Agnès Llobet: “L’ego no és cert o és una màscara. Els actors som vulnerables”

PalmaAssegura que per acceptar-lo, un paper l’ha d’enrampar. Agnès Llobet (Palma, 1984) així ho transmet al públic de La malcontenta, la versió teatral de la novel·la de Sebastià Alzamora, dirigida per José Martret. Tothom se’n va tocat. Actriu de recorregut llarg i de múltiples registres, entén la professió com una cursa de fons. I així ho afronta tant quan fa tele com quan puja a l’escenari. Mentre es prepara per a un estiu i tardor de bolos sense aturar amb La malcontenta i també per a l’estrena -el setembre- de Senyoreta Júlia (amb Lluqui Herrero i Xavi Frau, dirigits per Joan Carles Bellviure), mai no renuncia a escriure, si més no per ordenar, diu, “un cap hiperactiu”.

Què significa per vós La malcontenta

La malcontenta per mi és sobretot un monòleg sobre la lluita de classes i, en aquest sentit, et sotmet a un sentiment d’injustícia i de frustració. De tot d’una em va engrescar, em va enrampar, que és el que deman a una història. Com a dona, la injustícia és d’allò que més em desubica. Voldria saber per què sempre ens falten eines, a les dones i a totes les persones que pateixen aquesta injustícia social. De tota manera, no m’agrada el nihilisme en res, i dins el drama de La malcontenta hi ha un punt de llum: et duré a conèixer la mar.

En feis una interpretació brutal, emocionalment i física, fins al punt que no sabem si en sortireu viva.

Pot ser molt cridaner que bramis, que suïs, que treguis moc, que et trenquis, però per a un actor empènyer imaginaris que et duen a espais emocionals és una tècnica. Per això és molt important disposar del màxim d’eines tècniques possible, a més de sentir-te compromesa amb la història i el personatge, per poder donar el tot. Per transmetre allò que vols contar, com a persona també t’hi has de sentir tocada.

És així com us preneu la feina, com un compromís?

En cada feina t’hi jugues una cosa teva. Els actors no som titelles. Som part d’una creació col·lectiva, i aixecar un projecte costa molt, així que convé que t’ho creguis. Si no hi ha un compromís des del punt de vista intel·lectual, emocional, crític, per mi no té el mateix sentit.

Us mirau molt al mirall? Un actor, un gran ego?

Jo no em mir gaire al mirall. I de l’ego sempre dic que no és cert o és una màscara. Els actors som vulnerables. La nostra feina té la importància que té: estam al servei d’un personatge, d’un text. Som un canal de transmissió, no som un contenidor. Tampoc no hauríem de ser una marca.

Dels actors i de les actrius se’n fa marca?

La crisi és profunda, d’arrel, i és generalitzada. La gent compra coses perquè les anuncia segons qui. I sí, dels actors se’n fa una marca i es fan grans produccions on tot està al servei de la comercialització, de la gran indústria. Com a actriu, aquests macrofenòmens et poden fer creure coses que no són. No som millors actrius per haver-hi participat. Aquesta és una cursa de fons, hem de fugir de ser joguines cremades. Els fenòmens mediàtics fan una flamarada molt grossa i crema aviat. Jo vull dedicar-me a això tota la vida.

També us heu mostrat crítica amb el microteatre.

A mi el microteatre em sembla un experiment molt enriquidor, d’investigació, de possibilitats que els dramaturgs escriguin, els directors joves facin provatures amb un risc relatiu; el que passa és que en pagam un preu molt alt per com s’ha fet. S’hauria de trobar l’equilibri entre el ritual sacre que és la funció teatral i l’esdeveniment social en què sovint s’ha convertit. Entenc que la societat evoluciona, que el teatre pur fa molts anys que està en una crisi que no superam, però per mi és molt perillós banalitzar la part sacra del teatre.

Enteneu una funció teatral com un ritual sacre?

Sí, perquè és un acte en viu on es crea una relació de pensaments, emocions, de fantasia i de compromís crític en l’àmbit social, humà i de consciència col·lectiva, tot un ritual que per mi és el sentit de fer una funció teatral. I perquè crec que és un dels espais artístics més vulnerables que tenim avui dia, és el que més suport necessita, i ja no parl només de l’aspecte econòmic, sinó políticament, si entenem la política com l’acord sobre quina societat volem construir entre tots.

Us trobau millor al teatre que a la televisió, tot i haver fet moltes sèries?

He après molt com a actriu fent tele. Sempre m’oblig a sortir de les zones de confort, per això faig coses diferents. Ara bé, jo sé que puc viure sense fer tele, però no podria viure sense fer teatre. I no parl de doblers.

I sense escriure hi podeu viure?

Escric des de nina. Els meus inicis en poesia són escatològics: m’enduia els llibres de la biblioteca de ma mare al quarto de bany i els llegia en veu alta. Escriure m’ajuda a ordenar el pensament -el meu cap és hiperactiu-, i en tot cas respon a la mateixa necessitat de contar coses.