera, interpretada per la cantant Bebe, i un altre és l'Aceituno (un magnífic Isak Férriz), bandoler gai i despietat que podria passar per la versió andalusa i bandolera de l'Omar de The wire. La història comença amb la Llanera, que després de molts anys a la presó en companyia del seu fill és indultada i alliberada. L'Aceituno la segueix per així localitzar el bandoler més buscat de la regió, el Lagartijo, antic amant de la Llanera i pare del fill que tenen en comú. "Són una barreja de personatges reals i inventats –explica el director–. Hi va haver bandoleres amb les seves llegendes i cançons. També bandolers criminals i bandolers justiciers. No ens consta cap ficció sobre bandolers gais, però segurament n'hi va haver. Al cap i a la fi, era un món d'homes que havien de conviure sols durant llargues temporades. Als westerns i a les aventures de pirates l'homosexualitat també és un tema molt latent".
¿Pel·lícula o sèrie?
La gran particularitat de Libertad és que s'ha estrenat alhora com a sèrie i com pel·lícula. A Movistar+ es pot veure la sèrie amb el seu metratge complet i als cinemes un versió escurçada i remuntada d'un parell d'hores. No era la intenció original d'Urbizu, que assegura que el projecte es va rodar com una sèrie, tot i que el primer guió era d'una pel·lícula. "Però allò era la història sobre com la Llanera acaba a la presó –explica Urbizu–. D'allà vam agafar només el personatge i vam crear la sèrie amb plena consciència de sèrie. El que passa és que a l'estiu vam mostrar a Movistar+ el resultat en pantalla gran i feia tan de goig veure-la així que es va plantejar fer una versió per a cinemes. Així que em vaig tancar amb la muntadora i de seguida vam veure que sí, que es podia fer". La decisió obre el debat: què es guanya amb un format i què es perd amb l'altre? "La pel·lícula conserva sobretot el que té a veure amb el viatge de la Llanera i el seu fill a la recerca de pau i llibertat, i veure-la al cinema garanteix una experiència millor, més sensorial i matisada –explica Urbizu–. La sèrie, en canvi, em permet explicar el món que hi ha al voltant dels personatges: les velles fan tripijocs amb els seus verins, la trama tèrbola entre Don Anastasio i la seva filla, etc. És més calidoscòpica".
