Descans etern

Mai no ho havia vist ni escoltat. El segon i darrer bis que els membres de la Fundació Studium Aureum interpretaren en el dia de la inauguració de la nova temporada es va convertir en la peça més important del concert, la que va eclipsar el programa complet, ja per si mateix sucosament ambiciós. Coses que passen. Moments en els quals una prodigiosa sensació envaeix tot un espai en un moment determinat. I així va succeir dilluns a l’Auditori del Conservatori. Per una altra banda, abans d’aquest final, trist i enlluernador alhora, l’expectació no era poca. Studium Aureum, amb un cor i una orquestra de cambra, gosava enfrontar-se amb el fragorós himne que va enaltir la coronació de Jordi II com a rei de la Gran Bretanya. Un honor que va recaure ni més ni menys que sobre George Friedrich Händel, gràcies al fet que ja havia aconseguit la nacionalitat anglesa. Conta Joan Carles Simó en el programa de mà que dia 11 d’octubre de 1727 Händel havia prescrit per a la interpretació del gran dia quaranta-set cantaires i cent seixanta músics, amb la consegüent desproporció. Per part seva, Carles Ponseti va armar la seva esquadra amb vint músics i trenta-cinc cantaires. Una diferència considerable, de la mateixa manera que ho és la desproporció entre l’auditori del Conservatori i l’abadia de Westminster, per compensar una mica, si més no, l’hipotètic decalatge amb qualsevol audició anterior.

La vetllada es va iniciar amb el Concerto Grosso op. 3. núm. 2 HWV 313, el qual acaba amb una Gavota amb reminiscències del The King Shall Rejoice. Una peça que es converteix en el lligam més idoni per encarar el famós Zadok The Priest, la primera de les quatre composicions que formen el bessó del programa. Per una altra banda, també va servir per marcar i mostrar el superb nivell pel qual va transitar l’orquestra des de la seva primera intervenció. Començà l’himne a la coronació amb l’esmentada història del sacerdot Sadoc quan va ungir Salomó com a nou rei dels israelites. El cor va fer acte de presència, poderós, segur. I així va seguir amb My heart is inditing, amb menys volum, més delicat. The King Shall Rejoice i Let thy hand be strengthened completen Four Coronation Anthems, un concert amb el qual, d’alguna manera, vàrem poder veure i sentir, per part de la formació, una manera d’interpretar diferent de la que ha estat habitual al llarg dels anys, tot i que sense perdre cap ni una de les seves característiques. El primer bis, bel·licós, un tast de l’oratori Juditha Triumphants, de Vivaldi, que fins i tot va fer augmentar els decibels dels aplaudiments. El segon, als antípodes del primer, l’oració que va compondre James Whtibourn l’any 2002, Eternal Rest, per encàrrec de la reina Elisabet II de la Gran Bretanya quan va finar la Reina Mare, va servir per acomiadar Paco Forteza, músic i luthier, amb una pregària per part de Carles Ponseti: Que ningú no aplaudexi. Ningú ho va fer i segur que així ell va poder sentir la puresa del soroll del silenci.