Observatori
Cultura 06/08/2023

Daniel Harding i la C.O.E. fan enlairar el Festival de Pollença

La Chamber Orchestra of Europe dona el tret de sortida a la seixanta-dosena edició del Festival de Pollença

2 min
Daniel Harding, al capdavant de la Chamber Orchestra of Europa.

PalmaMagnífic, un eufemisme. Encisador, s’acosta. Resulta difícil definir amb un sol adjectiu el concert que va donar el tret de sortida a un Festival de Pollença que ha remuntat anys difícils i avui es troba de bell nou al cim, grimpant pam a pam, edició rere edició. Ja són seixanta-dues les que contemplen la gran efemèride musical de la nostra història. Daniel Harding amb la Chamber Orchestra of Europe és un luxe, dels de veritat, i una garantia que no té cap possibilitat de decebre el respectable, el qual, per descomptat, omplia el claustre de Sant Domingo. El director anglès ha triat un programa que en principi podria resultar estrany. Per una banda, la primera part es va iniciar amb l’Obertura Coriolà. op. 62 en do menor, la visió d’un Beethoven que ben segur admirava el general romà que es va rebel·lar contra l’imperi, de la mateixa manera que degué conèixer la història a través del magnífic i hagiogràfic relat de Shakespeare, que, per descomptat acaba en tragèdia. Un material d’indiscutible substància que en poc més de vuit minuts li va donar la possibiitat de contar una vida, des del moment de la sublevació fins a l’únic final plausible, l’honrós suïcidi del protagonista. Això permet al compositor tot un cúmul de subtils i enèrgics matisos amb els quals Harding i l’orquestra obriren el ventall de les excel·lències pollencines. Subtils contundències engalanades de precisió incontestable és el que oferiren el prestigiós director i una orquestra que traduïa meticulosament totes les seves innombrables indicacions. Un petit tast d’un farcit de gran talent.  

Sibelius va ser l’elegit per acompanyar el geni de Bonn. Un compositor que compta amb la més extensa nòmina de detractors, tan sols superat per Txaikovski. Els protagonistes sobre l’entarimat s’encarregaren de posar al seu lloc el compositor finès i en mal lloc, per exemple, Theodor Adorno. Arribà el primer envit de la “música absoluta”, com la defineix Antoni Pizà en el seu impecable programa de mà. Va ser amb la Simfonia núm. 4 en la menor op. 63, amb una estructura diferent de la que és habitual, bàsicament pel que fa al moviment lent, que ell va col·locar en tercer lloc. Idò amb aquesta alambinada proposta, “simfonia psicològica”, Harding va convertir la batuta en vareta màgica.

Després dels reglamentaris vint minuts de descans, es va capgirar l’ordre i va començar amb tres moviments dels vuit que formen la Suite de Pelléas et Mélisande, de Sibelius, que va néixer com a música incidental de la peça escrita per Maurice Maeterlink. Tot seguit, comparegué l’emperador indiscutible, amb la seva Simfonia núm. 4  op. 60 en si bemoll major. Cinquanta músics varen ser suficients per donar cos, cor i ànima a aquesta composició, erròniament considerada menor, de Ludwig van Beethoven, que va servir de colofó a una vetllada sense escombraries. Tot al seu lloc, amb una consistència programàtica indiscutible, que va servir com a pròleg d’una edició per emmarcar. Com deien els clàssics, continuarem informant.

stats