Drácula: el triomf de Van Helsing

Mark Gatiss i Steven Moffat per a BBC One i Netflix

En emissió a Netflix

Hi ha poques actualitzacions de personatges de ficció tan reeixides com la del Sherlock televisiu de Mark Gatiss i Steven Moffat, que encaixava a la perfecció en els modes del segle XXI sense renunciar a la seva essència. Els dos creadors britànics han entomat un repte similar amb Drácula, la minisèrie de tres episodis estrenada a Netflix que reprèn una altra de les figures més populars de la literatura britànica decimonònica. Però en aquest cas el resultat és molt menys satisfactori.

Gatiss i Moffat mantenen la idea de romandre fidels al fons i alhora prendre's tot tipus de llibertats amb la novel·la original. El seu Dràcula, el personatge, es reencarna en el danès Claes Bang (el protagonista de The square de Ruben Östlund), una elecció molt adient per com lliga el vampir amb tota una tradició reconeixible de Dràcules cinematogràfics, de Bela Lugosi a Christopher Lee passant per Frank Langella o George Hamilton, en la seva planta d'aristòcrata seductor tant elegant com mortífer. Però la principal aportació de la sèrie es troba en la redefinició de la seva nèmesi. A Drácula, Abraham Van Helsing es reconverteix en Agatha, una monja espavilada i descreguda (“soc com una esposa atrapada en un matrimoni sense amor per garantir-se un sostre”), àvida d'entendre les debilitats de Dràcula des d'una perspectiva racional. L'atracció que sorgeix entre Dràcula i Van Helsing, més intel·lectual que sexual, i la pròpia de dos pols oposats sempre pendents l'un de l'altre, es converteix en el principal atractiu i la part més sòlida de tota la sèrie.

Tres parts diferenciades

Els tres episodis de Drácula es corresponen més o menys amb tres parts de la novel·la i es plantegen de manera diferenciada. El primer té lloc als Carpats i homenatja tots els referents gòtics i les adaptacions més fidels a aquest gènere. Però troba el seu punt àlgid en una seqüència original en què Dràcula s'enfronta a un estol de monges comandades per Sor Agatha. El segon resulta arriscat per com se centra en un passatge elidit habitualment, el que ressegueix el viatge en vaixell del vampir fins a la costa anglesa, i esdevé per moments un potent conte de terror en alta mar. I el tercer, que trasplanta Dràcula a la Gran Bretanya actual, presenta la major dosi de potencial malbaratat.

Una qüestió plana sobre el resultat global: què interessava en concret de Dràcula a Gatiss i Moffat? Queda clar que els fascina el personatge, però, atrapats en la seva mirada saberuda, són incapaços de transmetre'n la capacitat de pertorbació o de romanticisme, mentre sobrecarreguen la trama de tics que es volen divertits, sorprenents o atractius. A Drácula hi ha enigmes, però no misteri. Ni tan sols quan es planteja el castell com un laberint, els creadors pensen en plasmar aquesta idea de forma visual com feien amb els palaus mentals de Sherlock. Així, en el seu conjunt la sèrie resulta un batibull de propòsits de vegades potents, de vegades gratuïts, que no aconsegueixen definir un concepte clar d'aproximació al personatge. S'apunten idees interessants com la naturalesa queer del vampir, la comunió de vides a través de la sang, que Lucy encarni no tant l'erotisme amoral com l'absència de por a la mort... Però Drácula pateix dels defectes propis d'algunes adaptacions postmodernes víctimes de l'excés d'estímuls i la manca d'abast real. La sèrie també peca d'un greu problema de to: bascula entre l'enginy típicament britànic dels dos protagonistes i una distància irònica constant que fa difícil prendre's seriosament els moments de vocació més dramàtica.