A les costes d'un nou setembre

PalmaAquesta setmana, un amic m’ha posat a les mans un text preciós del filòsof Giorgio Agamben que no havia llegit abans. Potser l’instant més màgic del text és quan ens parla del firmament. Quan el contemplam de nit, ple d’estrelles que resplendeixen envoltades d’una fosca intensa, fent un tomb per l’astronomia contemporània, Agamben explica aquesta foscor: allò que percebem com a tenebres és la llum de galàxies remotes que viatja a una gran velocitat cap a nosaltres, però no ens arriba del tot perquè les galàxies s’allunyen encara més ràpid.

El text en qüestió és la lliçó inaugural del curs sobre filosofia del coneixement de l’any 2006-2007. Abans de començar a llegir textos d’autors que estan a segles de distància, Agamben intenta respondre la pregunta “de qui i de què som contemporanis?” o, un poc més enrere, “què vol dir ser contemporanis?”. És a dir, llança una pregunta sobre el “temps”, i la comença a contestar donant la paraula a Nietzsche: “El contemporani és l’intempestiu”, qui pertany realment al seu temps és qui no s’hi adapta del tot i, per aquest mateix fet, en sap veure l’estranyesa. És aquest desfasament amb el temps propi, el que permet una percepció més atenta del present. Així, la contemporaneïtat és una relació anacrònica amb el present, mentre que els qui coincideixen plenament amb la seva època, els qui hi encaixen sense fissures, no aconsegueixen veure-la mai.

Ser contemporanis vol dir mirar atentament les tenebres de la pròpia època. Percebre, també, en aquesta foscor, una llum que ve d’enfora, una llum que mai ens arribarà del tot. Com les estrelles que resplendeixen enmig de la negror del cel. I és l’anacronisme, la intempestivitat, el que ens permet copsar el “nostre temps”, copsar en la foscor del present la llum que viatja cap a nosaltres en una trajectòria que no es podrà acomplir mai. Només qui percep en el més recent la petjada, la llum, de l’arcaic pot ser-ne contemporani. Arcaic significa proper a l’arké, és a dir, a prop de l’origen. No l’origen en sentit cronològic, sinó com un batec essencial que no deixa de donar vida. Els historiadors de la literatura i de l’art, els de la filosofia també, saben que entre allò arcaic i allò recent hi ha una cita secreta, la clau del present és a l’origen.

Les dues cares del temps

Voldria conjugar el pensament d’Agamben sobre la contemporaneïtat amb les reflexions d’un altre filòsof, Gilles Deleuze, que també pensa el temps; de fet, diu que el temps té dues cares radicalment diferents. D’una banda, hi ha el temps del rellotge, l’abans i el després de les hores, l’espai que hi ha entre el naixement i la mort, la duració. A aquest temps l’anomenam cronos. D’altra banda, tenim el temps indivisible, ple de vida, el present etern de l’instant en què tenen lloc les experiències i els esdeveniments que rompen els rellotges. A aquest temps el podem anomenar aion, és el temps del pensament, de l’art, de l’amor. Quan acabam de fer una besada, de llegir un poema, d’escoltar una cançó (o de tocar-la al piano), miram el rellotge per invocar de nou cronos, perquè durant uns instants, que poden ser recomençats fins a l’infinit, no existien els minuts ni les hores. Quan llegim El convit de Plató o contemplam un quadre de René Magritte, quan miram una pel·lícula de Céline Sciamma o escoltam en repeat les cançons de Patti Smith, abandonam el temps del rellotge (cronos) per fer lloc a l’instant etern (aion).

Podríem dir, partint de l’encreuament dels dos autors, que ser contemporanis és trobar les escletxes que interrompen la cronologia lineal del temps, fer de les ruptures l’espai d’una trobada possible, una trobada entre èpoques. Ser contemporanis vol dir ser capaços de relacionar-se d’una manera singular amb el present, mirar-ne la foscor i fer que amb aquest esguard el passat pugui obrir-se d’una manera inèdita. La història no s’escriu cronològicament, es dibuixa a través dels esdeveniments que han permès l’entrada de l’aion.

Ara que les ones de l’estiu colpegen les costes d’un setembre nou, a punt de tornar a començar un curs d’Història de la filosofia, voldria manllevar algunes paraules de la lliçó inaugural d’Agamben, voldria dir que l’èxit o el fracàs del curs dependrà de la nostra capacitat de ser contemporanis no només del nostre segle, sinó de la llum que prové del passat.