Un clam per la pau a Ucraïna omple L'Auditori

Concert per la pau

L'Auditori. 30 de març del 2022

Esdeveniments com el concert d'aquest dimecres a L’Auditori no haurien de passar pel sedàs de la crítica. O sí, si partim de la base que la crítica no ha de ser mai un judici sinó un procés de desvetllament, d’orientació, de discerniment sobre allò que s’ha vist, escoltat o llegit. No entrarem a valorar qüestions tècniques relacionades amb el Concert per la Pau que, amb encert, la Fundació Victoria de los Ángeles va organitzar amb dues formacions (simfònica i coral) integrades per músics procedents de diverses institucions musicals de casa nostra que, filantròpicament, van pujar a l’escenari de L’Auditori. També ho van fer els diversos directors musicals (Ernest Martínez Izquierdo, Xavier Puig, Jordi Mora, Mireia Barrera, Jordi Savall, Pedro Pardo, Salvador Brotons i Antoni Ros Marbà) i solistes com els cantants Joyce DiDonato, Katerina Tetryakova, Marina Pinchuk, Airam Hernández, Mattia Olivieri i el violoncel·lista Miquel Keenan Fuentes. L’Escolania de Montserrat (amb el Madrigal sobre un tema popular de Montsalvatge) i la Capella Reial de Catalunya van ser les dues formacions consolidades que van contribuir a la qualitat de la vetllada.

Com dèiem, no es tracta de fer judicis tècnics, sinó de donar fe d’una vetllada pensada per a la recaptació adreçada a la Creu Roja i que es destinarà a les víctimes de la invasió russa sobre terreny ucraïnès. Per això, és d’agrair la participació dels músics, l’organització de la Fundació Victoria de los Ángeles i el treball del personal de L’Auditori.

El concert va ser interessant, amb peces ben seleccionades i amb referències a la pau, al dol, a l’esperança… i a Ucraïna, en aquest cas de la mà de Silvestrov (Pregària per Ucraïna) i de la versió raveliana del final dels Quadres d’una exposició de Mussorgski (La gran porta de Kíiv). Però els moments àlgids van ser tres: la interpretació a cappella d’El rossinyol (bravo, Mireia Barrera!), el lied de Richard Strauss Morgen a càrrec de DiDonato i el cicle Da pacem Domine (amb un anònim gregorià i dues peces de Gilles Binchois i d’Arvo Pärt) dirigit per Jordi Savall. La resta ja forma part de l’anècdota, perquè la manca d’assajos va jugar algunes males passades.

S’imposen, però, diverses reflexions: malauradament, cada any caldrien concerts com aquest, perquè per desgràcia de guerres n’hi ha moltes. La que tots tenim al cap ens toca les butxaques, però n’hi ha d’altres que no ens provoquen danys col·laterals, per bé que continuïn destruint ciutats i persones, moltes d’elles innocents.

I una altra reflexió: la sortida a l’escenari d’un mosso d’orquestra va ser accidentalment aplaudida quan va sortir per primera vegada. Després, les successives sortides van ser també aplaudides i acompanyades per riallades. Senyores i senyors, respectable públic: el concert de dimecres no era per fer broma. No era ni tan sols una festa. Era un clam, una pregària (si es vol, laica) per la pau. Una reflexió artística per establir una comunió fraterna amb un poble que pateix. I no pas una xirigota.