Eiji Oue: el director i el personatge
Destriar entre el personatge i el músic no és una tasca gens fàcil quan es tracta d'Eiji Oue: fins a tal punt estan imbricades les dues facetes que tota anàlisi -ja que no objectiva, sí desapassionada- de les seves interpretacions per força es veu interferida pel caràcter extravertit del director japonès. L'antic titular de l'OBC tornava a L'Auditori amb el seu catàleg intacte de tics populistes i gestos adreçats tant a la galeria com a l'orquestra per abordar una partitura de gran compromís com la Vuitena simfonia de Bruckner. Tanmateix, les giragonses no haurien d'ocultar la capacitat d'extreure la millor cara del conjunt. Dit d'una altra manera, i descomptant puntuals incidències a les trompes, Oue continua sent qui aconsegueix el millor so de l'OBC.
La coda de l'últim moviment va ser un bon epítom de les virtuts i limitacions de la lectura d'Oue. Tractant-la con un fragment segregat del que havia esdevingut abans, el director hi va crear un fascinant clima d'expectació mentre la música serpentejava buscant la seva apoteosi, en un crescendo ben modulat, fins que la impaciència s'apodera del discurs i els tutti esdevenen explosions anorreadores amb estrats poc diferenciats que deixen amagades línies vitals. Aquest resum es podria aplicar als dos moviments extrems, en absolut desproveïts de força i d'intuïcions atractives, però als quals faltava continuïtat, el sentit arquitectònic de conjunt vital en Bruckner. La motricitat de l' scherzo s'adiu més a les tendències espectaculars d'Oue, tot i que va ser en l'adagio on el director japonès va aconseguir, amb una corda d'inusual cohesió i rendida als seus sortilegis, una corprenedora unció resolta en una serenitat alliberadora. Idolatrat o menyspreat, un concert d'Oue amb l'OBC segueix sent una experiència digna de veure's.
