Col·leccionar videoart: dificultats i recompenses

BarcelonaArriben els mesos forts del videoart a Barcelona. Aquest dimarts Fito Conesa i Siddarth Gautam Singh inauguren el Festival Loop al Born amb la performance Ménagerie. La nova edició de la Fira Loop se celebrarà entre els dies 15 i 17 a l'hotel Almanac Barcelona. En un món infestat d'imatges la capacitat del videoart per donar una mirada punyent i immediata de la realitat està superant les condicions específiques del seu mercat.

El repte de col·leccionar un intangible

“Un col·leccionista de vídeo ha de ser un col·leccionista compromès, que no tingui una relació fetitxista amb l’objecte”, afirma la directora artística de Loop, Carolina Ciuti. És lògic: el vídeo és un mitjà intangible i infinitament reproduïble. “No té aquesta característica de raresa que tenen les altres obres d’art”, afegeix. Sovint els col·leccionistes de videoart fan també el paper de mecenes, perquè participen en la producció de les obres i, segons l’acord que subscriguin amb l’artista, poden tenir dret a quedar-se un exemplar del vídeo. “Els col·leccionistes de videoart mostren valentia i un sentit més avançat del col·leccionisme”, diu la directora de la galeria Àngels Barcelona, Gabriela Moragas.

“El col·leccionisme del vídeo no es pot resoldre amb la possessió d’un objecte que t’emportes a casa i molt sovint es tradueix en una participació que va més enllà de l'adquisició”, subratlla Ciuti. El que compren els col·leccionistes són els drets d’exposició pública, recollits en uns certificats que també poden incloure les condicions específiques a l’hora d’exposar-lo i que el col·leccionista rep quan compra una obra. “El videoart el van començar a comercialitzar les galeries com si fossin fotografies seriades o gravats, però hi havia d'haver un encaix molt ben travat amb la llei de la propietat intel·lectual de les obres audiovisuals, que estan molt ben regulades, però quan es pensava en obres audiovisuals es pensava en pel·lícules”, diu la directora d'Innovació, Coneixement i Arts Visuals de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Eva Sòria. Per això, Sòria troba molt important el protocol de compravenda que han desenvolupat a la fira Loop. "És fonamental", subratlla.

Poder participar d’un mercat en ebullició

El mercat del videoart està en plena expansió. Els museus i les fundacions artístiques han sigut sovint un puntal i un estímul perquè els col·leccionistes particulars també en comprin. “El mercat del videoart s’està ampliant, ja sigui per una qüestió generacional o perquè el públic ja ha integrat el vídeo com un format artístic, com va passar amb la fotografia”, afirma Gabriela Moragas. El públic que és més sensible cap a aquest llenguatge és el que ha nascut en un món “fet d’imatges en moviment”, com diu Ciuti; és a dir, el que ara té entre trenta i quaranta anys.

Tenir versions importants d’una obra d’art

El model de les edicions limitades es va implantar en el camp del videoart als anys 70, com s’havia fet abans amb la fotografia, i s’ha mantingut. Malgrat tot, hi ha hagut casos que han aixecat polseguera, com el de The Way Things Go, el conegut vídeo de Peter Fischli i David Weiss. Els col·leccionistes que n’havien comprat exemplars per milers d’euros es van queixar que n’aparegués una edició en DVD amb un preu molt assequible. És una paradoxa: “Com que el vídeo és intangible i infinitament reproduïble, quan intentes aplicar-hi la restricció que suposa l’edició limitada per garantir la màxima circulació del vídeo, et trobes amb aquestes contradiccions”, explica Ciuti.

Un sector poc especulatiu

El mercat de l’art és essencialment el primari, és a dir, el de les galeries. “Està claríssimament fora de l’especulació”, diu Moragas. A les cases de subhastes només hi han arribat, amb preus astronòmics, peces com vestits i objectes de vídeos d’artistes contemporanis consagrats, com Shirin Neshat i Mathew Barney. Aquest últim és conegut per un conjunt monumental de cinc vídeos titulat The Cremaster Cycle que va requerir una producció pròpia d’un film convencional. Aquestes peces són conegudes com auxiliary goods i són fruit de l’intent d'"objectualitzar” els vídeos per part del mercat. 

Un llenguatge artístic a prova dels NFT

Els NFT també han arribat al mercat del videoart, perquè els artistes fan servir la tecnologia de la cadena de blocs o directament els NFT per fer els seus vídeos. El videoart evoluciona ràpidament segons el ritme de la tecnologia, i això no sembla comprometre la seva essència. “El debat dels NFT en el camp global de l’art està una mica obsolet, perquè el boom es va produir durant la pandèmia i en canvi, en el camp del vídeo, encara hem de veure quin impacte pot tenir”, adverteix Ciuti. Pot ser que els artistes facin servir la tecnologia de la cadena de blocs per vendre els seus treballs com obres úniques, però a més els NFT són “un nou format tecnològic” del qual sorgeixen uns treballs que a vegades no són ni vídeos ni obres d’art. Així i tot, hi ha col·leccions de videoart molt respectades, com les de la fundació Kadist, establerta a San Francisco i París, que estan invertint molts esforços en el col·leccionisme de NFT. El temps dirà.