LITERATURA
Cultura 17/04/2020

Chopin, desnonat a Mallorca per por del contagi

La tuberculosi és una pandèmia silenciada que mata cada any un milió i mig de persones i que va afectar Blai Bonet, Rosselló-Pòrcel, Jacob Sureda, Cela i Camus

Francesc M. Rotger
6 min
Chopin, desnonat              a Mallorca per                     por del contagi

Palma“Rebérem una carta del bàrbar Gómez [l’arrendatari] que ens comunicava que teníem una persona que tenia una malaltia que podia contagiar la seva llar i amenaçava, prematurament, els dies de la seva família, per la qual cosa ens pregava que abandonàssim el seu palau amb la major brevetat possible”. Així feren fora de Son Vent, a Establiments, vora Palma, Fryderyk Chopin i George Sand i els dos fills d’ella, Solange i Maurice, el 1838. Ho narra Sand al seu Un hivern a Mallorca : “A més, ens va fer pagar (sempre sota amenaça) el blanqueig i l’arrebossat de tota la mansió”.

Fou a Mallorca on Chopin va ser diagnosticat de tuberculosi. “Des d’aquest instant”, diu Sand -Aurora Dupin-, “ens convertírem en objecte d’horror i d’espant per a la població”. No tenien on traslladar-se, perquè la notícia de la malaltia es va escampar a tota velocitat: “inconteniblement, no podíem confiar a trobar fàcilment, ni a preu d’or, un alberg ni tan sols per una nit”. Al final el trobaren, com és sabut, a la Cartoixa de Valldemossa -privatitzada-, on passaren la resta d’aquell hivern i on continuà el “covard terror” dels mallorquins. “No deixaven de dir que jo cometia un gran crim exposant els meus fills al contagi i que, per castigar-me d’aquesta ceguera, el cel els enviaria la mateixa malaltia (...) No hi havia ni una sola criatura humana al nostre abast que no hagués volgut empènyer-lo cap a la tomba (...) Aquest pensament d’hostilitat era espantós i trist”.

George Sand, i així ho destaca Lluís Ripoll a les notes en l’edició de 1988 d’ Un hivern a Mallorca, mai no va acceptar que Chopin fos un tuberculós. Què sabien els metges de Mallorca, si els de París no l’havien diagnosticada? -es demanava-. “El nostre amic, el terror dels mallorquins, està considerat tan poc tísic com jo”. Però sí que ho era, i moriria onze anys més tard d’aquesta malaltia, quan només en tenia 39. Llorenç Villalonga, que era metge, ho recorda així a Bearn : “George Sand tractava d’incultes els mallorquins perquè creien en el contagi de la tisi. Pasteur i Koch [investigadors de les epidèmies] han donat la raó a aquells pagesos ignorants”.

“La tuberculosi genera deu milions de casos nous cada any i se’n parla poc”, afirma el president de la Societat Catalana de Medicina, Lluís Guerrero, a propòsit de les pandèmies. “A més, s’obren nous fronts perquè hi ha més resistència als antibiòtics”. Segons l’Organització Mundial de la Salut, “és una de les deu causes principals de mort al món”. El 2018 emmalaltiren per tuberculosi, efectivament, deu milions de persones, i d’aquestes en moriren un milió i mig; comparats amb aquestes xifres, els terribles efectes del coronavirus semblen modestos.

Una malaltia ‘chic’

Segons el Manual per al control i la prevenció de la tuberculosi, publicat per la Conselleria de Sanitat balear el 2004, “ha estat constant la referència a aquesta malaltia al llarg de la història de la humanitat”. S’han trobat empremtes de lesions òssies en restes del Neolític i en mòmies egípcies i referències en textos clàssics i històrics. No se sap fins a quin punt estava escampada abans del segle XIX, encara que el manual afirma que a l’Edat Mitjana era una pandèmia. En tot cas, no dubta que “era un important problema de salut, que, juntament amb altres mals, assolava les poblacions”. De fet, continua el text, “a Balears es coneix una disposició oficial, que pareix ser la primera en el seu gènere, i és que l’any 1569, al Regne de Mallorca, es decretà l’obligatorietat de declarar els malalts de tuberculosi i la cremada de les seves robes”. La malaltia la produeix un bacteri del gènere Mycobacterium i es transmet per la tos o els esternuts dels afectats. Sembla que Nefertiti, sant Francesc d’Assís i Carles de Viana l’haurien patit.

El financer Joan March donà els doblers per construir l’hospital antituberculós que du el seu nom, també conegut com Caubet, erigit a Bunyola fa poc més d’un segle. El 1933, l’aleshores batle de Palma, Emili Darder, metge ell mateix i assassinat el 1937, posà en marxa la llavor del que després seria el dispensari antituberculós, conduït pels doctors Manera, Capó i Carrasco.

Estranyament, hi hagué un temps en què la tuberculosi era cool, per així dir-ho, a la primera meitat del segle XIX: la pal·lidesa dels malalts resultava de bon gust a l’entorn del Romanticisme. Diu Susan Sontag: “Es va fer groller menjar de gust. Era encisador tenir aspecte de malalt. Chopin era tuberculós en un moment en què la salut no era ‘chic’, va escriure Camille Saint-Saëns el 1913. Estar pàl·lid i dessagnat era la moda”. Keats, Shelley, Novalis, Stevenson, Bécquer, Thoreau i les tres germanes Bröntë en foren víctimes.

A Bearn, un suposat metge proposa a Dona Xima “explotar plegats un remei per curar la tuberculosi injectant sang de cavall als malalts. Per això, s’havien de contagiar primerament els cavalls. Era necessari disposar de capital”, concretament 50.000 pessetes (de la segona meitat del segle XIX). “Emmalaltir cavalls -digué dona Maria Antònia-, unes bèsties tan nobles i que són tan necessàries...”.

Els escriptors mallorquins Jacob Sureda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet i els premis Nobel de literatura Camilo José Cela -resident a Mallorca 35 anys, del 1954 al 1989- i Albert Camus, de família materna menorquina i de qui es compleixen el 2020 60 anys de la seva mort, patiren, també, aquesta malaltia. Els dos primers en moriren, molt joves, però la tuberculosi marcà també la vida de la resta. Sureda (1901-1935), fill de la pintora Pilar Montaner, passà la seva infància al mateix entorn de la Cartoixa de Valldemossa on havia viscut Chopin. Els seus pares eren propietaris del palau del Rei Sanç, on reberen Rubén Darío, Unamuno, Azorín, Sorolla i Rusiñol. La tuberculosi afectà cinc membres de la família, entre ells Jacob i la seva germana Pazzis, que es va suïcidar.

Jacob només va publicar un llibre de poemes, El prestidigitador de los cinco sentidos (1926), si bé abans ja havia compartit amb l’actor Fortunio Bonanova, Joan Alomar -fill de Gabriel Alomar- i Jorge Luis Borges, aleshores resident a Mallorca, el Manifiesto del Ultra, que no té res a veure amb l’extrema dreta, ja que parlava d’un moviment poètic. Després del 26, conten Damià Pons i Francisco Díaz de Castro, “Jacob Sureda emmudí com a poeta i es dedicà intensament a la creació plàstica”. Mor el 1935, a 34 anys, “a conseqüència d’una tuberculosi pulmonar que patia des del 1931. A causa d’aquesta malaltia va viure un cert temps al sanatori del Montseny i hagué d’interrompre diverses vegades la seva dedicació a la pintura”. Segons Bartomeu Fiol, “Llorenç Villalonga, gran amic seu, que el va assistir en la seva tuberculosi final més com a amic que com a metge”, en un article necrològic dedicat a la seva viuda (…) va afirmar que Jacob Sureda havia mort ‘sense realitzar-se”.

“Aquest noi ja és mort”

A Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), autor de només tres poemaris, Quadern de sonets, Nou poemes i Imitació del foc, aquest pòstum, li detecten la malaltia a vint-i-quatre anys, el 1937, a la Catalunya en guerra. “A final d’any”, relata Pere Antoni Pons, “li fan el terrible diagnòstic. Tuberculosi. Incurable. ‘Aquest noi ja és mort’, diu el metge que l’atén a Amàlia Tineo”, amiga i companya d’universitat, “després de mostrar-li les radiografies dels seus pulmons molt danyats. I, efectivament, “aquest noi” mor, pocs dies després, el 5 de gener de 1938, al sanatori del Brull”.

“La seva vida lligada a sistemes respiratoris i a escopinades de sang”, diu Jaume C. Pons Alorda, parlant de Màrius Torres, Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet i Thomas Bernhard. “La seva quadrúpeda fúria per viure (...)”. Blai Bonet (1926-1997) pateix també de jove la tuberculosi i de la seva reclusió a Caubet neix la novel·la El mar (1958), portada al cinema el 2000 per Agustí Villaronga. El 2018, Club Editor la recupera amb nou capítols inèdits. “Pasolini, Antonioni, Camus: els noms més brillants de la cultura europea de l’època conflueixen en una història que transcorre en un sanatori de tuberculosos”, escriu Joan Garí. “Thomas Mann, Salvat-Papasseit, Màrius Torres: la tuberculosi ens resulta literària perquè els pacients se’n van a dalt d’una muntanya i allí, amb el món als peus, la vida passa amb un ritme tràgic que no pot deixar de ser poètic”. Garí al·ludeix La muntanya màgica de Mann, també situada a un d’aquests establiments. La seva Mort a Venècia s’ambienta a una epidèmia de còlera.

El mallorquí d’adopció Camilo José Cela (1916-2002) reflecteix a Pabellón de reposo (1943) la seva tisi d’adolescència, que dedicà febrilment a la lectura: els 71 volums dels clàssics espanyols de l’editor Rivadeneyra, inclòs el d’índexs. “Si la tuberculosi no va fer escriptor CJC, ja que el talent hauria brotat abans o després en unes altres o semblants circumstàncies, sí que hi contribuí significativament”, afirma Santiago Prieto. Molts d’anys més tard, el 1988, a Mallorca, Cela asseguraria a l’autor d’aquest reportatge que “matar un gallec és molt difícil”.

L’algerià d’ascendència menorquina Albert Camus (1913-1960), llicenciat en Filosofia i Lletres, no va poder dedicar-se a l’ensenyament, justament, per la seva malaltia. La tuberculosi, amb recaigudes periòdiques, l’acompanyà tota la seva breu vida (46 anys), truncada per un accident d’automòbil. Per la mateixa raó no fou admès a l’exèrcit, en esclatar la II Guerra Mundial, si bé participaria en la Resistència. Ni va poder continuar la seva carrera com a porter de futbol: un esport que l’apassionava.

Cortàzar a Deià: “On has vist un bon escriptor que no fos tuberculós?”

Pugen des de la cala de Deià, en una ascensió fatigosa. Cristina Peri Rossi s’excusa pel seu esgotament amb Julio Cortázar: “Tenc trenta anys menys que tu, però d’al·lota vaig patir tuberculosi”. “Com no havies de tenir tuberculosi, tu”, li respon Cortázar. “On has vist un bon escriptor que no fos tuberculós de nin o almanco d’adolescent?”. Ho conta ella a Julio Cortázar y Cris, publicat el 2014.

Té base científica aquesta afirmació de Cortázar? L’historiador de les malalties Leopoldo Cortejoso assegura que “la intoxicació tuberculosa excita l’activitat intel·lectual del malalt i s’estimulen les facultats creadores: sorgeix l’afany de convertir en obra tangible el que era incorpori i irreal, el desig de transformar en bellesa viva i palpitant el que era imatge i pensament, i d’aquesta manera la tuberculosi, malaltia de la matèria, contribueix a aconseguir el triomf de l’esperit”.
En qualsevol cas, la nòmina d’escriptors tísics resulta aclaparadora. A més dels ja esmentats: Orwell, Kafka, Txèkhov, D. H. Lawrence, Rosa Montero, Miguel Delibes, Jacint Verdaguer, Thomas Wolfe, Balzac, Maupassant, Molière, Alfred Jarry, Vicente Aleixandre, Miguel Hernández, Angel González i Eugene O’Neill.

La tuberculosi també afectà la sang blava. S’endugué una germana de Lluís Salvador d’Àustria –l’arxiduquessa Augusta–, els fills i únics hereus de Lluís XVI i de Napoleó i l’esposa d’Amadeu de Savoia –Maria Vittoria dal Pozzo della Cisterna; es deia així–. El rei Alfons XII anà a visitar uns malats de còlera i poc després moria ell també, però de tuberculosi, a vint-i-set anys; ben igual que la seva primera esposa, Mercè, a només divuit; la famosa María de las Mercedes de les cançons populars.u

stats