Don Ramón de Don Ramón

Sembla fàcil, això del teatre. Només fa falta un text, tot i que no sigui estructuralment destinat a ser representat sobre un escenari, un actor i un pianista que vagi complementant les paraules del còmic, però no! Una cosa tan senzilla com la descrita, i perquè surti com aquesta, necessita no tan sols molta feina, sinó també molt de talent. De talent aquesta en va sobrada, començant per qui li dona títol a la funció: Don Ramòn María del Valle-Inclán, basada en la petita biografia que li va dedicar un altre Don Ramón, Gómez de la Serna de llinatge i que ha convertit en carn de dramatúrgia Xavier Albertí, el qual no ha tingut ni tan sols necessitat de cap escenografia. A sobre de l’entarimat només un piano, el que toca Mario Molina, i un actor, que no interpreta el primer Don Ramón, sinó el segon, el qual conta la vida i no pocs miracles de l’altre. No tots, perquè de ser així la funció sobrepassaria la del Mahabharata de Peter Brook –nou hores. De fet, Gómez de la Serna, utilitza la versió curta de quan el dramaturg va anar a veure una funció d'El gran galeoto, de José Echegaray, el primer autor espanyol que guanyà el premi Nobel de Literatura, encara que sembli mentida, i que Toni Coll conta de meravella, però aquesta és una altra història, per la qual faria falta també molt més que una obra de teatre.

De totes maneres, el punt de partida és saborós de mena i el personatge una meravella, tant si és veritat com si és llegenda. Però clar, no sembla molt teatral només un senyor contant la vida d’un altre. Es necessita que el primer senyor tingui gràcia concentrada i que cada cop que obri el potet de les essències tot es converteixi en una divertida font d’informació amb la qual faci paleses la personalitat i característiques d’un personatge tan angulós com Valle-Inclán. L’encarregat que això sigui així d’immillorable és Pedro Casablanc, de qui no sabria com definir amb un sol adjectiu el seu treball, perquè qualsevol que empri sempre quedaria curt. Pedro Casablanc conta, canta, balla, recita… i aconsegueix que en un moment donat estem veient un Don Ramón i de cop i volta és l’altre, sense cap altre estri que la seva veu, sempre vestit igual. Sens dubte, una exhibició interpretativa, però no tan sols, perquè la de Xavier Albertí resulta no menys indiscutible, pel ritme i la fluïdesa que desborda aquest original retrat, que tot i només esbossat obté un resultat tan precís que sembla hiperrealista, on no sobra ni falta absolutament res. O sigui, una extraordinària meravella, que pel que fa el cas no és una redundància, una altra més de Don Ramón i de Don Ramón, que es pot veure al madrileny Teatro Español.