Elogi de la ingenuïtat
La història de la literatura, com la de la filosofia, és una successió d’éssers humans que tracten d’acompanyar-se
PalmaA la segona de les Consideracions intempestives de Nietzsche, hi ha un fragment que sempre m’ha fascinat. El filòsof ens convida a contemplar un ramat que pastura, des de l’alba fins a la nit, un dia darrere un altre, ignorant l’ahir i el demà, fermat a l’instant amb un vincle ferotge però molt breu, per tant lliure d’anhels i de melancolia. Nietzsche diu que contemplar aquest ramat ens afecta molt als éssers humans. Presumim de la nostra humanitat, però envejam la seva existència. Desitjam la seva felicitat i la desitjam en va, perquè som incapaços de desitjar com desitgen ells. Nosaltres estam fets de ‘memòria’, el que anomenam ‘jo’ es construeix a partir del teixit d’instants que ens força a viure més enllà de la immediatesa, ens desferma de l’instant.
Els éssers humans no tenim la possibilitat d’habitar el món sense mediació, som animals ferits per aquesta escissió: la consciència ens separa de la immediatesa del món. És una condemna feixuga que ens obliga a la filosofia, a la literatura, intents per crear el sentit del món, maneres de refer el vincle amb l’instant que sempre se’ns escapa. L’ésser humà és l’únic animal que s’acompanya. Aquest és el saber més essencial, si no sabem acompanyar-nos, cap altre ‘saber’ val la pena. Hem d’aprendre a acompanyar-nos perquè estam malalts de passat i malalts de futur.
El dèmon socràtic, els diàlegs platònics de l’ànima amb si mateixa, apunten a l’arrel de la nostra tradició, inscrita a l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”, és a dir, acompanya’t. Malgrat les banalitzacions i els apropaments superficials a l’autoconeixement, el moment de mirar-nos al mirall està carregat de lucidesa i de tenebres, és el moment que ens converteix en allò que som: animals conscients.
El diàleg de cadascú amb si mateix recorre la història de la humanitat i l’interlocutor ha tengut noms molt diversos: ànima, consciència, ment, jo; noms excessius, noms insuficients. La història de la literatura, com la de la filosofia, és una successió d’éssers humans que tracten d’acompanyar-se. I potser és l’escriptura de Nietzsche la que marca un punt de no retorn en aquest joc d’espills amb un mateix. Ell ens avisa que l’únic interlocutor possible en el diàleg –inacabable– d’autoconeixement és la solitud.
La solitud és el nom que li convé a la nostra ‘majoria d’edat’. Si volem escapar de la tutela dels altres, hem de tenir cura de la nostra solitud. Nietzsche proclama la mort de déu, és la seva lliçó abismal. I amb l’anunci de la mort de déu, el pensament nietzschià ens convida a estar a l’alçada d’aquesta absència. Orfes de sentit i de veritat, enderrocats tots els ídols, hem d’aprendre a acompanyar-nos, i aquest aprenentatge passa per saber mirar l’avenc de la nostra solitud.
Ara bé, el missatge del present –ens diu Jorge Riechmann– és “estau sols tu i el capital”. La nostra solitud no sap com escapar del monstre, s’ha fet tan gran que ocupa tot l’espai habitable. Qualsevol diàleg imaginable és neoliberal. Ens és cada vegada més difícil acompanyar-nos, però com que no podem viure sense mediació, acceptam de bon grat la tutela salvatge del nostre present. Interioritzam les consignes apocalíptiques que ens prenen el món. Cedim el futur, perquè ja fa estona que hem claudicat del present. El fatalisme és una malaltia de l’ànima que ha colonitzat el nostre temps. La peresa i la covardia ens fan oblidar que altres maneres de viure són possibles.
Marina Garcés diu “una mica d’impossible o m’ofego”. I no és una consigna d’autoajuda, és un ultimàtum desesperat. En l’imaginari col·lectiu és més fàcil acceptar la fi del món que la fi del capitalisme. És una ingenuïtat voler una altra vida, insistir en la utopia. No cedir el futur al monstre és una ingenuïtat.
Si ens remuntam a l’etimologia de la paraula ‘ingenu’, trobam l’expressió ‘nascut lliure’. Per ventura saber acompanyar-nos en aquest present miserable requereix fer lloc a la ingenuïtat.
