"Es diuen, es fan i es prometen coses que s'assemblen terriblement a les dels nazis"

BarcelonaEls nazis no van conquerir el poder per la força. Ho van fer amb l'ajuda de les institucions, la classe política, els mitjans de comunicació i l'electorat. No tothom volia Hitler, però aquell home menut del qual alguns es mofaven, va acabar governant i duent a terme algunes de les seves promeses més terrorífiques. A Síndrome 1933 (Gatopardo, 2024), el periodista Siegmund Ginzberg (Istanbul, 1948) es trasllada als mesos previs a l'ensorrament de la República de Weimar i analitza com Hitler va conquerir el poder i fa analogies amb el present.

Ginzberg, fill d'una família jueva que va emigrar a Itàlia a la dècada dels 50, confessa que d'un quant temps ençà té una poderosa sensació de déjà-vu. Llegeix i veu les notícies, escolta les tertúlies i el que es comenta al tren i als bars, i té la impressió que tot plegat ho ha llegit, ho ha vist i ho ha sentit en un altre moment i en un altre lloc. El periodista deixa clar, al llibre, que la història mai es repeteix i, si ho fa, no es repeteix exactament de la mateixa manera. Però les analogies que va desgranant, esgarrifen. "Confesso que quan vaig escriure el llibre no era conscient que seríem on som ara: Trump ha arribat a la Casa Blanca, amb el beneplàcit i el suport dels milionaris, com van fer, en el seu moment, els grans industrials i banquers a Alemanya, i hi ha un auge de la dreta, de la intolerància, de la violència verbal i de la falsedat –reflexiona Ginzberg–. A Itàlia governen els admiradors de Mussolini i hi ha la possibilitat que els hereus dels nazis arribin al poder a Àustria i Alemanya. Ells diuen que Hitler era un socialista antisemita i ells, en canvi, asseguren que són el contrari: un partit conservador. Poden canviar la narrativa i els noms, però diuen, fan i prometen coses que s'assemblen terriblement a les que deien, feien i prometien els nazis", afegeix.

Les similituds entre les promeses de Hitler i de Trump

L'autor posa molts exemples. Aquest gener, Donald Trump, en una roda de premsa, va suggerir que podria utilitzar l'ús de la força militar o pressions econòmiques per annexionar-se el canal de Panamà i Groenlàndia. "Els necessitem per una qüestió de seguretat econòmica", va afirmar des de la seva residència de Mar-a-Lago. "Hitler estava convençut que era qüestió de vida o mort per a Alemanya conquerir 'l'espai vital' a l'est. A diferència de Trump, Hitler ho deia de manera privada als seus generals", detalla Ginzberg.

A Hitler el van votar molts obrers, agricultors, els més castigats per la crisi, els que estaven a l'atur, els decebuts de la burocràcia, dels serveis públics, de la ineficiència i de la inestabilitat dels governs; els qui tenien por de la inseguretat, de la pèrdua dels costums, i dels comunistes; els que creien que tot era culpa dels jueus i dels suposats enemics d'Alemanya... Al Reichstag es van celebrar eleccions el 1928, el 1930, el juliol de 1932, el novembre de 1932 i el març de 1933. El partit de Hitler va guanyant votants en cada elecció: va passar de 800.000 vots a 17,3 milions. Paral·lelament, el nombre de votants va augmentar durant aquest període: de 30 a 39,3 milions. La República de Weimar havia temut durant anys la violència revolucionària, les barricades, un cop d'estat... Tanmateix, la va destruir un seguit d'eleccions amb sufragi universal i una participació cada cop més alta. I també l'actitud de la resta del govern: el març del 1933, el Parlament alemany va decidir donar el poder absolut a Hitler. La llei de concessió de plens poders es va aprovar amb 444 vots a favor i 94 en contra.

La mala fama de la política

"Tenim el mal costum de donar molta importància a les campanyes electorals i quasi cap als resultats electorals– lamenta el periodista–. Trump va obtenir els mateixos vots que les eleccions anteriors. Van ser els demòcrates els que van perdre 10 milions de vots. S'haurien de preguntar per què no van poder arribar ni tan sols als seus propis electors. Hi ha un gran esgotament respecte a la democràcia. La política avui no té gaire bona fama. Se la considera corrupta, mentidera, allunyada de les necessitats de la gent i, sobretot, incapaç i ineficient. Exactament la mateixa cançó que repetien una vegada i una altra als anys 30 els enemics de la Constitució de Weimar", assenyala Ginzberg. Hitler era considerat un líder antisistema i revolucionari, l'home que havia de canviar la política alemanya, fer fora als corruptes, aconseguir que les coses funcionessin i, sobretot, fer gran Alemanya. Va enganyar i convèncer molts alemanys, fins i tot als que no simpatitzaven amb els nazis.

Hitler va aconseguir mantenir i augmentar el consens mentre va fer el que havia promès. "Per fer-ho va instaurar una dictadura ferotge i personal, va massacrar als adversaris polítics interns i després els jueus i altres pobles. En lloc de fer gran Alemanya, la va portar a la destrucció. El mateix que va fer Mussolini. Per això durant diverses generacions era impensable que els nazis tornessin a governar Alemanya. Però ¿quantes generacions guarden la memòria? Estic convençut que recordar, només pot ser positiu", conclou el periodista, que deixa clar que no pot fer cap pronòstic. Tanmateix, alerta del mal que pot fer tot plegat. El Reich nazi, segons els seus dirigents, havia de durar mil anys i en va durar deu. La dictadura de Mussolini en va durar vint, la de Franco trenta-sis. Així i tot, les conseqüències van ser terribles: "Els danys que van provocar als seus propis països i als altres són incalculables", lamenta Ginzberg. Actualment, ens pot semblar que la democràcia és definitiva i indestructible. A l'Alemanya de Weimar també ho creien. Consideraven irreversibles la democràcia representativa, les eleccions lliures i la concurrència de diferents partits. Al final del llibre, l'autor escriu: "Les analogies no representen una predicció; que circumstàncies similars desemboquin en uns fets determinats no implica que el resultat es repeteixi. Encreuem els dits, perquè podria ser pitjor".