La llavor diabòlica de Darren Aronofsky germina a Venècia

VenèciaGuanyador del Lleó d’Or de Venècia l’any 2008 per El lluitador, el film amb Mickey Rourke, Darren Aronofsky mereix ser considerat un dels directors de l’òrbita de Hollywood amb una obra més compacta i coherent. Des de Pi (1998) i Rèquiem per un somni (2000), el novaiorquès no ha deixat d’ampliar l’abast del seu projecte cinematogràfic, basat en la construcció de films laberíntics i en una concepció cristiana (i moralista) del patiment com a forma d’ascensió espiritual.

A la roda de premsa del seu nou film, Mother!, presentat a concurs ahir a la Mostra i protagonitzat per Jennifer Lawrence i Javier Bardem, Aronofsky va voler sumar-se a la llarga llista de directors de Hollywood que aquest any han presentat a Venècia paràboles sobre la realitat contemporània. “Vaig escriure aquesta pel·lícula en cinc dies empès per la impotència i la ràbia davant del que està passant al nostre planeta”, va dir el director nord-americà.

Aronofsky va vincular Mother! amb la seva preocupació per temes com la desigualtat, la superpoblació o l’explotació del planeta, qüestions que es perfilen, sense gaire profunditat, en el rerefons d’una pel·lícula que juga contínuament amb els canvis de registre. El que comença com un drama intimista sobre un poeta turmentat pel bloqueig creatiu (Bardem) i una jove mestressa de casa que desitja concebre un fill (Lawrence) esdevé un thriller en què Ed Harris i Michelle Pfeiffer fan d’impertinents intrusos a la llar del matrimoni. I aquesta només és la primera ruptura d’un film que gira, amb pols terrorífic i surrealista, entorn d’una situació alarmantment arquetípica: una dona embarassada i neuròtica que no accepta un paper secundari en la vida del seu marit, un artista exitós i narcisista.

Homenatjant La llavor del diable de Roman Polanskii La resplendor de Stanley Kubrick -a més d’ El ángel exterminador de Buñuel, segons va apuntar Aronofsky-, la pel·lícula es precipita, amb esperit kamikaze i un excés de pirotècnia digital, en una delirant espiral de bogeria filtrada per la mirada trastornada de la protagonista, un recurs que remet a Cigne negre (2010). Elefantíaca i tediosa, la pel·lícula es fa forta en la seva nul·la por al ridícul, fet que permet a Aronofsky expressar-se amb una llibertat anàrquica, tot i que també posa al descobert la negligència del director a l’hora d’invocar la veritable cara, bella o sinistra, de la luxúria humana, de l’amor d’una mare (i un pare) pel seu nadó, o de la passió d’un autor per l’acte d’escriure.

Jim Carrey i Michael Caine

Fora de la competició oficial, ahir la Mostra va presentar dos documentals centrats en els records de dos grans actors: el comediant nord-americà Jim Carrey i la llegenda britànica Michael Caine. En el cas de Carrey, la fascinant Jim & Andy: the great beyond, dirigida per Chris Smith, es construeix a partir d’unes filmacions, amagades durant vint anys per l’actor, en les quals es mostra la performance que va dur a terme Carrey durant el rodatge de Man on the Moon, el biopic de l’humorista Andy Kaufman dirigit per Milos Forman el 1999. Amb la complicitat de Lynne Margulies i Bob Zmuda, l’antiga parella i el principal col·laborador de Kaufman, Carrey va decidir posar-se en la pell de l’irreverent Kaufman les 24 hores del dia.

El documental combina filmacions del projecte -censurat per la productora Universal per evitar que Carrey semblés “un cabró”-, imatges d’arxiu de Kaufman i Carrey, i fragments d’una entrevista recent amb Carrey, retirat completament de l’actuació. I, més enllà del to excessivament autocompassiu d’alguns fragments en què Carrey presenta la seva trajectòria a Hollywood com un infern deshumanitzat, la pel·lícula esdevé un magnètic exercici sobre la llibertat artística i la plenitud existencial que troba un actor entre les estretes parets d’una personalitat fingida.

Per la seva banda, al documental My generation, Michael Caine guia l’espectador en una visita nostàlgica al Swinging London dels anys 60. Passejant-se en vaixell pel Tàmesi, al vespre, mentre sona la cançó Waterloo sunset dels Kinks, Caine rememora l’esperit rebel que va portar un grup de joves de classe obrera a doblegar el rígid teixit social britànic. Amb els testimonis de Paul McCartney, Marianne Faithfull i la model Twiggy, entre d’altres, el director David Batty imprimeix la llegenda d’aquesta generació a cop d’elèctrics muntatges d’imatges de films de l’època, noticiaris i magazins televisius. My generation és un viatge efervescent i superficial pels accents, les cançons, els pentinats i les minifaldilles que van capgirar la cultura d’una era.