El club dels poetes centreamericans

PalmaFou probablement el nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) la primera figura de les lletres iberoamericanes a vincular el seu nom a Mallorca, seguit pel Nobel guatemalenc Miguel Ángel Asturias (1899-1974). Una altra Nobel, la xilena Gabriela Mistral (1889-1957), molt vinculada a Mèxic, vingué el 1925, poc abans que el seu amic José Vasconcelos (1882-1959), filòsof mexicà. Així que la connexió de l’illa amb l’Amèrica Central fou més que significativa.

Segons el periodista i escriptor Carlos Coco Meneses, Darío, referent del Modernisme -corrent poètic de moda a l’època- va visitar Mallorca dues vegades, del 1906 al 1907 -quatre mesos- i la tardor del 1913. “Durant la segona estada, que va sobrepassar lleugerament els tres mesos, va escriure la seva coneguda novel·la inconclusa, El oro de Mallorca, a més d’una sèrie de poemes i cròniques”.

En el primer període visqué en un xalet del carrer Dos de Maig, al Terreno de Palma. Des d’allà, explica ell mateix: “veig el vol graciós de les veles de lona /i els vaixells que venen d’Alger i Barcelona (...) Tenc arbrets verds plens de mandarines/tenc diversos conills i unes quantes gallines”. En aquest moment cultiva l’amistat del polític i escriptor Gabriel Alomar i li fan un homenatge al Cercle Conservador amb la participació de Joan Alcover i el mateix Alomar. Sobre Palma, escriu: “Quietud, quietud... ja la ciutat d’or/ha entrat al misteri de l’horabaixa (...) La catedral és un gran reliquiari”. I a un altre poema: “Vaig somiar que era un foner mallorquí”. Reitera la seva admiració per Ramon Llull.

En la seva segona estada, s’allotjà a la casa dels Sureda a la Cartoixa de Valldemossa. Jacob, el futur amic de Borges, només tenia tretze anys. El Príncep de les Lletres Castellanes, amb un greu problema d’alcoholisme, no passava pels seus millors moments, tot i que continuà creant: La cartuja, Valldemosa, Los motivos del lobo, Los olivos, Sueños, Estrofas de Mallorca, Danzas gymnesianas... Passà per crisis d’angúnia i es vestí amb l’hàbit cartoixà, després d’haver-se begut nou botelles de vi i “tot el que volgué” de whisky, narra el biògraf Osvaldo Bazil: “Ens va fer passar una nit espantosa”. Un altre pic, conta el seu hoste, Joan Sureda, “estiguérem amb Anglada [Camarasa, el pintor], que ens portà per mar a la platja bellíssima de Formentor. Rubén ens va fer passar un mal dia. La nit següent la vàrem haver de passar a la fonda i es lliurà de nou a l’alcohol”.

L’interès per Rubén Darío i per la Cartoixa de Valldemossa influiria un altre nicaragüenc, Sergio Ramírez (1942), que dedicà al seu compatriota la seva novel·la Margarita, está linda la mar, finalitzada a Pollença el 1997. Darío, Chopin i Sand i l’arxiduc Lluís Salvador apareixen en la seva narració Mil y una muertes. Ramírez fou membre del primer govern de la Revolució sandinista, ben igual que el poeta Ernesto Cardenal (1925-2020), el qual va participar el 1984 en unes jornades llatinoamericanes a Palma.

Gabriela Mistral

El febrer del 1925, visità Mallorca qui seria la premi Nobel de Literatura del 1945, Gabriela Mistral. La data sembla segura, ja que la seva crònica es publicà el 26 de juliol a El Mercurio i ella assistí a l’espectacle de la floració dels ametlers: “Travessam el pla amb plantacions d’ametlers, quilòmetres i quilòmetres. Vaig creant la primavera de Mallorca, que no he aconseguit. Només és comparable, em diu un mallorquí, a l’estació dels cirerers al Japó”.

“Em diuen els amics barcelonesos”, assegura Mistral: “Mirar ràpidament Palma i anar-se’n a descansar a Valldemossa (…) Tres dies de la ciutat. Me’n queden la noble catedral, el parc i el castell feudal amb els seus pinars. Estan sols i em fan beneir el fred que ens allunya els anglesos i ens lliura en pau l’olor dels pins. Vista la sepultura de Ramon Llull i llegesc una vida seva en una plaça plena de pagesos que venen a les seves compres des de Sóller i Miramar. Vaig curiosejant molt discretament pels nobles patis de les cases senyorials”. A Valldemossa li expliquen: “Aquí varen estar-hi un músic polonès, o rus, o francès, no ho sé bé, que estava tísic i que duia una dona atabalada; no s’havien casat, això es va saber a l’illa i no se’ls va estimar (…) Una altra cel·la és la que m’importa, la que és casa de Pilar [Montaner, mare de Jacob Sureda] i on va viure el nostre Rubén, amb bastant vi mallorquí a la seva taula”.

Mistral va parlar de l’illa al seu amic Vasconcelos. “Prenc nota de Mallorca”, respon ell, “però fixi’s que jo necessit viure a prop d’un centre industrial perquè el meu fill ha de ser enginyer mecànic”. Així i tot, va visitar l’illa aquell estiu del 1925, convidat per Gabriel Alomar. Segons el periodista Ernesto Dethorey, tots dos passejaven per Palma “sense fixar-se en res del que els envolta”. Vasconcelos va menjar arròs a Deià i després va caminar fins a Fornalutx i Sóller. El 1926, El Día publica el seu article ‘Una voz patriòtica’, vibrant al·legat contra l’odi a l’estranger.

Asturias i el llegat perdut

El Nobel del 1967 Miguel Ángel Asturias visità Mallorca quatre vegades, la darrera poc abans de la seva mort, segons Meneses, i li dedicà les poesies agrupades a Sonetos de Mallorca (Canto a la isla dorada), que es va publicar el 1989, segons recull l’agència Balcells. La seva viuda, Blanca Mora, va morir a Palma el 2000. El 1978 havia oferit al Ministeri de Cultura la biblioteca i els manuscrits del guatemalenc, amb la intenció que es dipositassin a Mallorca, informava El País el 1978. Però, d’allò, no se’n va tornar a saber res mai més. El 2016, la família va cedir aquest llegat a l’Arxiu General de Centreamèrica, a Guatemala, el seu país. Mallorca no s’hi interessà gaire, sembla.