Teatre del Mar.- D’entre els milers de frases que hem pogut llegir sobre Bach, dues potser el defineixen millor i amb més contundència que qualsevol. Pau Casals va dir que “primer hi va haver Bach… i després, tots els altres”. Per la seva banda, un altre músic, el compositor Anton Webern, va ser fins i tot més concís quan afirmà que “en Bach succeeix tot”. Els mateixos comentaris serveixen per definir, sense possibilitat d’errada, el gran bard per excel·lència, amb el valor afegit que no sabem ben bé qui era o ni tan sols si va ser. En qualsevol cas, el Bard és Shakespeare i el Cantor és Bach i no hi ha confusió. Hi ha hagut molts altres bards, i molts altres cantors, però tots en minúscula. Són dos éssers que, un cop finats físicament, habiten una altra galàxia, inaccessible per a la resta i des d’on observen amb paternal mirada tots “els altres”. No tan sols per la inabastable i indiscutible qualitat de la gran majoria de les seves creacions, sinó també per les immenses possibilitats de donar-los la volta en qualsevol sentit sense perdre el bessó de la seva magnitud i transcendència. N’és una altra bona prova aquest penúltim espectacle de Marcel Tomàs i Cascai Teatre, que sota el títol d’Un tal Shakespeare aterrà al Molinar per fer un repàs de les més conegudes obres i personatges que omplen teatres i pantalles a balquena any rere any pertot arreu del món des de fa ni més ni menys que “quatre segles i mig”. El punt de partida escollit per Marcel Tomàs i Susana Lloret per a la creació de l’espectacle recorda Brams o la kumèdia dels errors, incloent-hi la clàssica parella formada pel clown i l’august de sempre. I a partir d’aquí, Cascai en estat pur. El clown, Marcel Tomàs, i l’august, Toni Escribano, impagable, obren la canonada de l’humor que porten dintre i, amb Shakespeare com a McGuffin, les rialles no aturen de brollar: les del públic i les de Tomàs. La interacció amb el respectable, com la música, són una constant de la companyia, que aconsegueix encomanar l’esperit de la funció i la dels seus dos versàtils protagonistes a qualsevol que pugi a l’escenari fins a convertir-lo en un personatge de la peça, com per exemple a l’hora d’escenificar la mort de Desdèmona, la qual esdevé una jam teatral d’allò més hilarant. Tot plegat, un totum revolutum molt amè i bufonesc en el millor i més teatral dels sentits.
Teatre Principal.- De les prostitutes en diuen que practiquen l’ofici més vell del món, però gairebé mai tenen la seva oportunitat de pujar a un escenari per contar la seva història, més enllà de com a víctimes, de la mateixa manera que mai no són notícia si no protagonitzen algun acte luctuós, desastrós o delictiu. És per això que Prostitución es converteix en un producte si més no poc habitual, amb el valor afegit del seu tret documental. Andrés Lima i Albert Boronat han traslladat les experiències de tot un seguit de protagonistes que exerceixen l’ofici en qüestió, primer en format de monòleg i després en com es relacionen entre elles. Cadascuna conta el seu particular relat sobre com va començar, quines varen ser les raons que les varen conduir per aquest camí, quines són les seves sensacions, però també els seus somnis o com és la seva vida… Un retrat precís que al mateix temps universalitza el relat. Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste interpreten un grapat de personatges, també masculins –manco, segurament proporcionals pel que fa a quants i quantes exerceixen la professió. Les tres protagonistes broden cadascun dels seus papers, traspassen la quarta paret amb contundència, amb ràbia, amb gràcia. Hi ha de tot i molt, per plorar i per riure, però el que és cert i segur és que estem davant una peça que destil·la, sobretot, autenticitat, i música, la de Jaume Manresa, interpretada per Laia Vallés, teclista habitual de la manacorina Joana Gomila, amb les imatges de Miquel Àngel Raió que es projecten sobre la superfície del contenidor que presideix l’escenari, pantalla i habitacle luxuriós i cau de la foscor de l’ésser humà.
