Cultura 23/04/2021

Dues bessones separades pel nazisme: la història amagada en un hostal de Sort

Josep Calvet investiga la vida d'una noia jueva que es va refugiar a Lleida

4 min
Bessones Nazis

BarcelonaUn dia d'abril del 2017, l'historiador Josep Calvet va rebre les fotografies d'un document. Es tractava d'una carta escrita el maig del 1944 que durant 73 anys havia estat oculta entre factures i notes en una vella carpeta de la Fonda Martí Cases de Sort. La carta tenia una destinatària, Rachel Gewürz, i estava adreçada a un domicili de Tel-Aviv. Havia estat enviada i tenia estampats moltíssims matasegells, però mai havia arribat a la Rachel i havia tornat a Sort. A partir d'aquell sobre i d'aquella carta, escrita en alemany, Josep Calvet, historiador i especialista en l'estudi del pas per Espanya dels refugiats que fugien del nazisme, va començar una investigació que el va portar a reconstruir la història de dues bessones separades pel nazisme: Fanny i Rachel Gewürz. El resultat és Sort-Tel-Aviv. Dues bessones separades pel nazisme (Pagès Editors).

La carta conservada a Sort

"Quan vaig tenir la carta i vaig repassar tota la correspondència generada per l'Ajuntament de Sort l'any 1944, vaig localitzar un escrit del dia 15 de maig notificant al governador civil el trasllat d'un grup de jueus a Lleida. L'escrit anava acompanyat d'una llista annexa on s'esmentava Fanny Gewürz, però a partir d'aquí ja no vaig trobar més documents", explica Calvet. En aquell moment, als arxius es va trobar en un carreró sense sortida, però va continuar la recerca per internet: "Segurament fa deu anys o més aquesta investigació no hauria estat possible", diu l'historiador. Una pàgina web d'arbres genealògics li va obrir una porta i va trobar el fill de la Fanny, Benjamin Neeman, que viu a Tel-Aviv.

Amb 14 anys van viatjar per separat i sense documentació

Calvet ha acabat reconstruint el recorregut d'aquestes dues bessones que van haver de marxar de Karlsruhe (Alemanya), on vivien amb els pares i els seus dos germans grans, el novembre del 1938, quan la persecució contra els jueus es va intensificar. Primer va marxar la Rachel i després ho va fer la Fanny. Totes dues, quan van pujar al tren, no tenien documentació i van encabir el poc que tenien en una maleta. Tenien només 14 anys. La seva mare, desesperada i sola –el seu marit havia estat deportat a Polònia–, temia per la vida dels seus fills després de la Nit dels Vidres Trencats i va decidir enviar-les a Estrasburg. Allà les dues germanes es van retrobar i es van poder abraçar. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, però, es van haver de tornar a separar. La Rachel va aconseguir un visat i va poder marxar a Tel-Aviv. La Fanny, en canvi, va començar un periple de cinc anys per França. "Va ser força dur, va viure tot aquest temps amagada en convents i altres llocs", relata Calvet.

El drama de creuar els Pirineus

La Fanny va escriure un diari, en francès, la llengua que va acabar adoptant. "La seva família em va deixar veure la part del diari on relata la fugida a través dels Pirineus, i és molt dramàtic", destaca l'historiador. A partir d'aquí, Calvet va traçar el recorregut que havia fet la Fanny i fins i tot va conèixer el guia que havia portat el grup, Floreal Barberà, que encara viu a França. "Quan el vaig anar a veure, em va dir que acompanyar-los, aquella primavera del 1944, va ser un error i una imprudència", assegura Calvet. L'expedició de la qual formava part la Fanny era de 62 persones, dues de les quals no van arribar a trepitjar mai Catalunya. El 7 de maig la Fanny escrivia: "Ens morim de gana i estem esgotats. El més gran del comboi camina gairebé sense forces i agonitza".

La Fanny i el qui es va convertir en el seu marit, Nathan Neeman

La Fanny, finalment, va aconseguir arribar a Sort. Va ser un diumenge a la tarda, poc abans d'anar a Lleida i Barcelona, per després traslladar-se a Cadis i embarcar cap a Palestina, quan va escriure la carta. "Com és que tenia l'adreça de la Rachel o si s'havien comunicat al llarg d'aquells cinc anys és una cosa que no he pogut esbrinar", diu l'historiador. Al llarg d'aquest recorregut, la Fanny va conèixer el qui seria el seu futur marit, amb qui es va casar tan bon punt van arribar a Israel. "Al principi van anar a viure a un quibuts, però crec que la Fanny ho va fer més per solidaritat que per res, no li va agradar gens i quan va tenir el seu fill, va marxar d'allà, perquè no volia que l'eduqués la comunitat, el volia educar ella". Les dues germanes es van retrobar a Israel, però ja mai van tornar a viure juntes. S'havien separat als 14 anys i es van retrobar quan en tenien 19. Era el novembre del 1944.

La desaparició dels pares

Quan Calvet va començar la recerca, la Fanny ja havia mort, però va poder fer arribar aquella carta a la Raquel. Elles havien aconseguit sobreviure. Els seus pares van desaparèixer. "No hem pogut esbrinar on van morir, l'últim que sabem d'ells és una postal que van fer arribar des del gueto de Cracòvia", diu Calvet.

Els dos germans grans de la Fanny i la Rachel van poder salvar-se perquè els seus pares també els van enviar a fora: havien d'emigrar a Palestina, però al final van refugiar-se a Anglaterra. La germana gran, la Chaya, també va acabar emigrant a Palestina i va tenir dos fills que van morir en una altra guerra, la guerra de Yom Kippur. L'Oser, l'altre germà, va anar a viure als Estats Units. Una diàspora. "I la resta de la família va patir les conseqüències de l'Holocaust en tota la seva intensitat, la majoria d'oncles i ties van morir", conclou Calvet.

stats