Eduardo Casanova es reafirma a Sitges: “Prefereixo que algú de Vox no vegi el meu film, haurien de tenir preferència persones més democràtiques”

L'actor i director presenta la polèmica 'La piedad' al festival de cinema fantàstic

3 min
Macarena Gomez, Manel Llunell, Eduardo Casanovas, Ana Polvorosa i Songa Park a Sitges

SitgesI amb Eduardo Casanova va arribar l'espectacle al Festival de Sitges. Almenys a la sala de premsa, on aquest dimecres s'ha presentat tot l'equip de La piedad vestit de diferents tonalitats de rosa. Tot l'equip? No. Un productor irreductible, Álex de la Iglesia, trencava la uniformitat pastel amb una camisa de quadres vermells. “L'Àlex és l'únic a qui li permeto no vestir de rosa, perquè és el meu cap, però a tots els actors els hi he obligat. Bé, a la Carolina [Bang, coproductora] no, però ella m'estima una mica més que l'Álex”. El rosa, per cert, també és omnipresent a La piedad, com ja ho era a l'anterior film de Casanova, Pieles, i fins i tot a les parets de casa seva. “Tinc un petit problema amb el rosa, sí –reconeix el director–. Sento que és un color molt estigmatitzat, sobretot entre els homes. I jo, sempre que puc, intento donar la mà a qui té més problemes, perquè jo també en tinc molts”.

Els protagonistes de La piedad són una mare (Ángela Molina) i el seu fill (Manel Llunell) amb una relació tòxica de possessió i dependència que la pel·lícula compara amb la que tenen els nord-coreans per Kim Jong-il. Al seu voltant, Casanova desplega el seu univers de radical kitsch: pluja daurada, coreografies J-pop, parts grotescos, cervells trepanats, parafílies... No s'hi posa per poc, el madrileny. “Tinc la mania d'exagerar una miqueta, i per explicar una història com aquesta prefereixo passar-me de llarg que quedar-me curt”, apunta Casanova, que subratlla que tot i que l'eix central de La piedad és la maternitat i la dona, no vol donar a entendre que la maternitat és una obligació o un dret exclusiu de les dones. “Les dones poden fer, literalment, el que literalment els surti del cony”, afirma.

La pel·lícula de Casanova ha arribat a Sitges precedida per l'èxit en festivals de prestigi com Karlovy Vary i el Fantastic Fest d'Austin, però al director també el persegueix el soroll d'unes declaracions a El Mundo en què afirmava que preferia que els votants de Vox no veiessin la pel·lícula i que no el saludessin pel carrer. “Sabia que cauria alguna pregunta sobre això, així que he vingut preparat”, diu abans de treure el mòbil i, amb l'esperança de “resoldre definitivament la qüestió”, reprodueix unes declaracions de Santiago Abascal: “És preferible que un nen tingui un pare i una mare –deia en una entrevista el polític de Vox–. Crec que haurien de tenir preferència un pare i una mare. Ara bé, si em dius que a un nen no el vol ningú i l'adopten uns homosexuals, jo els aplaudeixo”. A continuació, Casanova ha ofert la seva pròpia versió: “És preferible que algú de Vox no vegi la meva pel·lícula. Crec que haurien de tenir preferència persones més democràtiques. Ara bé, si em dius que hi ha algú de Vox que vol veure la pel·lícula, jo l'aplaudeixo”.

Dos 'slashers' pel preu d'un

Menys colorista que Casanova, el nord-americà Ti West també ha portat a Sitges el seu nou treball, el segon que estrena aquest any: fa sis mesos va ser X, un slasher aclamat per crítica i públic, i aquest dimecres la seva preqüela, Pearl. No és estrany que un director estreni dues pel·lícules el mateix any, ho han fet noms del Hollywood actual com Steven Soderbergh, Ridley Scott i Clint Eastwood. Però dos títols d'una mateixa saga? Caldria remuntar-se als dos Matrix que les Wachowski van estrenar el 2003 per trobar un cas semblant. I el motiu és el mateix: X i Pearl es van rodar consecutivament per aprofitar decorats i reduir despeses.

Pearl explora la joventut de l'anciana de Texas que a X s'acarnissava amb l'equip d'un film porno. L'estrella absoluta de la funció és Mia Goth, que si a X feia dos papers –una actriu porno i l'anciana assassina– ara interpreta la versió jove de la Pearl i firma amb West un guió ambientat en la Texas pandèmica de grip espanyola del 1918. “La Mia m'havia fet moltes preguntes sobre el personatge mentre fèiem X i l'entenia molt bé, així que vam parlar molt sobre el guió de Pearl i va aportar moltes idees de manera natural”, explica el director. L'actriu, que sembla destinada a rebre el premi interpretatiu del festival, fa un treball magnífic capturant la lluminositat i la foscor d'un personatge en qui els somnis de glòria conviuen amb la crueltat i el sadisme. El seu monòleg final de 10 minuts i l'estètica evocadora de l'era daurada de Hollywood són el millor de Pearl, més psicològica però menys sanguinària que X, i que continuarà l'any que ve amb una tercera part ambientada a mitjans dels 80 i protagonitzada altre cop per Mia Goth: Maxxxine.

Tràiler de 'La piedad'
stats