El fals piano mallorquí de Chopin

PalmaLa resolució és fruit de la demanda interposada per la propietària de la cel·la número 4 de la cartoixa contra la societat propietària de la cel·la número 2, oberta al públic com l'habitacle on el músic, la seva dona i també els seus fills van viure del 15 de desembre de 1838 a l'11 de febrer de 1839, una experiència que Sand relata en el seu famós llibre Un hivern a Mallorca.

Segons la sentència, la cel·la número 4, coneguda en l'època com la 3, és però on realment va habitar l'artista, de manera que condemna la propietària de la número 2 (antigament la 1) a parar de publicitar-la. També la condemna a publicar la correcció en diaris i a difondre-la per institucions i associacions, així com a retirar el piano exposat actualment en aquesta cel·la.

Per provar aquesta controvertida qüestió, sobre la qual s'han publicat molts articles i que fins avui no s'ha resolt per via judicial, la titular del jutjat mercantil 2 de Palma es basa en diverses proves, com cartes de l'època, dibuixos i testimonis. La jutge destaca el valor probatori dels documents, que són, entre d'altres, diverses cartes de l'home que habitava a la cel·la abans que la família Chopin, Ignacio Durán, una carta de la mateixa George Sand, i dos missives del banquer que va cobrar a Sand el lloguer de la cel·la.

En una de les cartes, Duran demana al banquer que localitzi el propietari de la "cel·la número 3", que era un capellà de l'església palmesana de Sant Nicolau, i després, en una altra, indica que "una senyora francesa" podria comprar els mobles que havia acumulat a la cel·la quan hi vivia. En altres cartes, el banquer anota la venda dels mobles i en una missiva Sand narra a una comtessa com era la cel·la, "de tres habitacions i un jardí ple de llimoners", descripció que coincideix amb l'actual número 4.

Pel que fa als testimonis de l'època, només es conserva el d'un home que, consultat quan ja era gran, escriu al traductor a l'espanyol d'Un hivern a Mallorca que Chopin va viure a "la quarta o la cinquena del corredor" (la que la jutge considera veritable és la quarta). Posteriorment, els investigadors van concloure que, o bé no podien determinar quina era, o bé era l'actual número 4.

També es basa la sentència en els dibuixos de paisatges que van fer en la seva època George Sand i el seu fill Maurice des de la cel·la, un dels quals, realitzat pel nen, només va poder ser dibuixat des de la número 4, tal com va comprovar in situ la jutge mateixa i van corroborar després els pèrits.

Respecte al piano que la demandada ha de retirar, publicitat com el que va tocar Chopin en el seu moment amb el nom de "pobre piano mallorquí", la sentència conclou que no és contemporani a l'artista i va ser construït en la dècada dels anys 50 del segle XIX . Es basa per fer-ho en diversos informes pericials, tant de part com d'experts designats pel jutjat, que indiquen que mai el va poder tocar Chopin perquè és posterior.

Per tot això, la jutge explica que les proves acrediten "totalment" que la cel·la veritable va ser la 4, cosa que "no només ha provocat durant un segle sencer (des del 1910) un error en el consumidor, sinó que a més ha creat confusió en els visitants".