'El tubo': un 'thriller' fantàstic no apte per a claustrofòbics

'El tubo'

(3 estrelles)

Direcció i guió: Mathieu Turi. 91 minuts. França (2020). Amb Gaia Weiss, Peter Franzén, Romane Libert i Frédéric Franchitti. Estrena als cinemes el 3 de setembre.

Tot i haver-se foguejat treballant d’assistent de cineastes com Quentin Tarantino, Clint Eastwood i Luc Besson i també amb unes quantes superproduccions, Mathieu Turi no sembla gaire amic de dilapidar pressupostos. Més aviat el seu talent és de sèrie B, que optimitza els recursos que té a l'abast i planteja projectes que no necessiten estirar més el braç que la màniga. La seva opera prima, Hostile, acotava la devastació postapocalíptica en pocs personatges, i la seva segona pel·lícula, El tubo, encara va més enllà, amb una protagonista i un escenari pràcticament únics: una dona atrapada en un conducte estret i laberíntic, ple de paranys que semblen sorgits de la ment d’un dissenyador de videojocs pervers. Així, el film busca un lloc en la tradició del cinema claustrofòbic, al costat de Buried (Rodrigo Cortés), Cube (Vincenzo Natali) i el més radical Haze, de Shinya Tsukamoto. Rere aquesta experiència tortuosa hi ha un arc dramàtic de certa transcendència, que el relat deixa en un pla alhora abstracte i subratllat. Però treure l'entrellat de la història és secundari: el que converteix El tubo en un film apreciable és la inventiva de Turi per no esgotar mai la tensió i convertir una localització aparentment asèptica en un ens orgànic (de vegades de manera literal), font d’idees truculentes i imatges sangonoses. Un calvari que l’actriu Gaia Weiss entoma amb una admirable fermesa.