En català, no tot ha de ser 'nostre'

PalmaUs heu aturat mai a pensar per què, abans que comenci una funció, ens demanen “apagueu els vostres mòbils”? De debò cal precisar que els mòbils són nostres? Hi ha cap possibilitat real que, en aquell moment, algú entengui que ha d’apagar el telèfon d’un desconegut assegut tres files més enrere? La fórmula no és estranya ni ‘incorrecta’, és clar. Ara bé, el possessiu hi aporta cap informació que no sigui ja evident?

Els possessius, com sabeu, són determinants que concorden amb el nom que acompanyen (‘els meus llibres’, ‘la meva llibreta’, ‘les nostres cases’) i que estableixen un vincle entre el substantiu i un posseïdor. Tanmateix, que la llengua disposi d’aquest recurs no vol dir que l’hagi d’activar sempre que hi ha una relació de pertinença. De fet, el funcionament habitual de la nostra llengua mostra just el contrari: es tendeix a prescindir del possessiu quan el context o l’estructura de l’oració ja deixen clara la relació entre el nom i el posseïdor. Hi ha molts casos en què aquesta relació queda expressada per altres vies, sobretot per mitjà dels pronoms febles i de l’article definit. En aquests contextos, el possessiu no aporta res de nou i, per tant, resulta redundant.

Duplicar un vincle

El cas més evident és el de les parts del cos. Si algú diu “m’he romput el braç”, ningú no interpreta que parla del braç d’una altra persona. El pronom ‘m’’ ja estableix la relació amb el subjecte i fa innecessari qualsevol possessiu. Dir “m’he romput el meu braç” no afegeix cap informació; simplement duplica un vincle que ja ha quedat marcat. El mateix passa amb frases com ‘ens fa mal el cap’, ‘li han arrencat un queixal’, ‘s’ha torçat el turmell’ o ‘li han rentat els cabells’. En totes aquestes construccions, la combinació de pronom feble i article definit ja expressa la relació de possessió inherent.

Aquest comportament no es limita a l’àmbit corporal. També el trobam en accions que afecten directament una persona i en què el complement indirecte identifica el posseïdor: ‘li han anul·lat el vol’, ‘els han canviat l’horari’, ‘ens han concedit el permís’. En aquestes frases, dir “el ‘seu’ vol” o “el ‘seu’ horari” no seria inadmissible des del punt de vista normatiu, però no aporta cap informació que no quedi clara amb el pronom.

Aquest criteri es posa especialment a prova en el llenguatge administratiu i institucional, un àmbit en què s’ha estès l’hàbit d’afegir possessius gairebé per defecte, en frases com 'presenti la seva sol·licitud', 'adjunti la seva documentació' o 'revisi les seves dades personals'. En un formulari o en un procediment adreçat a un únic destinatari, però, la sol·licitud, la documentació i les dades ja són implícitament d’aquella persona. Dir “presenti la sol·licitud” o “adjunti la documentació” no genera cap ambigüitat i evita l’ús d’un element que, en aquest context, no delimita ni contrasta res. El possessiu, aquí, no afina el significat; simplement repeteix informació innecessàriament.

Això no vol dir, evidentment, que els possessius s’hagin d’eliminar sistemàticament. Són necessaris quan introdueixen una distinció que no es pot deduir del context o quan eviten una ambigüitat real. Si diem “en Pol i en Joan varen mirar la mare”, la frase pot ser equívoca: es tracta de la seva mare o de la d’un altre? En canvi, “en Pol i en Joan varen mirar la seva mare” desfà la incertesa i identifica clarament el referent.

També és justificat quan la relació de pertinença no és immediatament recuperable o quan volem especificar un vincle concret. Si escrivim que algú “va publicar el seu primer llibre”, el possessiu indica que és el primer llibre d’aquell autor, i no el primer volum d’una col·lecció o d’una sèrie editorial. Aquí el determinant sí que aporta informació rellevant.

Amb noms que expressen accions –‘arribada’, ‘intervenció’, ‘reconstrucció’, ‘aprovació’– el possessiu pot tenir matisos diversos. A ‘la seva intervenció va ser breu’, el possessiu identifica l’agent de l’acció i la construcció resulta natural, perquè delimita clarament qui hi intervé. En canvi, en una frase com ‘varen enviar-nos l’acta uns dies abans per agilitzar la seva aprovació’, la llengua ofereix una alternativa més adequada: ‘per agilitzar-ne l’aprovació’. El pronom en reprèn ‘acta’ i estableix la relació amb el nom ‘aprovació’ sense necessitat d’afegir-hi el possessiu.

Un altre aspecte que sovint genera dubtes és la variació formal. En femení singular conviuen formes com ‘meva’ i ‘meua’, ‘teva’ i ‘teua’, ‘seva’ i ‘seua’. Les formes en ‘-va’ són habituals en el català oriental; les formes en ‘-ua’ són pròpies del català occidental i també presents en moltes variants balears. Totes dues són plenament admissibles en contextos formals i formen part del sistema. Dir "mare meva" o "mare meua", doncs, no altera la funció del possessiu: la qüestió continua sent si cal utilitzar-lo en aquell context concret.

Informació nova

Un criteri pràctic pot ser demanar-se si el possessiu introdueix una informació nova o si simplement repeteix una relació que ja ha quedat establerta. Si diem “he deixat les claus damunt la taula”, l’oient interpreta, si no és que el context indica el contrari, que són les claus del parlant. Només serà útil dir “les meves claus” si hi ha un contrast (és a dir, si hi ha més claus en joc), perquè així les distingirem d’unes altres claus.

Si reprenem la frase inicial, podem veure clarament el mecanisme: “Apagueu els mòbils” és una instrucció completa, perquè la situació ja determina que cadascú ha d’apagar el seu. Afegir-hi ‘vostres’ no canvia el sentit ni evita cap confusió. En català, per tant, no tot el que és nostre s’ha de dir. Sovint, quan no ho deim, la frase guanya en claredat i s’ajusta millor al funcionament genuí de la llengua.