Cultura 16/10/2021

El doctor Villalonga, supòs...

60 anys de la publicació en català de ‘Bearn’ i 90 de ‘Mort de dama’

6 min
Amb la seva dona, Teresa Gelabert, i amb l’escriptor Antoni Mus, la seva esposa i Alicia Bernat de Llabrés, el 1973.

PalmaFa seixanta anys, l’octubre del 1961, es publicava –en català– al Club dels Novel·listes Bearn, i en fa noranta, Mort de dama. El seu autor, Llorenç Villalonga (1897-1980), constitueix un cas molt peculiar a la nostra literatura: detractor de l’escola poètica mallorquina i propulsor del cosmopolitisme amb la revista Brisas, falangista i després crític del franquisme, franctirador de l’escriptura en català, moix misantrop i tertulià habitual, la seva llar a Binissalem és ara la seva Casa Museu, de la Fundació Mallorca Literària. 

El que sabem del doctor Villalonga es deu, en bona mesura, a les seves memòries del 1967 –que ell mateix titula Falses– i que redactà, assenyala José Carlos Llop, per suggeriment de Joan Sales, l’editor de Bearn en català, i a la feina biogràfica i d’edició de la seva correspondència del poeta Jaume Pomar, així com a l’Autobiografía del seu germà Miguel. Però, com a bon felí, el personatge es fa esmunyedís: figures que apareixen amb un altre nom, que es literaturitzen, llocs màgics i il·localitzables. “Escric mentides una darrere l’altra –si em voleu tractar millor, digueu-ne fantasies”. 

No és estrany, així, que el mateix Llorenç Villalonga hagi estat transformat en personatge literari. Miquel López Crespí el feu protagonista de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i Román Piña el va treure al costat de Franco, aleshores governador militar de les Balears, a El general y la musa. Set dies, la novel·la de Miquel Horrach (Ifeelbooks) guanyadora del darrer premi Ciutat de Palma –que porta el nom del mateix Villalonga– l’ambienta en la seva etapa com a metge al Psiquiàtric de Palma, el 1941.

La família del pare –militar i que li va pronosticar que “no seràs res mai. Res de res”– està lligada a la possessió de Tofla, a Alaró, que diu Pomar que només va visitar un pic a la vida. Les arrels maternes són a Maó, amb una àvia que emigrà a Nova Orleans i sang de la colònia grega menorquina. La mare destacava per la seva bellesa i elegància. La seva mort fou “la tristesa més gran de la meva vida.”. Viu de nin a Menorca i la Corunya, on tractà amb Emília Pardo Bazán, així com a Bunyola.

Per eliminació: per no ser militar –com el seu pare i el seu germà Miguel–, ni capellà, ni misser, Llorenç es va fer metge. Els seus estudis el porten a Saragossa, que ell rebateja com a “Lerma Real del Ebro”. Ja aleshores col·laborava a El Día, el diari de Joan March a Palma, amb el pseudònim Dhey. De retorn a Mallorca, es relacionaria amb joves avantguardistes com Jacob Sureda, Miquel Àngel Colomar i Joan Alomar. Amb el pare d’aquest, el republicà i catalanista Gabriel Alomar –“el parent maleït de la família”–, hi mantingué un tracte cordial, tot i l’abisme ideològic. El 1930 es frustra el matrimoni de Villalonga amb Coloma Sureda, episodi novel·lesc amb rapte inclòs. Nedar –“estiu o hivern”, apunta Pomar– li resulta una activitat essencial: “Havia reeixit a fer-se una constitució atlètica gràcies a l’esport i a la gimnàstica”.

“Joan Carles té cara de beneit”

El 1931 publicà la seva primera novel·la, Mort de dama, a la qual l’aristocràtica Donya Obdúlia –inspirada en una tia seva– agonitza mentre al seu voltant pul·lulen extravagants personatges, com la poetessa d’origen jueu Aina Cohen, en la qual tothom va veure una ridiculització de l’Escola Mallorquina d’escriptors de l’època. L’escàndol fou sonat, fins al punt d’haver sentit Josep Maria Llompart que “hauria d’haver estat cremada tota sencera” l’edició “i ventades les cendres”. 

Els anys trenta –quan entra com a metge a l’Hospital Psiquiàtric– són de fascinació pel cosmopolitisme portat per la colònia estrangera, amb dones com la ballarina Eva Tay o la pintora Lou Albert-Lassard. El 1934 apareix la revista Brisas –nom que Villalonga detestava–, en la línia estètica de l’Europa del moment, que dirigeix i que pràcticament redactava: la seva tònica, diu, “fou l’esnobisme, però, principalment, l’humor”. Segons Jaume Pomar, demanà matrimoni a Eleanor Sackett, vídua de Jacob Sureda, i mantingué una “relació sentimental transitòria” amb Pazzis, una de les germanes d’aquest. Quan esclata el cop d’estat del 36 “només pensava en casar-me” i així ho fa, aquell novembre, amb la vídua Maria Teresa Gelabert. El 1937 s’instal·len a Binissalem, fugint “dels bombardeigs i l’escassesa d’aliments i d’articles de primera necessitat”, indica Pomar. En aquest entorn concep Bearn, narració “formada lentíssimament en aquella pau”.

El seu germà Miguel sobrevisqué uns pocs anys al conflicte, ja que morí el juny del 1946 –ara fa tres quarts de segle– a Bunyola, víctima d’una greu malaltia. De la seva breu producció literària destaca la novel·la Miss Giacomini –publicada fa 80 anys, el 1941–, una sàtira sobre la Mallorca provinciana i inspirada en un episodi real, l’actuació a Palma de La Bella Geraldine, interpretant la seva impactant Dansa serpentina.  

Les posicions de Villalonga es converteixen en un avantatge amb el nou poder: “Tenim l’orgull, el meu germà Miguel i jo, d’haver representat sempre la resistència anticatalana a Mallorca”. Es vesteix amb l’uniforme de la Falange i li dedica un poema. Però Joan Alomar, represaliat, i l’exgovernador republicà Antonio Espina, troben refugi al Psiquiàtric, en lloc de destinacions encara menys desitjables. “Respecte del feixisme”, escriu el 1974, “tot fou qüestió de geografia: qui fou sorprès per la guerra en una zona fou blau, i en una altra, fou roig”. “Llorenç Villalonga, feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d’anarquistes o comunistes els qui varen restar fidels a la República”, afegeix Baltasar Porcel. El metge i escriptor tornaria crític amb el règim amb el qual havia col·laborat. “Franco té més talent del que demostra en els seus horribles discursos”, comenta el 1952. I el 1969, del futur rei Joan Carles, designat el seu successor: “Té cara de beneit (...) La seva expressió és la d’un home que no creu en res, i sobretot, que no creu en ell mateix”. 

El darrer moix negre 

“Era molt més aconsellable adoptar la cautela dels moixos”, assenyala Pomar sobre Villalonga a l’episodi del rapte de la frustrada esposa. “Jo era un moix prim, lleig i aspre”, es retrata a si mateix, de jove. “El moix negre que tots els visitants varen veure sempre prop de Villalonga juga un important paper”, assegura Pomar. “Els diferents animals que li feren companyia al llarg de la vida sempre eren de color negre, del carrer (...) i sempre responien al nom de Moix, excepte el darrer, que es deia Proust”.  

Bearn, en castellà, no aconsegueix el premi Nadal –el guanya Rafael Sánchez Ferlosio per El Jarama– i el publica l’editor Pere Serra el 1956. Al pròleg, Camilo José Cela assenyala de l’autor que “probablement és jueu”, la qual cosa no fou del gust de Villalonga; si bé l’historiador Onofre Vaquer documenta un convers d’aquest llinatge, el 1391. Les relacions entre tots dos foren complexes. Charo Conde, primera esposa del Nobel gallec, deia de Villalonga que, quan parlava amb ell, li semblava fer-ho amb un home mort feia dos-cents anys. El 1971, el metge condiciona la seva continuïtat al jurat dels premis Ciutat de Palma “que no hi figuri Cela”.

Dos homes bons, els filòlegs Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll –aquest com a editor–, contribueixen a la reconciliació de Villalonga amb la cultura en llengua catalana, passant d’una mena d’empestat a un referent respectable. El 1961, Joan Sales li publica Bearn, a la fi, en català. Entorn de Llorenç Villalonga i la seva tertúlia al Riskal –on ara és l’Hort del Rei, a Palma–, hi trobam pràcticament el ‘qui és qui’ de la literatura en llengua catalana a Mallorca del darrer mig segle: Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Jaume Vidal Alcover, Josep Antoni Grimalt, Antoni Mus, Josep Maria Palau i Camps, Llorenç Moyà, Joan Bonet... Es fa amic de Mercè Rodoreda i de Joan Fuster. El 1963, recull Pomar, Villalonga dimitia com a jurat dels Ciutat de Palma en solidaritat amb Josep Maria Llompart per “una absurda polèmica provincial sobre uns nomenaments de fills il·lustres”. 

No pot sofrir els prodigis tècnics dels seus darrers anys –havia renunciat a obtenir el carnet de periodista perquè sabia que, a la prova, li farien escriure a màquina–, ni la Palma “bruta i plena de fum”, ni, sobretot, els automòbils ni els gratacels. La seva perspectiva desencantada del progrés l’abocà a la futurista Andrea Víctrix, premi Josep Pla 1973, recuperada recentment per l’editorial mallorquina Adia. Mor després d’una llarga malaltia degenerativa i al seu funeral hi acudeixen les primeres autoritats, entre elles el ministre de Cultura, Ricardo de la Cierva. Ja era un clàssic.

40 anys de la mítica posada en escena de Pere Noguera

Fou el 1981, fa quatre decennis, quan s’estrenà a Palma l’adaptació teatral de Mort de dama dirigida per Pere Noguera amb dramatúrgia de Guillem Frontera, en homenatge a l’autor, traspassat l’any anterior. Es va fer llegendari el gest de la mà esquerra de Catalina Valls Aguiló de Son Servera, com l’Obdúlia Montcada confinada al llit, mentre que el seu personatge a la maduresa anava a càrrec de Maruja Alfaro. Es va tornar a posar en escena el 1998.

La primera adaptació escènica de Mort de dama, segons l’historiador del teatre Antoni Nadal, data del 1970, a càrrec de Biel Moll i amb direcció de Ricard Salvat, i es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, amb Montserrat Carulla, Ovidi Montllor, Carme Sansa i Enric Majó, entre d’altres. El 2009, Marc Rosich i Rafel Duran en feren una tercera versió, dirigida per Duran i presentada al teatre Principal de Palma, amb Mercè Arànega com Donya Obdúlia i una brillant selecció d’intèrprets mallorquins. El 1997, Josep Pere Peyró va dirigir Faust, peça villalonguiana inspirada en Bearn, amb Simó Andreu. 

De fet, el conreu per part de Dhey de l’escriptura dramàtica fou notable, si bé sense gaire acollida. Segons Jaume Pomar, “a través de Sanchis Guarner, arribà a proposar dues obres” a la companyia Artis, aleshores vaixell insígnia del ‘teatre regional’, sense èxit. Probablement el més original del seu vessant teatral són els surrealistes Desbarats –que Frontera i Noguera posaren en escena el 2002–, inspirats en la seva amistat amb una família aristocràtica i als quals ell mateix i la seva dona apareixen amb els noms de Minos i Amaranta. Un dels Desbarats, La Tuta i la Ramoneta, integrà el 1969 l’espectacle Amics i coneguts, dirigit per José Monleón a Barcelona, amb Carmen Liaño, Guillermina Motta i Núria Espert, puntualitza Pomar. El 1985, la companyia madrilenya El Carro de Heno el transformà en un musical, El crimen del abanico.  

stats