DANSES TRIBALS
Cultura 02/02/2019

Emili Sánchez-Rubio: Autoconsciència i cotxes Tesla

A Sánchez-Rubio la poesia li vessa, fins al punt que necessita dos idiomes per canalitzar tot el corrent

Sebastià Alzamora
7 min
Emili Sánchez-Rubio: Autoconsciència i cotxes tesla

PalmaEmili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) és autor d’una obra poètica que fa l’efecte de brollar de manera geològica, com un albelló o unes fonts ufanes del vers. A Emili Sánchez-Rubio la poesia li vessa, fins al punt que necessita dos idiomes per canalitzar tot el corrent. En castellà ha publicat 9+9=18+9=27. Casi 30 poemas elegidos al azar (Editorial Jujube, 2005), Pájaros de plomo (Editorial Calima, 2007, premi Art Jove), Jardín en construcción (Diputación Foral de Álava, 2010, premio Ernestina de Champourcin), Tedi(o) (Edicions UIB, 2011) i Hemorragia (Ediciones La Baragaña, 2013). En català, és autor del recull La Bellesa Turbo (dins els llibre col·lectiu Els (in)continents eufòrics, amb Jaume C. Pons Alorda i Pere Perelló Nomdedéu, Editorial Jujube, 2007), Revisar-te el nom (Edicions Capaltard, 2008), Breviari d’antípodes (Edicions Documenta Balear, 2008), El ginjoler vessant son fruit (Editorial Fonoll, 2011, premi Joan Duch) i els dos més recents, De re nocturna i L’afrau del nigromant, que va guanyar el premi Pare Colom de poesia d’Inca (tots dos publicats per Lleonard Muntaner Editor el 2015).

No necessàriament està d’acord amb el que es diu d’ell, però tampoc no s’esforça gaire a desmentir-ho. Li diuen romàntic, però ell té una idea del romanticisme que no es correspon amb l’etiqueta. Jaume Munar l’ha titllar de poeta cowboy, però ell en discrepa suaument. El fotògraf Isaac Buj i jo li comentam que en algunes fotos recorda els gàngsters del cinema negre mentre que en d’altres fa pensar en Julio Cortázar, i ell somriu i respon que bé, que potser sí, o no... Ens trobam pocs dies després que ell, juntament amb Prehome Indefinit i alguns més, desencadenassin els elements en una vetllada de poesia i música electrònica al cicle Versus Elèctric de la llibreria Ideari. I pocs dies abans que comenci el III Cicle de Conferències Poètiques, amb un cartell de luxe que inclou xerrades de Sebastià Portell (7 de febrer), Dolors Miquel (14 de febrer), Maribel Servera i Mateu Xurí (21 de febrer), Enric Casasses (28 de febrer), Maria Rosselló (7 de març), el mateix Emili (14 de març) i Vicenç Altaió (21 de març), sempre al Claustre de Sant Domingo d’Inca.

-Puc aprovar? Són difícils les preguntes? -em demana somrient, sense saber que ja hem començat.

-Veurem, veurem... La primera és fàcil, sobre les Conferències Poètiques d’Inca.

-Ah! És un projecte que va sorgir després de guanyar el premi Pare Colom, parlant amb el regidor de Cultura Toni Rodríguez. Vàrem decidir fer alguna cosa sobre poesia que no fossin recitals: inicialment vàrem pensar en uns tallers, però després vam veure que el millor era el format de les conferències. En Toni Rodríguez és un regidor de Cultura boníssim, algú que ha aconseguit rompre aquella imatge d’Inca com una ciutat culturalment deserta. Ara és un focus molt viu, i és perquè ell ha picat molta pedra. És una feliç excepció dins el que és habitual entre els polítics.

-Les Conferències Poètiques no sempre són conferències a l’ús, sinó que també estan obertes a la performança, o a altres formes d’expressió.

-Sí que poden ser convencionals, eh. N’hi ha de tota manera, de performàtiques també. En tot cas, són conferències que es plantegen com un compàs: tenen un peu a l’actualitat, al món que ens envolta (i per això tracten de temàtiques socials, educatives o d’identitat sexual) i un altre peu en el fet poètic. És cert que una que tractava de l’slam va acabar en una sessió improvisada d’slam, per exemple. O que la conferència que farà na Maria Rosselló sobre Lovely [el primer llibre de poemes de la recent Premio Nacional de Poesía, Antònia Vicens] acabarà amb una petita obra teatral muntada a partir dels poemes. Bàsicament, en cada cas, jo, com a coordinador, faig una proposta inicial i després cada conferenciant fa el que vol.

-En una entrevista molt recent deies que encara estàs naixent.

-Sí, ho dic també en referència a l’escriptura. En algunes coses que tenc escrites i que encara no he publicat crec que potser hi ha l’inici de la meva maduresa poètica. Ara tenc autoconsciència del que faig, abans era tot molt més incontrolat.

-Sense ser un llibre autobiogràfic, a L’afrau del nigromant s’hi fa palès el sentiment de pèrdua, feia poc que havia mort ton pare.

-És així... La mort de mon pare em va dur a assumir rols familiars que no tenia prevists, al cap i a la fi soc el germà gran. Diguéssim que durant l’escriptura de L’afrau... varen coincidir un seguit de coses funestes en la meva vida, que segur que queden reflectides en els poemes d’una manera o una altra, perquè la veritat és que no he sabut decidir on acaba la vida i on comença el poema. Ara (perquè la vida ja les fa, aquestes coses) és com si fos el revers, i estic vivint un munt de coses bones. Coses que potser algú altre trobaria insuficients, però que per a mi són molt bones.

-Que algú les pugui trobar insuficients serà problema seu, en tot cas.

-I tant. Una persona té condicionada la seva vida pel fet d’haver nascut al centre d’Àfrica, per exemple. Comparar-se no té gaire sentit, cadascú fa el seu camí.

-A tu et diuen romàntic, fins i tot els teus amics.

-[Riu] A força que m’ho repeteixin ja m’està bé, al cap i a la fi la mirada dels altres també pesa i s’ha de tenir en compte. Com a historiador de l’art, però, tenc una visió del romanticisme que no és exactament la que crec que té altra gent. Crec que no soc emotiu, ni lacrimogen. Potser sí apassionat, amic dels límits i no de les mitges tintes. Una mica integrista, vaja.

-Poeta cowboy, també. El cowboy és algú que va entotsolat pel món...

-Tampoc m’hi veig, de cowboy, tot i que també és bonic perquè el cowboy és algú que fa èpica de les coses quotidianes. Com morir. No hi ha res més quotidià que morir.

-O néixer.

-O néixer, sí, les dues cares. Sobre això de l’entotsolament, jo em consider sociable. Tot i que és cert que m’agrada la imatge del poeta que surt en aquella pel·lícula en què Leonardo DiCaprio fa de Rimbaud [ Total eclipse, estrenada aquí com a Eclipse en el corazón, dirigida l’any 1996 per Agnieszska Holland]. Hi ha una escena que Rimbaud és presentat per Verlaine als poetes dels salons literaris, i ell està com a molt absent. Algú li ho retreu, i Rimbaud contesta: “Si ets poeta no aprens dels altres”. A mi, aquesta actitud m’agrada. Però el cert és que soc deutor de les meves lectures i del temps en què visc, tot i que guard molt les distàncies. Sí que diria que soc sobretot gravesià: soc molt admirador de l’obra de Robert Graves, sobretot per tota la mitologia de la deessa blanca. I em fascina tot el que té a veure amb el fet poètic, i com es produeix.

-Un poc com Joan Vinyoli, que deia que ell de vegades segregava poesia.

-O com Rilke, tret de les senyoretes europees d’alt standing. Què hi farem!

-Rilke lligava tant amb pijes a força de ser melancòlic. O de fer-se’l.

-Clar! És que el poeta sempre és una mica inútil per a la vida del dia a dia, una mica inadaptat, o friqui. I això que ara tampoc estam tan isolats com hi estaven anys enrere. Si penses en gent com n’Àngel Terron o n’Andreu Vidal, quan eren joves i feien la col·lecció Tafal, aquests sí que eren tios raros, friquis de debò. Ara trobes gent que t’ha llegit i tot!

-La poesia s’ha visibilitzat. O s’ha socialitzat.

-Sí, en bona part també gràcies a les xarxes socials. Tot i que he de dir que m’horroritzen aquests poetes instagramers, que publiquen versos horrorosos a les xarxes i que tenen un munt de seguidors. En general fan una poesia espantosa, o més ben dit, ni tan sols és poesia. Però és cert que tenen èxit, de vegades fan llibres i els venen com a xurros, però a mi això em sembla un abaratiment del fet poètic. Ho vaig veure no fa molt amb algú que ho defensava. Em deia: “Potser aquests són els poemes que pot entendre ma mare, que no ha estudiat”.

-Jo crec que el fet d’interessar-se per la poesia no té a veure amb el nivell d’estudis d’una persona.

-Totalment d’acord. Potser sí que hi ha poemes que requereixen uns coneixements previs, però en general no és una qüestió d’estudis, sinó de sensibilitat. Jo, la poesia, la compar sempre amb la música, sobretot. I algú que sigui de poble no té per què escoltar només la banda municipal durant tota la seva vida. I per altra banda, l’abaratiment també afecta l’educació i els estudis. Abans, tenir uns estudis universitaris indicava un cert nivell, una certa mirada. En canvi, ara, em pareix insultant que persones que van o han anat a la universitat s’expressin com s’expressen o raonin com raonen. Abans la incultura feia vergonya, ara se’n fa ostentació. Ara he fet de vell! [riu].

-Per compensar-ho, podem dir que també surt gent molt brillant.

-És ben cert, és com si també en això haguéssim anat cap als extrems. És cert que de les universitats en surt gent amb un nivell lamentable, però també hi ha gent molt jove que és molt potent. Això es veu en els llibres d’assaig i pensament que es publiquen ara, sovint d’autors molt joves.

-Els teus llibres també contenen pensament, que sovint remet a l’Antiguitat. Això lliga De re nocturna i L’afrau del nigromant, que semblen dos llibres que es continuen.

-Sí, sent una gran afinitat amb els pensadors clàssics, sobretot amb els presocràtics. No debades puc presumir de ser un dels pocs que s’han empassolat tota la Biblioteca Gredos, i de tenir-la a casa (la petita, eh, que són un 200 volums)! I sí que hi ha una continuïtat entre els dos llibres: De re nocturna és la nit i L’afrau... és el pas per una vall ombrívola, són dos llibres que pertanyen a l’obscuritat. En tot cas tinc algunes idees per escriure assaig, sempre sobre el fet poètic. No sé fer una altra cosa. Escriptor i poeta no són de cap manera sinònims: jo, com et deia, em sent molt més proper a la música. I tenc una gran passió per l’astrofísica, o per un personatge com Elon Musk, el creador dels cotxes Tesla i de PayPal, que ara inverteix en viatges a Mart: aquest tio és poesia! De fet, crec que vivim un moment històric molt poètic: com a mínim, convuls sí que ho és.

stats