'DAU. Degeneration': una sèrie tan bèstia que no tothom l'aguantarà fins al final
Ilià Khrzhanovski reconstrueix la decadència del sistema soviètic en un projecte a escala d'aquell deliri dictatorial
'DAU. Degeneration'
Ilià Khrzhanovski i Ilià Permiàkov per a Phenomen Berlin Filmproduktion. En emissió a Filmin
Poques persones poden presumir de tantes contribucions clau a la ciència com Lev Landau, el geni de la física soviètic. A principis d'aquest segle, Ilià Khrzhanovski va pensar en dedicar-li una pel·lícula. Però la idea va acabar derivant en un projecte molt més ambiciós. De fet, monumental. Megalòman. El director rus va decidir aixecar una rèplica de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de les Ciències, la divisió teòrica del qual va dirigir Landau. L'Institut DAU va esdevenir un estudi de rodatge de dimensions gegantines que volia reproduir l'ambient de la Unió Soviètica fins al més mínim detall. Khrzhanovski va submergir alguns actors, un grapat de figures de renom de la ciència i l'art, i centenars d'intèrprets no professionals en aquesta realitat alternativa durant mesos i va filmar-ne les interaccions. La llegenda que envolta aquest rodatge ha adquirit proporcions quasi mítiques. El conjunt d'obres que n'havien de sortir, entre pel·lícules, sèries i peces multimèdia, ens parlen d'una ambició delirant. Fins ara ens n'han arribat una pel·lícula, DAU. Natasha, i una sèrie, DAU. Degeneration, estrenades a l'últim Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona i accessibles a Filmin.
En la línia cronològica del projecte, DAU. Degeneration s'hauria d'haver estrenat l'última perquè ressegueix la decadència i el final de l'institut esmentat. La institució funciona com a mostra encapsulada de la societat soviètica, amb el proletariat (els treballadors de la cantina que acaben sempre trompes de vodka), els professionals especialitzats, els estudiants, els gerents polítics i un líder ja només simbòlic, Lev Landau, incapacitat a causa d'un accident. A través d'aquest microcosmos més claustrofòbic que expansiu es ressegueix la deriva del projecte socialista cap a una societat totalitària amb tendència a l'autodestrucció. A l'inici, un dels professors subratlla l'equivalència entre el cristianisme i el comunisme, una religió sense Déu igualment messiànica. La idea es desenvolupa més endavant en una xerrada sobre la impossibilitat d'esborrar la religió de qualsevol àmbit. DAU. Degeneration integra les reflexions teòriques de filòsofs, neuròlegs i sociòlegs a cada episodi, i el tipus de discurs que s'estableix també ens parla de la decadència de l'institut. Ens trobem en plena Primavera de Praga i l'URSS decideix sufocar qualsevol espurna de revolta o renovació. També dins l'institut, on els veterans miraven amb mals ulls les formes d'oci occidentalitzades dels estudiants. A partir del cinquè episodi, el nou director procedent del KGB hi introdueix un grupuscle de neonazis que hi van imposant la seva llei i anticipen el gir ultranacionalista del país.
Sexe, violència i neonazis... reals
L'opció de posada en escena d'Ilià Khrzhanovski i el codirector Ilià Permiàkov recorda la del Lars von Trier d'Els idiotes i Dogville: càmera en mà segueix constantment els personatges, des d'una perspectiva naturalista que alhora subratlla l'artificiositat de tot plegat. L'experiment de DAU. Degeneration resulta atractiu i radical excepte quan el director més s'esforça en molestar de manera explícita. Al tram final, Khrzhanovski no pot evitar una certa fascinació pels neonazis que han entrat a l'institut, encarnats per militants d'ultradreta reals. El director els regala unes quantes escenes de sexe i violència explícita (el degollament gratuït i cruel d'un porc) amb què vol sintonitzar amb aquell cinema extrem dels setanta que ens situava al caire de l'abisme. Però aquí l'aposta per l'efecte xoc genera la sensació contrària, la d'una provocació fàcil i de curt abast en un projecte amb una visió de la radicalitat molt més ambiciosa.
