Cultura 15/08/2021

Distopies per a una època distòpica: quan la realitat s'acosta a la ciència-ficció

Ricard Efa, Manuel Bartual i Jaume Pallardó projecten al futur les angoixes del present pandèmic, la crisi climàtica i el poder de les corporacions

6 min
Fotograma de 'Blade Runner', una de les grans distopies cinematogràfiques

Barcelona“Sembla una pel·lícula de ciència-ficció”. Quantes vegades hem dit això en l'últim any i mig? Per ser més precisos hauríem d'acotar la frase a un dels subgèneres més atractius de la ciència-ficció, la distopia, que explora un possible futur en què l'evolució de la societat comporta unes condicions de vida pitjors en algun aspecte o en general. Però si el 73% de la població creu que els joves d'ara viuran pitjor que els pares –segons una enquesta recent del Centre d'Investigacions Sociològiques– no és estrany que els relats distòpics comencin a sortir com bolets en tots els àmbits.

“La distopia és la narrativa dominant de la ciència-ficció des dels anys 60 i 70, quan els autors del gènere s'allunyen de la fascinació per la tecnologia i la ciència de la generació d'Isaac Asimov i Arthur C. Clarke per acostar-se més a la sociologia”, explica Jordi Sánchez Navarro, programador del Festival de Sitges i director del màster de cinema fantàstic i ficció contemporània de la UOC. “Però de distopies sempre n'hi ha hagut, perquè quina època no és distòpica? El segle XX és un seguit de crisis: des de la Primera Guerra Mundial a la Segona passant pel crac financer, la Guerra Freda i la crisi del petroli dels 70. I l'obra d'autors distòpics com Ballard està molt vinculada a les ansietats del seu temps: crisi energètica, crisi climàtica, escassetat de recursos, superpoblació...”

Present ciberpunk

Per al sabadellenc Ricard Efa, autor d'una vintena de còmics –la majoria per al mercat francobelga–, la distopia és, senzillament, el gènere en què es troba més còmode. “El que llegeixo més és ciència-ficció, i si és distòpica és perquè som una generació que ha crescut amb les pors atòmiques. Em surt de manera natural evocar les angoixes polítiques que tinc, des del canvi climàtic a la deriva autoritària d'Occident”.

Aquestes idees són troncals en el seu debut literari, Les màquines del caos (Mai Més, 2021), situat en un futur dominat per grans corporacions tecnològiques contra les quals lluiten uns hackers activistes connectats a la xarxa a través d'implants neuronals. Reflexions sobre la intel·ligència artificial i el transhumanisme travessen una història trepidant que no amaga que és deutora d'obres del subgènere ciberpunk com Ghost in the shell, Neuromante, Akira i Matrix. “El ciberpunk anticipa els grans comportaments socials i els moviments empresarials de l'actualitat –diu Efa–. Els que hem crescut amb aquests referents som conscients de viure en un món pràcticament ciberpunk on es qüestiona la nostra identitat, el nostre comportament a les xarxes i l'individualisme extrem de la societat”.

Coberta de 'Les màquines del caos', de Ricard Efa.

Més enllà d'etiquetes, per a l'autor la funció principal de la distopia és, com la de qualsevol altre gènere literari, interrogar-se sobre la naturalesa humana. “Vivim en una societat canviant però que encara està estructurada amb conceptes del segle XX que van sorgir com a solució als conflictes del segle XIX –diu Efa–. Però la definició d'ésser humà és complexa i ha anat canviant al llarg de la història. ¿Ser humà és tenir consciència? ¿Ha d'estar lligat a un cos humà per força? Són preguntes que plantejo, però no en tinc les respostes”.

El malson pandèmic fet realitat

Els autors de ficcions distòpiques no acostumen a veure com es fan realitat, però Jaume Pallardó Segarra sí que ha comprovat com algunes de les seves intuïcions es complien. Al còmic La muerte rosa (Che Books, 2018-2019) aquest autor valencià va imaginar un futur en què la Terra s'està recuperant d'un virus mortal que ha delmat una població que ara viu en ciutats independents. La nova normalitat d'aquest món implica viure semiconfinat a casa, comunicar-se per videoconferència, rebre el menjar a domicili i sortir a l'exterior sempre amb uniformes estancs. Els protocols sanitaris dominen la vida quotidiana, la feina i les relacions socials en un clima d'asèpsia i conformisme trencat per veus escèptiques que titllen el virus d'invenció de les elits per tenir la població dominada.

Portada de l'edició integral de 'La muerte rosa'.

Pallardó és conscient que La muerte rosa “sembla un malson febril provocat per la pandèmia”, però en realitat la idea de la història ve del 2014, quan es va produir el brot d'Ebola a Guinea que va infectar dos missioners i una infermera a Espanya. “La pandèmia ha provocat un salt endavant en coses que ja formaven part de la nostra vida: passem molt temps tancats, vivim entre dispositius electrònics, ens porten el menjar a casa... Però alhora seguim sentint la necessitat de connexió social”. Una de les escenes més excèntriques de La muerte rosa és quan Pallardó imagina una mena de ball de saló en què tothom porta el seu EPI. Durant la pandèmia, un dia es va quedar glaçat al veure per la televisió el personal d'un hospital vestit amb EPI i ballant sense parar. La realitat és sempre la millor de les ficcions.

Narratives heroiques

La distopia no és només un territori adequat per a la prospecció de futurs i per plantejar preguntes filosòfiques. Té èxit també pels seus mecanismes narratius, molt potents per construir històries que atrapen el lector. “Les grans novel·les o pel·lícules distòpiques solen estar protagonitzades per un heroi enfrontat a l'escenari de dificultats plantejat –apunta Sánchez Navarro–. La distopia proporciona a l'heroi un objectiu molt concret: desmuntar la societat on viu. Per tant, sovint són narratives heroiques i no és estrany que hi hagi tantes sagues fantàstiques young adult com Els jocs de la fam ambientades en mons distòpics”.

Pallardó també destaca el potencial visual del gènere distòpic: “Et dona una sèrie d'imatges que són més atractives que les d'una història realista, però en última instància també serveixen per parlar del nostre món, perquè són un mirall distorsionat de nosaltres”. Efa hi coincideix i, de fet, la seva novel·la està plena d'imatges poderoses que, d'altra vegada, ha preferit descriure i no dibuixar. “Pel meu bagatge com a dibuixant, sempre imagino les escenes a partir d'imatges, però aquí m'he allunyat dels vicis de l'autor de còmic i he preferit no definir-ho tot tant i deixar que el lector completi les escenes”. Sobta, tanmateix, que, sent un gènere tan visual, Efa l'hagi escollit per al seu debut literari i no per a un dels seus còmics. “Al contrari, així m'he estalviat dibuixar molts edificis i coses molt feixugues”, diu Efa amb humor.

Un paradís que no és el que sembla

Tampoc han optat per crear la seva distopia en un mitjà visual Carmen Pacheco i Manuel Bartual, els autors del podcast de ficció sonora Santuario , disponible a la plataforma Audible, que situa l'acció en un món futur castigat per la catàstrofe climàtica on la contaminació de l'aire dificulta la gestació de les criatures i multiplica els avortaments espontanis que posen en risc la vida de les mares. El santuari del títol és un refugi net de contaminació i aïllat del món per una cúpula on esperen el moment de donar a llum un grup de mares com la Pilar, que tot just arribar-hi comença a sospitar que alguna cosa no encaixa en aquest oasi de felicitat.

Portada del podcast 'Santuario', de Manuel Bartual i Carmen Pacheco.

Bartual, conegut pels seus fils de Twitter però també com a dibuixant, guionista , novel·lista i creador de formats televisius , va esbossar les idees de Santuario fa un parell d'anys. “La nostra idea inicial era parlar d'intel·ligència artificial –explica–, però rumiant en quina mena de món tenia lloc va ser com vam arribar a la part distòpica”. Imaginar un món distòpic amb els recursos de la ficció sonora no va representar cap problema. “És un llenguatge que s'adapta al gènere tan bé com els altres –defensa Bartual–. Una narració sonora pot evocar moltes imatges, i més una com Santuario, que té un treball d'edició sonora molt important al darrere. Em resulta molt interessant suggerir i és fàcil que l'oient s'imagini que està veient una sèrie sense trobar a faltar les imatges”.

Amb la pandèmia, Bartual va perdre una mica les ganes de futurs distòpics i va crear en solitari una altra audiosèrie, Biotopía , de to humorístic i ambientat en una utopia tecnològica en què científics d'arreu del món experimenten amb les lleis de la física. “Durant el confinament necessitava un lloc feliç per refugiar-m'hi i Biotopía va ser la meva teràpia”, resumeix. Tanmateix, la trama del podcast –estructurada en forma de butlletins informatius– mostra com sota les llambordes de les utopies sempre hi ha una platja distòpica. “És que són les dues cares de la mateixa moneda –assenyala Sánchez Navarro–. Per construir una utopia sempre s'ha de deixar fora algun element, totes les utopies tenen els seus danys col·laterals i excrescències”.

Tres distopies clàssiques que no perden vigència

1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i Un món feliç d'Aldous Huxley, les tres grans distopies literàries de mitjans del segle XX, segueixen parlant de temes actuals i, segons Sánchez Navarro, servint de models per a la majoria de relats distòpics posteriors. “Totes les distopies de caràcter sociològic i tecnològic venen de 1984, que no ha perdut vigència perquè encara vivim en el món que es va crear després de la Segona Guerra Mundial. Més sofisticat, amb nous comportaments, però on la comunicació encara és l'eina principal per al control de la població. I el món feliç de Huxley és l'arrel de totes les distopies biotecnològiques, un tema que està molt present en la societat i cada vegada ho estarà més”. Fahrenheit 451, que descrivia una societat en què els llibres estan prohibits i els bombers es dediquen a cremar-los, seria per a Sánchez Navarro el model d'un tercer tipus de distopia: la poètica.



stats