HISTÒRIA

Quan els eivissencs colonitzaren les Balears

El puig dels Molins, la necròpolis púnica més gran de la Mediterrània occidental, amplia el seu recorregut per als visitants
Tanit, la versió cartaginesa de la finícia Astarté / MAEF

Hi hagué un període, entre els segles VII i II abans de Crist, en què Eivissa (aleshores Ybshm) no tan sols arribà a ser un dels ports crucials de la Mediterrània, sinó que estengué la seva colonització a Mallorca, Menorca i, per descomptat, Formentera, si bé en aquesta illa de manera esporàdica. Fou en l’etapa fenícia i cartaginesa (púnica), de la qual potser el rastre més significatiu és la gran necròpolis del puig dels Molins, la major de la Mediterrània occidental d’aquesta cultura. Aquest estiu acaba d’ampliar-se’n el recorregut obert als visitants, que entre les obres poden trobar un enterrament infantil en una àmfora.

Els fenicis, procedents bàsicament del que ara és el Líban -Tir en va ser la ciutat més destacada-, dominaren la Mediterrània; més que per conquesta militar, com a mercaders. Se’ls atribueix la tècnica del comerç silenciós. Deixaven a la platja els articles de consum o de luxe que transportaven i tornaven a bord. Els nadius dipositaven una quantitat determinada d’or i també es retiraven. Si els fenicis la consideraven justa, l’agafaven i partien. Si no, tornaven al vaixell, fins que el preu els semblàs acceptable.

Els fenicis dominaren la Mediterrània; més que per conquesta militar, com a mercaders

Al segle IX abans de Crist, aquest poble de mercaders establí una colònia, Cartago, a l’actual Tunis. La llegenda atribueix la seva fundació a Dido, que, exiliada del seu país, hauria demanat al sobirà local només la terra que pogués cobrir una pell de bou: en va tallar tires finíssimes, i així es va fer seu un ampli domini. Virgili afegeix que fou abandonada per Enees, fugitiu de Troia i avantpassat mític dels romans. Com que més tard Roma i Cartago serien enemics mortals, aquest amor traït resultava ser una preciosa explicació mitològica. De fet, els cartaginesos -o púnics- substituirien els fenicis en la dominació de la Mediterrània.

El VII aC es produí a Eivissa “un fet transcendental que marcarà el seu esdevenir històric durant els segles següents i el separarà, definitivament, del de la resta de les Illes Balears durant la major part de l’antiguitat”, assenyalen els arqueòlegs Benjamí Costa i Jordi H. Fernández: els fenicis s’hi instal·laren, aprofitant “l’àmplia rada eivissenca” -molt més extensa en l’antiguitat que en els temps actuals-, una població indígena sembla que més reduïda que la de Mallorca o Menorca -la qual fou “absorbida o eliminada amb rapidesa”- i la proximitat al Llevant peninsular, que ja era objecte de la seva activitat. La ciutat hauria estat fundada el 654 o 653 abans de Crist: la més antiga de l’arxipèlag.

Existeix un segon assentament fenici a sa Caleta (Sant Josep), amb uns centenars d’habitants que es dedicarien a la metal·lúrgia, com també, probablement, a l’aprofitament de les salines veïnes i la pesca. Però aquest poblat “no va perdurar fins més enllà del mig segle”, ja que “va ser completament abandonat, de manera pacífica, sistemàtica i ordenada, i no va ser reocupat mai més”. Els pobladors es traslladaren al que ara és Vila, que arribaria a tenir uns 5.000 habitants -una xifra respectable per a l’època-, i ocuparen la resta de l’illa amb assentaments agrícoles. Pel que fa a la ramaderia, Costa i Fernández recullen “la cria de porcs per obtenir carn per al consum humà, i també de cans amb la mateixa finalitat -tot i que a hores d’ara no se sap si es tracta d’un costum generalitzat o bé d’un fet puntual-”.

L’almirall que donà nom a Maó

Ybshm arribà a la seva esplendor amb una segona onada colonial, aquesta ja des de Cartago, i el que s’anomena cultura púnica-ebusitana, cap al segle V abans de Crist. Eivissa fabricaria les seves pròpies àmfores i la seva moneda, estendria la seva influència a la resta de les Balears i serviria als cartaginesos com a base estratègica essencial, sobretot des de la pèrdua dels territoris peninsulars, en les Guerres Púniques amb els romans.

Les monedes d’Ybshm presenten la imatge inconfusible del déu Bes, d’origen egipci i de qui, probablement, procedeix el nom d’Eivissa: baixet, grassonet i amb un cert aire burleta. Era protector dels infants, dels parts i dels somnis, i contra qualsevol classe de mala fortuna. Sovint se’l presenta amb unes serps. Plini el Vell assegura que la terra d’Eivissa “fa fugir les serps”, mentre que la de Formentera “les produeix”, inconvenient que es resolia portant-hi terra de l’illa veïna. També es retia culte a Tanit, versió cartaginesa de la fenícia Astarté.

Eivissa serviria als cartaginesos com a base estratègica essencial

En aquest període la civilització ebusitana s’estengué a Mallorca i Menorca, amb la “fundació d’un assentament” a l’illot de Na Guardis (Colònia de Sant Jordi), “l’explotació industrial de les salines del sud de Mallorca” i “la prestació de servei d’armes a les files dels exèrcits colonials en forma de lleves de mercenaris”, puntualitza l’arqueòleg Víctor M. Guerrero. Aquest expert apunta a la factoria metal·lúrgica establerta a Na Guardis, el carregament de bronze en un vaixell enfonsat a Favàritx, l’ivori de la cova menorquina del Mussol i la faenza -pasta de vidre-“a la necròpolis menorquina del Càrritx i a diferents jaciments mallorquins”, com a senyals d’aquella colonització. Els eivissencs, segons Guerrero, haurien portat també a Menorca i Mallorca el vi, dins d’àmfores ebusitanes, “la presència de les quals pot detectar-se a pràcticament en tots els assentaments indígenes”.

L’enfrontament entre Roma i Cartago pel domini de la Mediterrània arribà a la seva culminació amb la Segona Guerra Púnica -219 al 201 abans de Crist-, en la qual els foners balears serviren com a mercenaris en l’exèrcit d’Anníbal, com recull el llibre Les Illes a les fonts clàssiques. Quan partí a la seva expedició contra Itàlia travessant els Alps, portà amb ell foners, però deixà una guarnició a Àfrica que n’incloïa 870 d’ells, conta Polibi. Eivissa resistí un setge romà fracassat, segons Titus Livi, i a continuació serví de refugi a l’almirall Magó, germà d’Anníbal: Magó es dirigí cap a Mallorca per reclutar-hi foners, però fou refusat violentament. En canvi, sí que pogué hivernar a Menorca, el 205 abans de Crist, i va donar el seu nom -es diu- a Maó. En canvi, Guerrero situa el seu campament a Biniparratxet, a Sant Lluís. Se suposa que els cartaginesos anomenaren Nura a Menorca i fundaren també Jamma, Ciutadella. Era el començament d’una llarga rivalitat entre les dues ciutats.

Anníbal fou derrotat a Zama i aquesta fou també “la darrera vegada que trobam mercenaris balears lluitant al costat de Cartago: les condicions de pau imposades pels romans li prohibiren allistar mercenaris per sempre més”, apunten els editors de Les Illes a les fonts clàssiques. Semblava que ja era suficient perquè Roma es donàs per satisfeta, però això és no conèixer com funcionen els imperis. Els cartaginesos acceptarien mansament les condicions draconianes que els anaven imposant els romans, fins que aquests exigiren que tota la població evacuàs Cartago i que la ciutat fos destruïda. Això ja era massa i així esclatà una tercera i darrera guerra, que es tancà amb la venda dels supervivents de Cartago com a esclaus i la ciutat arrasada i sembrada de sal.

Una guardiola amb dues monedes

A la seva Història de Roma, el periodista Indro Montanelli emfatitza com de “molt poc” queda d’aquella civilització. “Les seves restes més importants són les que els arqueòlegs han desenterrat a les Illes Balears”. I sobretot al puig dels Molins, la necròpolis púnica més gran de la Mediterrània occidental, de cinc hectàrees d’extensió i que, per haver-se dedicat al conreu al llarg dels segles, ha arribat prou sencera fins al nostre temps. Aquest estiu se n’ha ampliat el recorregut visitable i en les esmentades obres s’ha produït un nou descobriment: l’enterrament d’un nin en una àmfora.

Als hipogeus -construccions subterrànies- i a la resta de sepultures s’ha localitzat un ampli ventall de manifestacions de les cultures fenícia i púnica: alts relleus, collars, anells, gerres, terracotes -les anomenades ‘Dames d’Eivissa’-, petits caps de pasta vítria, recipients fets amb ous d’estruç, escarabeus -amulets en forma d’escarabat- i fins i tot una guardiola -una troballa insòlita- amb dues monedes dedins, per descomptat, amb la imatge del déu Bes. També figuretes de fal·lus, “el principi magicoreligiós” de les quals “estaria, com sembla evident, en connexió amb la fertilitat”, i mans amb el puny tancat amb el polze entre l’índex i el cor, fent “la figa”, possiblement “espantall de mals presagis”, apunta la historiadora Francisca Velázquez.

Tan extens és el jaciment i amb tantes de tombes que -narren Costa i Fernández- a començament del XX es calculà, de manera desproporcionada, que albergava uns 100.000 cadàvers, així que es pensà que cartaginesos de tot el domini púnic eren traslladats al gran cementeri ebusità. Entre el 1911 i el 1921 es visqué una “dècada negra” a càrrec d’“antiquaris, col·leccionistes i saquejadors professionals”, que motivà que “ingents quantitats de materials arqueològics” anassin a parar al Museu Arqueològic Nacional, al Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya, al Museu de Mallorca i al Museu del Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, a Sitges, entre d’altres.

Curiosament, va ser Alfons XIII, en la seva visita a Eivissa el 1929 -el seu besnet, Felip VI, ha passat aquesta setmana pel jaciment-, qui respongué favorablement a la petició del llavors director del Museu Arqueològic, Carles Roman, de declarar la necròpolis Monument Historicoartístic. Això es faria realitat ja amb la República, el 1931, i fou l’inici d’un ardu procés de preservació -complicat pel creixement de la ciutat-, que avui és una realitat amb l’existència d’una secció monogràfica i d’un recinte que forma part de la Declaració del 1999 com a Patrimoni Mundial de la Unesco, fet que en garanteix la conservació com a empremta d’aquell passat.

L’Anníbal mallorquí i els cadàvers de sa Galera

No havia de ser manco que Colom o Bonaparte, als quals se’ls han cercat hipotètics orígens mallorquins. Anníbal (247-183 abans de Crist) és oficialment Fill Il·lustre de Palma, en virtut d’un error d’interpretació del text de Plini el Vell que parla de la “ parva Hannibalis ”, “petita illa d’Anníbal”, pròxima a Mallorca, on s’ha volgut llegir “ patria Hannibalis ”, “pàtria d’Anníbal”. És a dir, que el general cartaginès hi hauria nascut, en un dels viatges del seu pare, Amílcar Barca, cosa que l’historiador Joaquim Bover, a mitjan segle XIX, ja qualificava de “faula”. Com que se l’ha identificada amb Conillera, que forma part de l’arxipèlag de Cabrera, i aquest correspon al terme municipal de Palma, d’aquí aquesta declaració extravagant. De fet, ni tan sols sabem ben cert quina illa és aquesta “parva Hannibalis”.

Les excavacions a l’illot de sa Galera, a la badia de Palma, han tret a la llum la presència púnica-ebusitana, amb unes estructures monumentals característiques de les construccions fenícies. S’hi trobaren també deu cadàvers escampats, que corresponen a la conquesta romana.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF