L'Escandall
Cultura 11/03/2022

Emoció, delicadesa i grandiositat

J. A. Mendiola
3 min
Jirí Rozen dirigint l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears.

PalmaAuditòrium.- El concert de la Simfònica, per a l’ocasió dirigida per Jirí Rozen i amb Gina Nicola com a concertino, tenía un protagonista indiscutible, la Simfonia Alpina, de Richard Strauss, però vet aquí que li va sorgir un adient i inesperat competidor. Tot just el director pujà a l’escenari anunciaren per megafonia que l’orquestra interpretaria l’himne d’Ucraïna com a mostra de solidaritat i de rebuig a la invasió russa. En sonaren els primers acords i el públic, sempre respectable, però aquesta vegada més que mai, es va anar aixecant fins a formar una imatge d’allò més emocionant, amb la corresponent i eixordadora salva d’aplaudiments final. El cert és que difícilment haurien pogut trobar una espoleta millor per a un esdeveniment com el que havia despertat una expectació més nombrosa del que és habitual, fins i tot una mica més que la sisena de Mahler de l’anterior concert. Potser era perquè la peça de Strauss havia caigut de la programació les dues vegades anteriors. La primera per la vaga de l’orquestra contra la política de Bauzá i la segona per la pandèmia.

Per una altra banda, en principi estava anunciada la Música per a reials focs d’artifici, de Händel, que finalment va ser substituïda per la Simfonia 101, El rellotge, de Franz Joseph Haydn. Una quarantena de mestres per a un exercici de precisió, una delicadesa amb no pocs moments d’intensitat, que no té res a veure amb volum i potència. El jove Rozen va optar per una dinàmica molt viva sense minvar els molts matisos de la composició i amb els timbals sonant amb l’alternativa menys agressiva. Sense cap menyspreu per la genial i entremaliada peça londinenca de Haydn, la que donava l’autèntica dimensió a l’esdeveniment portava el segell Strauss, Richard, qui des de la seva casa de Garmisch s’havia inspirat en tots els sons de la natura que l’envoltaven i formaven part de la seva existència. Un altre bot qualitatiu per recordar dins la història de la Simfònica. No era senzill, entre altres coses per culpa de les odioses comparacions, però que en qualsevol cas deixa clara quina és la vocació de l’orquestra i quina vol ser la dimensió musical de la formació i no tan sols per la gran quantitat de músics que calen per arrodonir amb un mínim de garanties la descriptiva composició. Un centenar de músics no donaven opció a la manca de decibels, els prescrits a l’original i que sens dubte varen resultar fonamentals a l’hora de l’avaluació. Jirí Rozen s’ho va jugar tot a la potència i el resultat va ser espectacular, en detriment d’alguns aspectes de la coloració, una mica diluïda dins la magnitud del grandiós espectacle, amb tota mena d’estris musicals per a la percussió i, a més, les tubes wagnerianes, que fins a quatre li donaven el to de robustesa necessària a la interpretació, dins un embolcall de magnificència, no sense la incommensurable aportació de l’Acadèmia Simfònica, que va fer les delícies d’un públic entregat a la causa. No era per a menys.

Teatre Catalina Valls.- Diu el programa de mà de Fils de vida, de Pere Fullana, Aina Salom i Carme Planells, dirigida per Pere Fullana i interpretada per Marina Nicolau, Salvador Oliva i Irene Soler, que la proposta és “construir tres relats familiars entre la realitat i la ficció”, un fil tan prim i transparent que el cert és que ni es nota. Està tot tan ben esbrinat, és tan fidel a la realitat que qualsevol bri de ficció resta perfectament imbricat dins la història d’aquesta nissaga de ‘xuetes’, però no tan sols això, perquè d’alguna manera també explica el·lípticament la dels que no ho són i el seu comportament, clarament xenòfob. Fils de vida és molt més que una història o històries, és gairebé un document, un assaig sociològic gens maniqueista, on tots els protagonistes surten perfectament retratats. Pel que fa a la posada en escena, tan sols els primers cinc minuts resulten una mica impostats i dificulten una mica la contextualització, però tot just comença el primer monòleg d’Irene Soler tot es posa al seu lloc i la fluïdesa brolla sense aturar i fent palesa una feina acurada i primmirada des de la construcció dels personatges fins a la descripció d’uns fets no tan llunyans, que succeïen fa quatre dies i voltant cantó. Els tres actors fan una feina immensa, si més no per la gran quantitat de personatges que van sorgint de la narració i que òbviament necessiten tot un ventall de registres per desenvolupar les seves vivències i fer-les creïbles. Objectiu complert. Una instantània ben enquadrada i millor enfocada.

stats