L’emperador de Mallorca

Diversos autors han defensat l’origen mallorquí de Napoleó Bonaparte, però fins a quin punt tenen base aquestes elucubracions?

“Gran és la vostra sorpresa, perquè us ha de sorprendre la magnificència d’aquesta façana, però encara us admiraria més si sabéssiu què veieu, si sabéssiu que aquesta és la casa d’on surt l’home que ha omplert el món amb la seva fama i que ha donat a Europa un títol d’orgull: pujau i encara veureu l’alcova on varen néixer els padrins de Napoleó i els ennegrits sòtils que durant tres segles han recollit els alens de la seva família”. Això ho diu el 1845 un capellà mallorquí de 80 anys “a un militar francès que havia fet la guerra amb Napoleó i lluïa la creu de la legió d’honor”. Es referia a la desapareguda Can Bonapart, al carrer de la Palma de Ciutat, segons va escriure el cronista Joaquim Maria Bover a les pàgines del Seminario pintoresco español, a una làmina del qual es veu l’aspecte que tenia el casal esmentat.

S’ha defensat que l’heroi francès per excel·lència, Napoleó Bonaparte, era descendent d’Hug Bonapart, mallorquí a qui el rei d’Aragó Martí l’Humà nomenà governador de Còrsega. Napoleó, de qui el 2019 es va complir el 250è aniversari del seu naixement -sense gaire commemoració oficial, tot s’ha de dir-, i el 2021 serà el bicentenari de la seva mort, ja que no va arribar a complir els 52 anys, neix el 1769, quan Gènova acabava de vendre l’illa a França. Té vint anys quan esclata la Revolució, 24 quan arriba a general, 30 quan agafa el poder com a primer cònsol, al cop d’estat de Brumari, i 35 quan es corona emperador. Probablement morí enverinat, al desterrament a Santa Helena.

George Sand ja especula amb el possible origen mallorquí de l’emperador al seu Hivern a Mallorca, el 1841, quan es lamenta de l’enderrocament de Sant Domingo de Palma, “les naus del qual aixoplugaven les tombes de gent de bé (...) Els noms de N. Cotoner, gran mestre de Malta, els Dameto, Muntaner, Villalonga, La Romana, Bonapart!”. Segons la seva narració, el contractista de la demolició li mostra “la tomba blasonada dels Bonapart”, els padrins de Napoleó. S’ha de dir, però, que Sand, valor literari a part, no destaca per la fiabilitat de les seves informacions, que sovint “afusella” d’altres autors, explica Lluís Ripoll a la seva introducció a l’edició del 1988 d’ Hivern a Mallorca.

Jules Verne desacredita també aquesta genealogia illenca per boca de Clovis Dardentor, protagonista de la novel·la del mateix títol que publica el 1896 i que inclou una visita a Palma. “Pel que fa a considerar verídic que la família Bonaparte era originària de l’illa de Mallorca i que hi havia residit des del segle quinze, Clovis Dardentor s’hi va oposar rotundament. Còrsega, d’acord! Les Balears, mai de la vida!”.

Aquesta no és l’única especulació sobre l’arbre familiar de Napoleó. Una altra, encara més novel·lesca, és que seria descendent de L’Home de la Màscara de Ferro, aquell presoner de la Bastilla, el rostre del qual amagava de manera permanent una màscara metàl·lica. Però qui era aquest personatge? Una hipòtesi, popularitzada per Alexandre Dumas, és que es tractaria del germà bessó de Lluís XIV; d’aquesta manera, en proclamar-se sobirà de França, Bonaparte no hauria estat cap usurpador, sinó que hauria fet valer els seus drets de sang.

Els francesos de Cabrera

L’imperi napoleònic va deixar a les Illes un rastre molt més tangible que la suposada ascendència del seu creador: els més d’onze mil francesos, presoners a la batalla de Bailèn, el 1808, que varen ser enviats a l’arxipèlag. Les Balears no foren ocupades per les tropes napoleòniques, a diferència de la pràctica totalitat de la Península; llevat de Cadis, on es reunirien les Corts i es proclamaria la Constitució del 1812. Això suposà que les Illes haguessin d’acollir, aquests primers anys del XIX, una sobrepoblació de refugiats.

Els oficials capturats a Bailèn foren allotjats al castell de Bellver, poc després que el deixàs un altre presoner il·lustre, Jovellanos, i encara avui s’hi poden llegir les seves pintades: “Vive Napoleón”, proclama una d’aquestes. Els soldats rasos foren confinats a Cabrera, considerat el primer camp de concentració de la història, en unes condicions duríssimes. L’emperador no volgué saber res d’aquells que havien estat derrotats per un exèrcit, l’espanyol, de segona.

Es calcula que cada dia de captiveri morien a Cabrera, de mitjana, tres presoners. L’aigua potable era escassa. La Junta de Mallorca els enviava dos pics per setmana pa, oli i faves, però si hi havia mala mar, no els arribava res. Varen caçar rates, es menjaren l’únic ase que hi vivia i hi hagué, com a mínim, un cas de canibalisme. El Diario de Palma, el 1813, afirmava: “La humanitat clama en veure abandonats 3.000 homes o més en una illa deserta”. Fins al 6 d’agost de 1814, quan Napoleó ja havia abdicat, no foren rescatats els 3.696 supervivents. “L’illot abrupte de Cabrera, on tants de soldats francesos havien mort miserablement durant les guerres del primer Imperi”, recorda Verne al Clovis Dardentor. Baltasar Porcel basà L’Emperador o l’ull del vent en aquest terrible episodi.

Curiosament, el marquès de la Romana -la sepultura del qual George Sand encara hauria vist vora el mausoleu dels Bonapart a l’enderrocat Sant Domingo, i que ara és a la Seu de Mallorca- seria un dels dirigents del bàndol patriota a la Guerra del Francès. El mallorquí Pere Caro i Sureda (1761-1811), marquès de la Romana, conduí un exèrcit espanyol fins a Dinamarca, quan els francesos encara eren aliats, i els feu tornar, els que va poder, quan va tenir notícies de les hostilitats. No sense patir abans dubtes hamletians sobre quina havia de ser la seva fidelitat: si als Borbons destronats o al nou rei designat per Napoleó, Josep Bonaparte.

Encara que menyspreat sistemàticament pels espanyols, Josep I, qui era un any més gran que Napoleó, fou un governant que va intentar fer-ho bé, i sens dubte, preferible al monarca ‘legítim’, el traïdor Ferran VII. La seva filla gran, Zenaida Leticia, hauria estat princesa d’Astúries si la norma de successió del moment no hagués exclòs les dones de la corona.

A Treinta años de provincia, Miquel dels Sants Oliver relata que Francisco Manuel de los Herreros, director de l’Institut Balear, quan residia als Estats Units, “rebé atent avís d’un personatge estranger, que allà vivia retirat”, desitjós de conèixer espanyols. “He estat rei d’Espanya”, li digué, “i em lliguen a vostès els vincles de l’afecte i la bona memòria”. Era Josep Bonaparte, exiliat a Nord-amèrica.

A més del marquès de la Romana, un altre mallorquí destacat d’aquest període fou el cardenal Antoni Despuig (1745-1813), qui assumeix la vicaria general de la Santa Seu i el càrrec de camarlenc, després que Napoleó conquereixi Roma el 1808 i detingui el papa i l’enviï a França. Marià Carbonell, a El cardenal Despuig: col·leccionisme, Grand Tour i cultura il·lustrada, narra que quan Despuig fou presentat a l’emperador i la seva cort, Bonaparte li diu: “Spagnolo”, i ell especifica: “Di Majorca”. Per si de cas el cors se’n recordava dels seus suposats padrins?

A diferència de Trafalgar, on Nelson havia derrotat l’armada francesa i espanyola, a la Guerra del Francès els britànics són aliats dels rebels contra els invasors. És al conflicte napoleònic on s’ambienten les novel·les de Patrick O’Brian que han inspirat la pel·lícula de Peter Weir Master & Commander. Els protagonistes, el capità Jack Aubrey i el metge irlandocatalà Stephen Maturin, es coneixen a Menorca, possessió anglesa al llarg de decennis, si bé el 1802 ja havia tornat a la Corona espanyola.

Xima de Bearn i Napoleó III

Napoleó I i la seva segona esposa, Maria Lluïsa, filla de l’emperador Francesc I d’Àustria, només tingueren un fill, l’anomenat Napoleó II (1811-1832), qui, evidentment, mai no arribà a regnar. Tampoc no tingué descendència. Però se li ha atribuït la paternitat secreta de l’arxiduc Maximilià, fill d’una tia seva i germà de Francesc Josep (el marit de Sissi), que seria proclamat emperador de Mèxic, vençut i afusellat. Un autògraf de Maximilià forma part del fons museístic del Bisbat de Mallorca.

Així, l’herència imperial passà a Lluís Napoleó, fill, en teoria, de Lluís, germà petit de Napoleó, i d’Hortènsia de Beauharnais, filla de Josefina, la primera dona del vencedor d’Austerlitz; es veu que tot quedava en família. Les anàlisis d’ADN han revelat que Lluís Napoleó i el seu famós oncle no eren parents, cosa que ja s’ensumava, d’aquest nebot, Don Tonet al Bearn de Llorenç Villalonga: “Tothom sap que no és fill del seu pare”.

Fos o no un Bonaparte de bon de veres, Lluís Napoleó arribà a convertir-se en emperador (Napoleó III), conquerí una Algèria que es va omplir d’immigrants menorquins, imposà el cosí Maximilià a Mèxic i es casà amb una andalusa, Eugènia de Montijo. “Quina pena que te’n vagis d’Espanya per ser reina”, deia la cançó, que té un carrer a Palma, just on hi ha l’Escorxador. Abdicà el 1870. Xima de Bearn, a París, aixeca l’interès del tercer Napoleó, que el rep a les Tulleries “per la porta petita” i li regala una polsera de diamants. Curiosament, la versió cinematogràfica de Bearn es va rodar a Raixa: la casa d’aquell cardenal Despuig del primer Imperi.

LA PRINCESA DESCENDENT D’UN PROCURADOR I LA COMPETÈNCIA A LES NOCES DE RAFEL NADAL

Napoleó III i l’emperadriu Eugènia només varen tenir un fill, Napoleó IV, que va morir el 1879, a vint-i-tres anys, lluitant contra els zulus a l’actual Sud-àfrica. Així que l’herència bonapartista va passar al més petit dels germans de Napoleó, Jeroni. El fill d’aquest, Napoleó, conegut com Plon-Plon -no és broma-, tingué una relació estreta amb George Sand i fou dels pocs amics que assistiren al seu funeral, el 1876.

El seu descendent és Jean-Christophe Bonaparte, príncep Napoleó, nascut el 1986. Es va casar el passat 17 d’octubre, a París, amb Olympia d’Arco-Zinneberg, besneta del darrer emperador d’Àustria. El mateix dia es casava a Mallorca Rafel Nadal, així que la premsa del cor internacional va haver de fer-se ressò de dues noces de l’any en una mateixa jornada.

Una princesa que viu a Mallorca és Birgitta de Suècia, germana del rei Carles Gustau. Paradoxalment, aquesta família descendeix d’un mariscal de Napoleó, i cunyat del seu germà Josep -les seves dones, Júlia i Désirée, eren filles d’un comerciant tèxtil-: Joan Baptista Bernadotte, fill d’un procurador de Pau (Bearn), que arribà a ser adoptat pel rei escandinau Carles XIII i convertir-se, d’aquesta manera, en el seu successor, i després els seus descendents. Això sí, quan va morir i li feren l’autòpsia, els metges quedaren astorats: l’antic revolucionari duia tatuat “A baix els reis!”, a un braç.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF