PalmaEl concepte de volar té en Diana Coca significats diversos. Es pot lligar, en el seu cas, a la idea de viatge permanent, d’anar-se’n, però també a la d’un ocell en llibertat o a la de qui es mou lleugera d’equipatge. Fins i tot es pot entendre el verb en transitiu i pensar en les convencions que vol fer saltar enlaire. Diana Carolina Bejarano Coca (Palma, 1977), Diana Coca –llicenciada en Belles Arts a la Universitat de Brighton, en Filosofia a la UIB i màster en Recerca de Dansa i Performança pel Centre Nacional d’Arts de Mèxic–, té exposició a la planta noble del Casal Solleric fins al 23 de gener. El títol, Vuelo, luego existo, és ben significatiu per a la performer, fotògrafa i videoartista, que fa el doctorat sobre el fet posar el cos al límit, el femení.
Volau per existir?
— Volar, el viatge i la mobilitat són un trampolí creatiu per mi. Em costa molt crear si estic sempre al mateix lloc, tancada a l’estudi, no puc. Necessit llocs diferents, nous. M’inspira i em dona adrenalina situar-me en un espai de misteri, de perill. Jo no vull controlar la situació. Vull que sorgeixin situacions imprevisibles. Per mi, això és volar: posar-te en un lloc nou, tant físicament com mentalment, també espiritualment. La pandèmia ha estat terrible per mi, tancada, en un espai de control de la meva vida, avorrida. [Riu]
Ara viviu a prop, a Barcelona, i al Solleric s’exhibeix la sèrie Terra ferida, que és un retorn a l’illa. Us heu cansat de volar?
— De viatjar durant vint anys i de viure en parts del món tan diferents, de posar-te sempre al lloc difícil, en pagues un preu emocional i espiritual. Les relacions que generes aviat les perds, queden en el passat, com una memòria de minivides. Has de deixar enrere amants, parelles, amics, i sempre seguit perds persones que estimaves. Llavors sents necessitat de tornar a la cova per recordar com és estar envoltada de la gent que t’estima. A Mallorca tenc la família i els amics de sempre.
Brighton, Roma, Madrid, Pequín, Ciutat de Mèxic, Nova York, Oaxaca de Juárez i Tijuana són només algunes de les ciutats on heu viscut en aquestes dues dècades. Què hi ha de la identitat, un dels altres grans temes de la vostra obra?
— Després de tot això, també sentia la necessitat de reconnectar amb les arrels que estava perdent. Estant en tants llocs, la teva identitat agafa tantes capes, que la capa mallorquina ja està massa soterrada. Necessitava rescatar-la perquè també em defineix i defineix el meu lloc al món.
Es podia pensar que el vostre concepte de volar també tenia a veure amb fugir.
— Més que fugir del meu país, tenia la necessitat de redefinir la meva cultura, replantejar-me des d’un altre lloc tot allò que m’han ensenyat i he vist, totes les convencions. Qüestion la cultura occidental, però no en puc fer tabula rasa. Sí que sé que la vull més atractiva, menys desigual, menys patriarcal, més inclusiva...
Anau a llocs fronterers on s’expressa de manera molt intensa la vulnerabilitat humana. Hi anau vestida de guerrillera i agafau posicions de força. És aquesta identitat femenina la que reivindicau?
— No oblit que som una dona blanca privilegiada, i per això mateix puc actuar en aquests llocs de perill on es perceben molt fortament les ferides del neocapitalisme. També és cert que en llocs així, sent dona i blanca, o mostr aquesta força en la performança o crec que m’haurien violada. L’aspecte de guerrillera els fa pensar que som perillosa –hi ha hagut qui ha cregut que dins la funda del trípode duia una arma–, i això m’ha servit de protecció. He fet servir el llenguatge corporal de força per no ser assaltada ni violada. Sovint m’he vestit de superheroïna per fer por i tornar sencera.
Diríeu que, en un nivell distint, també aquí les dones s’han de fer fortes per protegir-se?
— En llocs com aquests de Mèxic es veu d’una manera molt més intensa, però també ho podem aplicar a les democràcies occidentals. Sembla que l’espai públic estigui dissenyat pels i per als homes, i si tu com a dona decideixes performar aquests espais de perill, espais underground, et fan sentir que estàs assaltant un lloc que simbòlicament no et correspon. Et correspon estar a ca teva. I hi ha homes que, si estàs allà, decideixen violar-te per retornar a l’ordre: així n’aprendràs.
A les fronteres us fotografiau a vós intentant botar-les o tombar-les, en comptes de fotografiar els que ho fan de veres. Això distingeix l’art del fotoperiodisme?
— He decidit no fotografiar ningú perquè, per una qüestió ètica, no vull molestar a qui es juga la vida. Els poses en perill en un moment que per a ells és vital. En general, el fotoperiodisme és molt conscient d’això i sovint se’n van sense foto perquè no toca fer-la.
A l’exposició hi ha l’abans i el després de la Xina. Per què vàreu deixar Pequín?
— Me’n vaig anar quan ja era molt perillós i no em deixaven fer feina. Per quedar-hi, m’havia de casar amb un xinès, un masclista controlador. Quan vaig arribar a la Xina era diferent, semblava que el govern volia obrir-se. Al Solleric es poden veure els treballs fets del 2010 al 2012. Són vitalistes, divertits. Fins i tot hi ha el visat de treball que vaig comprar –mig legal, mig il·legal– on diu que som directora de màrqueting d’una empresa de lents de contacte de colors [riu]. Vaig haver de signar que només treballaria d’allò. El canvi de govern anà cap a l’autoritarisme, il·legalitzaren aquells visats i les conseqüències de ser il·legal haurien estat terribles. L’obra de la Xina reflecteix la fi de festa.
Utilitzau el cos com a arma política?
— El meu cos és polític, també el meu esperit. Vaig arribar a Catalunya el novembre del 2017, després de l’1-O. Em demanava què passa quan l’Estat no escolta les persones. Quan la política no funciona, els cossos surten al carrer a defensar els seus drets. Llavors t’adones del poder polític que té el cos. Hi havia una utilització de la violència unilateral. Sol passar això: el sistema exerceix la força armada i l’altra part sol estar desprotegida. Només amb el meu cos, situada al mig del carrer Mallorca, on se’m varen unir dues dones més, vàrem aturar sis furgons de la policia. Som un cos polític, i som un cos pacífic. Consider la violència com una espiral de la qual no se surt.
Ara feis el doctorat a la Pompeu Fabra sobre el cos posat al límit i, després d’una formació molt llarga, heu entrat en la docència.
— Els meus pares són docents i jo en tenc vocació. L’educació té un potencial transformador, un potencial d’influència en el futur molt més gran que el de l’art.
