Col·lapsar millor (IV)

PalmaJorge Riechmann ha anat desenvolupant, a través de la seva extensa obra, la tesi determinista segons la qual només es pot sortir del capitalisme a través d’un col·lapse. Segons Riechmann, la tasca principal de la humanitat no és evitar el col·lapse ni l’apocalipsi climàtic, ni tampoc es tracta de conformar-se amb sobreviure, sinó que l’objectiu hauria de ser poder ser capaços de viure una vida civilitzada que eviti caure en la barbàrie. També s’hauria de procurar salvar la major part d’éssers vius possibles, així com la major quantitat de cultura humana. Ja no és temps de proposar solucions. El solucionisme és inútil. S’ha fet tard, perquè l’ecologisme ha fracassat i el col·lapse ja és inevitable. Per això, es tracta de com col·lapsar millor. D’acord amb la visió de Riechmann, guanya sentit demanar als col·lapsistes per què és millor continuar desitjant viure i no morir-se, si tanmateix tot està perdut.

Els col·lapsistes discrepen sobre els efectes del col·lapse mateix. Així, Pablo Servigne i Raphaël Stevens volen veure en el col·lapse una oportunitat d’emancipació social, per reiniciar la civilització sostinguda a través de comportaments cooperatius i altruistes, que convida a posar en pràctica les solucions anarquistes de l’ajuda mútua, i els vincles socials, i que tingui molt present la preservació dels béns comuns. Taibo, en canvi, planteja que l’objectiu prioritari hauria de ser centrar-se en la supervivència de la humanitat. Riechmann, per una altra banda, sosté que hauria de ser prioritari aconseguir que la vida postcol·lapse valgui la pena. Diamond pensa que l’anàlisi sobre la dinàmica dels col·lapses històrics pot ser molt útil per aprendre de les experiències passades i valorar millor els riscos actuals, aplicar les solucions més adequades i anticipar els diversos escenaris de futur, encara que cap dels col·lapses precedents ha tingut caràcter global com l’actual, i preveu que hi hagi un escenari de descens important en el nivell de vida que evitaria la irrupció d’un col·lapse apocalíptic i l’extinció de la humanitat.

El col·lapsòleg Ugo Bardi, membre del Club de Roma, aporta una visió més objectiva sobre el col·lapse a Antes del colapso (La Catarata, 2022), una guia escrita per divulgar el col·lapse. Bardi parteix de la idea que els col·lapses són les evolucions naturals que segueixen els sistemes complexos i explica que tendeixen a ser ràpids i abruptes, a diferència de la lentitud amb la qual es produeix el creixement sistèmic. Segueixen, per tant, l’‘efecte Sèneca’. Es tracta d’un efecte descrit pel professor Bardi que té l’origen en una reflexió del filòsof romà del mateix nom en una de les cartes dirigides a Lucili, la Carta 91, en la qual afirma que seria desitjable que les coses es restablissin tan ràpidament com es destrueixen, malgrat que en realitat es formen lentament i decauen amb rapidesa. Bardi proposa seguir l’estratègia estoica d’adaptar-se al col·lapse, perquè qualsevol intent d’aturar-lo no faria més que empitjorar-ne els efectes. En conseqüència, el que s’hauria de fer és aplicar una ‘estratègia Sèneca’, encaminada a col·lapsar millor, a alentir el col·lapse a través del subministrament d’energies renovables al sistema i aprofitar el declivi per desfer-se de les estructures més negatives i perjudicials. Finalment, Bardi conclou que els col·lapses s’han d’acceptar perquè formen part de la vida, i poden ser una oportunitat per reconduir una situació insostenible i deixar pas a una cosa nova que no s’assemblarà gens a l’anterior, segons el ‘rebot de Sèneca’, la regla principal de la predicció.

Dins l’horitzó d’acceptació del col·lapse, cada vegada guanya més valor la idea de resiliència, que té a veure amb la capacitat d’adaptació climàtica i que ha donat lloc al moviment anomenat Adaptació profunda, que té els orígens teòrics en el pensador i activista climàtic Jem Bendell. El moviment adaptacionista té com a objectiu minimitzar l’impacte del caos climàtic, amb la intenció d’anticipar-se a les conseqüències del previsible i inevitable col·lapse social. El llibre Adaptació profunda (2021), editat per Jem Bendell i Rupert Read, defineix el corrent social homònim i resumeix el marc teòric i el programa del moviment. En la introducció, els promotors de l’adaptació profunda la descriuen com “les respostes interiors i exteriors, personals i col·lectives de l’anticipació i l’experiència del col·lapse social, empitjorades pels impactes directes o indirectes del canvi climàtic”. En el capítol Un mapa per navegar, Bendell estableix les bases per a una agenda adaptacionista alternativa al programa d’adaptació climàtica oficial, que ha d’incloure quatre elements: la resiliència, entesa com “la capacitat d’adaptar-se a circumstàncies canviants per sobreviure”; la renúncia, que tracta sobre les conductes, creences i béns que s’hauran d’abandonar perquè empitjoren les coses; la restauració, que fa referència a la recuperació dels costums i pràctiques anteriors a la civilització fòssil beneficioses per a la vida comunitària, i la reconciliació, que té a veure amb la idea de pensar quin tipus de convivència pot ser pacífica.

Alternatives postcapitalistes

Habitualment, els autors col·lapsistes presenten alternatives postcapitalistes, i es refereixen a transicions ecosocials, o bé a societats del decreixement feliç, que aspiren a la simplicitat voluntària i a viure millor amb menys, i que des de la perspectiva del sud s’anomenen societats del bon viure. A més, condicionen la possibilitat d’evitar el col·lapse a la desvinculació entre l’economia i el creixement, amb el convenciment que el benestar passa per abandonar la senda de la producció innecessària i la reducció de l’ús d’energia i materials. El decreixement és un marc teòric provocador i un moviment internacional amb més implantació a França gràcies a la tasca de fonamentació ideològica feta pel pensador i economista Serge Latouche i que té graus de desenvolupament desiguals segons els països. El decreixement compleix la funció de paraigua ideològic que es defineix per la seva objecció al creixement, antiproductivisme, crítica culturalista a l’economicisme i al concepte de desenvolupament, i que de manera progressiva ha anat adoptant un discurs col·lapsista, que dona un sentit renovat a l’acció de grups ecologistes d’ampla trajectòria de lluita política, com Ecologistes en Acció i el GOB, i que es manifesta, per exemple, en l’articulació de l’oposició del GOB al model turístic vigent a través d’un discurs en clau decreixentista que posa l’èmfasi en la necessitat de decréixer en nombre de turistes, vols i allotjaments.

L’alternativa ecologista decreixentista a Espanya cohabita amb l’anarquisme de Carlos Taibo; està integrada dins el món de l’acadèmia gràcies a la tasca investigadora promoguda per Giorgios Kallis a través del Grup de Recerca de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB); manté forts vincles amb l’ecologisme militant gràcies a les aportacions teòriques de fora de l’acadèmia d’autors i activistes com Manuel Casal Lodeiro, a través de la iniciativa editorial que fa possible la revista 15/15/15, i està enriquida pels desenvolupaments teòrics d’Adrián Almazán i Luis González Reyes, que se situen en la confluència entre l’acadèmia i la militància ecologista.