El Duki que mana arrasa al Palau Sant Jordi

BarcelonaL'argentí Mauro Ezequiel Lombardo (Buenos Aires, 1996), àlies Duki, és una de les estrelles més sòlides sorgides de la revolta trap. Fites com omplir quatre nits l'estadi del Vélez Sarsfield (180.000 persones) i èxits com Malbec (amb Bizarrap) i Si quieres frontear són la conseqüència lògica d'una proposta artística que, efectivament, representa una estètica generacional però que si triomfa com ho fa aquests dies rebentant el Palau Sant Jordi divendres i dissabte és perquè Duki és un molt bon raper, de fraseig clar, ràpid quan cal i melòdic quan els versos fan de tornada, dotat d'una notable intuïció pop i amb una administració molt intel·ligent de l'autotune. I a l'escenari es mou amb naturalitat, preservant l'essència i la credibilitat del carrer sense subterfugis ni falsa modèstia.

És una estrella, i ho demostra amb canons de flames, un aclaparador joc de llums i un bon treball visual projectat des de tres pantalles. Al cap i a la fi, com canta a Ticket, està venent tots els tiquets i comptant els bitllets, però la seva actitud és als antípodes de l'ídol messiànic i del fatxenda inconscient; com ha fet després Quevedo a Donde quiero estar, Duki també s'adreça a la mare per reflexionar sobre l'èxit i per entendre contradiccions, identitats i renúncies.

Pendent del públic

Duki es passa tot el concert pendent del públic i vetllant perquè tothom estigui bé. Fins a tres vegades va aturar el concert de divendres a l'adonar-se que algun espectador es desmaiava o se sentia indisposat; quan passava això, demanava a la gent que obrís un passadís per acompanyar la persona cap a un lloc on fos atesa. "Gràcies per formar part d'aquesta nit històrica", va dir tot just començar un xou d'un parell d'hores; per tant, molt abans de veure l'entusiasme amb què el públic cantava cançons com Rockstar, Volando bajito, Sudor y trabajo, Sin frenos, Hello Cotto i Antes de perderte (un bon exemple de trap-reggaeton romàntic), que en aquesta gira estan rebent un tractament musical diferent perquè Duki ha decidit vestir-les de rock, amb una banda canònica de baix, bateria i guitarra (i teclats) i sacrificant bona part del repertori més reggaetonaire. Curiós efecte: un estil que havia engegat les guitarres al traster de les andròmines passades de moda les torna a situar a primera línia.

Durant bona part del concert fins i tot va planar pel Sant Jordi l'espectre del rap metal, com a Pintao, en què la combinació del riff de guitarra i les flames que pujaven cap al sostre feia pensar en una nit de glòria al Viña Rock. En altres moments, el toc de funk-rock lligava amb Red Hot Chili Peppers (Pininfarina), i quan la nit es posava més estrictament hip-hop ressonaven clàssics de la Costa Oest; per exemple, a Santo Grial, que va compartir amb l'hispanoargentí Dano ("el millor raper de parla hispana", va dir Duki), i sobretot a la rotunda Bottas. Aquí, com a la sessió número 50 de Bizarrap, l'argentí desplega tot el seu potencial com a raper, poderós, dominant i clavant rimes i rimes. El Duki que mana.